30 d’octubre, 2004

Competència entre somnis

John Kerry diu que en aquestes eleccions està en joc el somni americà, en què tothom pot arribar a ser el que esculli si treballa fort. L’atur, la pobresa i la manca de protecció social, diu, l’està enfonsant. Al mateix temps, des de Washington el controvertit Jeremy Rifkin ha publicat el llibre The European Dream, on afirma que un terç dels nord-americans ja no creuen en l’idil.lic “somni americà” i que, en canvi, està naixent un més exitós “somni europeu”.

La Unió Europea ja pot mirar fit a fit als Estats Units, diu Rifkin, perquè serà la democràcia més gran del món, amb una major renta per capita i amb més capacitat exportadora. Però també, i especialment, perquè té una millor qualitat de vida: protecció social, sanitat per a tothom, la vida en comunitat per sobre l’individualisme, menys pobresa i menys gent a la presó...

Paradoxalment, des d’Europa estant alguns signes generen el dubte. De l’informe de la Fundació Un Sol Món (un de cada sis catalans és pobre) a la normalització dels ideals feixistes (Buttiglione, la División Azul i Mussolini a la televisió italiana), mentre augmenta la xenofòbia cap a la nova migració nord-africana i la incompetència de la seva gestió (els vels a França).

Quin somni guanya? A vegades, la mirada condescendent d’Europa cap als Estats Units fa una mica el ridícul, en especial quan després es queixa de no poder votar el president nord-americà! Però no s’adona que els somnis europeu i nord-americà competeixen com Sabadell i Terrassa mentre la resta del món se’ls mira amb ulls d’incomprensió.

Disculpin si els molesto, però el somni de veritat són les nostres vides, les de les persones que podem llegir aquest diari, o el New York Times, i després anar a dinar amb els amics. És bo que Europa fonamenti la Unió en uns valors comuns, però té sentit voler-se definir per oposició als Estats Units? Millor ser-ne conscients: per a la major part de la població mundial, no hi ha gaire diferència entre Estats Units i Europa: ni en la bogeria de consum, ni en la contaminació, ni en la voluntat de ser clubs restringits on només nosaltres puguem gaudir de la nostra riquesa. Si ho oblidem, algun dia despertarem tots plegats del somni aixafats per la força d’un malson.

28 d’octubre, 2004

Creure's el multilateralisme

Europa anhela una victòria de Kerry perquè creu que serà respectuós amb el multilateralisme, malgrat pensar que la majoria de nord-americans són, per sistema, nacionalment egocentrics i contraris al multilateralisme. Però quina és la reacció dels Estats Units quan senten els clams europeus per al multilateralisme?

Amb la caiguda de la URSS, els EUA van quedar com l’única superpotencia mundial, davant d’una Europa descoordinada i encara avui amb tants barrets com caps. I aquesta Europa oblida que van ser els Estats Units els qui van salvar Europa del nazisme, els qui van impulsar les Nacions Unides o, més recentment, els qui van intervenir a Kosovo mentre aquí ens miràvem els uns als altres sense saber què fer. I si bé no van fer fora a Franco, tampoc cap país europeu va aixecar un dit per defensar la República ni, després, va col·laborar a batre el franquisme.

L’elector mitjà nord-americà no és ni un prepotent que només pensa en el seu país ni un naïf que espera que la pau baixi del cel. Si fa no fa, com l’elector mitjà de la majoria de països occidentals. Amb la diferència, potser, que saben el seu país té una capacitat d’actuació molt superior a la d’altres. I quan en altres temps Gran Bretanya, França, Espanya, Alemanya o Portugal la van tenir, no es van dedicar precisament a muntar estructures multilateralistes

El Chicago Council on Foreign Relations (www.ccfr.org) ha publicat enguany la seva enquesta periòdica sobre opinió pública i política exterior nord-americana, avançant-la dos anys (es fa cada quatre) per la “significant importància de les relacions exteriors en aquestes eleccions presidencials”. Les conclusions diuen que, contra el tòpic, els nord-americans són majoritàriament favorables a sistemes de governança mundial, a signar tractats multilaterals i complir-los, al Tribunal Penal Internacional, a basar l’acció militar en la legitimitat de les Nacions Unides i a eliminar el dret de veto del Consell de Seguretat.

Igual que els europeus? Potser. De moment, ni França ni Gran Bretanya han dit que volen renunciar al seu dret de veto, que tan útil va ser a Chirac. I de fet, a cap país d’Europa els electors decideixen el seu vot bàsicament per la política exterior del seu govern. Ni allà tampoc.

26 d’octubre, 2004

La culminació de la democràcia

És del tot comprensible l’orgull que molts nord-americans senten per la seva democràcia. Mentre Europa encara estava empastifada d’absolutismes, la independència dels Estats Units va comportar el primer govern republicà federal basat en els principis de llibertat i igualtat, amb una constitució aprovada dos anys abans que França foragités la monarquia.

