13 de febrer, 2002

La política és cosa de tots, president

En la presentació de la col·lecció d’estudis electorals de la Fundació Bofill, el president Pujol va reivindicar la tasca de la política de partits davant la suposada força creixent del món associatiu. No és el primer cop que ho fa. El president troba injust que es valori molt menys la política institucional que les plataformes cíviques no governamentals, perquè aquestes tenen l’avantatge de no haver de prendre decisions, contràriament als representants polítics, que assumeixen riscos.

La reivindicació sorgeix de la presumpta eclosió de les organitzacions cíviques, contraposada al desprestigi de la política oficial. Ara bé, al nostre país, on es parla dia sí dia també de la força del seu teixit associatiu, no li estaria de més revisar una mica a fons la seva realitat. Perquè el suposat i tan citat èxit de les ONG no acaba de veure’s reflectit en números.

Es podria valorar la força del teixit associatiu en base a quatre elements, més enllà del nombre. Un primer, la seva vocació pública, amb voluntat d’incidir i transformar. Un segon, la seva capacitat d’actualització i innovació, per donar resposta a nous reptes. Un tercer, la seva interrelació, la dinàmica de crear xarxes i sumar esforços. I un quart, la seva estructura participativa, que permeti que tots els membres puguin formar part dels processos deliberatius i decisoris de l’entitat.

No diré que a casa nostra no hi hagi associacions que comptin amb aquests elements, però no és pas el cas de la gran majoria. Per tant, potser hauríem de repensar aquest discurs, segons el qual la força de l’associacionisme a Catalunya és un signe de la nostra identitat. I això, sense deixar de reivindicar el significat que ha de tenir la democràcia avui, en especial pel que fa a la participació dels ciutadans en els processos deliberatius, així com a la seva corresponsabilització en la presa de decisions.

Perquè en efecte, si una funció tenen els moviments associatius amb vocació pública és, clarament, una funció política. Diferent del món governamental, és cert, però política igualment. És la funció d’aplegar ciutadans per impulsar accions d’interès públic. Trencant la distinció entre l’ofici de polític i l’ofici de ciutadà, com diu en Vicenç Villatoro. Per això, aquests moviments han de tenir capacitat d’interlocució amb els poders públics: perquè si bé els decisors populars són els sorgits de les eleccions, no han d’oblidar que fer participar la ciutadania és la millor fórmula per a una democràcia forta.

A Catalunya hi ha hagut intents seriosos d’impulsar xarxes associatives, com són les diverses federacions d’ONG i els consells de joventut. La tasca de les plataformes associatives és, a més de promoure la relació interna, facilitar la interlocució externa. Es tracta de generar diàleg entre associacionisme i poder públic, amb l’objectiu d’arribar a acords en l’acció política. Però que una iniciativa conceptualment esplèndida com la Taula de Federacions d’ONG, basada en la voluntat de superar la parcialitat temàtica de cada una de les federacions, no hagi acabat d’aixecar el vol, mostra que encara queda molt camí per recórrer.

Ara bé, tant la implicació associativa com els sistemes de participació ciutadans, sobretot a nivell local, són passes necessàries per reforçar el compromís públic. Cal educar en la política, en el sentit més ampli, que vol dir generar valors de convivència cívica i de corresponsabilització, així com fer comprendre els rols dels diversos actors en democràcia, per tal que món associatiu i poders públics, des de la independència, cooperin sense recelar els uns dels altres.

Certament, hi ha societats democràtiques on l’espai de la política està ocupat gairebé en exclusiva pels partits i les institucions públiques, però això va a menys. No és possible una democràcia on els ciutadans són espectadors de tot i actors de gairebé res, en paraules de Mayor Zaragoza. La política és cosa de tots.

Aquesta necessitat d’enfortir l’espai públic és avui més viva que mai també en l’escenari global. David Held, un dels teòrics actuals més rellevants sobre democràcia cosmopolita, planteja la necessitat de donar un major protagonisme al món associatiu en els mecanismes democràtics mundials de presa de decisió. Justament, l’absència d’una comunitat política global, fa que la societat civil internacional es configuri com l’únic contrapoder possible davant els interessos econòmics i oligàrquics planetaris.

Així doncs, president, malgrat compartir la seva preocupació, crec que el que cal promoure és la participació ciutadana. D’on poden sortir, les persones compromeses amb els partits o les institucions polítiques, sinó d’aquest valor cívic que és la voluntat de servei públic? D’on sorgiren els alcaldes, regidors i diputats dels anys de la jove democràcia, sinó de les xarxes ciutadanes de l’antifranquisme?

Plataformes cíviques i política institucional, dins la seva tensió, han d’entendre que estan del mateix bàndol. El bàndol dels qui els preocupa la vida pública. No dubti que un país amb una xarxa associativa compromesa i forta, de veritat, ni tindrà mai una classe política dèbil, ni deslegitimarà pas la vocació de servei públic.

Publicat al diari Avui