A l’exquisit equilibri entre el poder dels Estats i el poder del govern federal, s’hi suma com a característica especial del seu model la figura de la presidència, que és alhora cap d’Estat i cap de govern, com un monarca anglès del xviii passat per les urnes.

En la base de tot aquest equilibri hi ha una visió múrria sobre les temptacions del poder. A diferència del model francès en què l’Estat és un pare bo que tot ho ha de controlar, el model nord-americà, hereu de l’anglès, es mostra escèptic i prefereix que el poder estigui ben repartit per tal que ningú no en tingui massa i acabi aixafant els ciutadans.

El model no ha funcionat pas malament. En dos segles, mentre Europa ha tingut totes les formes possibles d’opressió –de la monarquia absoluta al nazisme que va guanyar eleccions–, els Estats Units s’han mantingut amb la mateixa Constitució, que amb els anys ha anat canviant lleugerament mitjançant amendments (“esmenes”), moltes de les quals per garantir els drets individuals dels ciutadans davant el poder.

Però la presidència de George W. Bush ha fet que quedi en evidència la manca de salut de la democràcia nord-americana. La seva gestió prepotent i les lleis restrictives dels drets civils s’han sumat a la sensació general d’estafa que va haver-hi quan el Tribunal Suprem, sospitós de parcialitat, va donar-li la presidència en interpretar que havia guanyat a Florida.

És inquietant que l’expresident Jimmy Carter, que s’ha dedicat a garantir eleccions justes arreu, digui ara que no creu que es donin les condicions per a unes eleccions netes a Florida, d’on el germà de George, Jeb Bush, és governador. Fins i tot el The Economist o el Financial Times expressen la seva preocupació. La democràcia mai es culmina del tot, ha d’estar en permanent revisió. I possiblement, en la vida política nord-americana la tendència a l’acumulació de poder ha arribat molt més lluny del que els pares fundadors haguessin tolerat.

24 d’octubre, 2004

La por sistemàtica

El director de cinema Michael Moore, que ha aconseguit ser considerat al mateix temps un heroi per a uns i un enemic farsant per a uns altres, resumeix magníficament amb un curt de dibuixos animats a Bowling For Columbine el rol que té la por en el comportament dels nord-americans.

La tesi autocrítica de Moore és que els nord-americans, com aquells nens que s’expliquen històries de por en un foc de camp, han acabat per fer-se por a ells mateixos. I que és aquesta por la que genera una espiral d’obsessió per la seguretat, d’ús inadequat de les armes i de desconfiança permanent.

Potser és això el que fa que en aquestes eleccions la por sigui tan important, igual com ho va ser en aquell llunyà onze de setembre de 2001, quan tothom va oblidar les irregularitats electorals a Florida despés de l’atac a les Torres Bessones.

L’estratègia, no per coneguda és menys eficaç. Es tracta de construir un enemic de la comunitat i erigir-se en l’única salvació possible. Bush va jugar bé les cartes: a més d’Agfanistan, ara l’enemic era Saddam, les armes de destrucció massiva i el seu suposat link amb Bin Laden. Però no tan sols això. Veladament, l’enemic també era el negre pobre i sospitós o l’hispano il·legal que venia a treure’ls la feina.

Com deia, els ingredients no són nous. Fins i tot, un professor visitant de Georgetown que no parla anglès fa uns anys va copiar a Espanya la recepta a nivell domèstic i li va sortir prou bé. Per què, doncs, s’hauria de canviar? Així, una part molt important de l’estratègia electoral republicana està sent repetir insistentment que els perills existeixen i que Kerry serà incapaç d’afrontar-los: terrorisme, guerra biològica al centre de Los Angeles, atac nuclear des de Corea, armes bioquímiques al metro de Miami...

El gran problema d’aquesta estratègia és que, a la llarga, acaba generant més problemes dels que soluciona. La creació de paranoia obliga a solucions precipitades que molts cops són justament les que no s’han de prendre. Potser ningú recorda ja que l’atemptat a Nova York va arribar pocs dies després que Bush anunciés la represa de l’anomenada guerra de les gal·làxies, el sistema de seguretat que havia de fer dels Estats Units un país immune a tots els perills que l’amenaçaven. Però ningú havia pensat en els propis avions.

22 d’octubre, 2004

La normalitat de Mary Cheney

Com en moltes altres coses, respecte l’homosexualitat als Estats Units hi ha els dos extrems: l’avantguarda dels drets i la reraguarda de la marginació. Però en una campanya electoral essencialment bipartidista i profundament mediàtica, aquests dos extrems obliguen els candidats a anar molt en compte a no perdre més electorat per una banda del que guanyen per l’altra.

La reraguarda religiosa, ras i curt, nega que l’homosexualitat o la llibertat d’opció sexual siguin naturals. De fet, en alguns Estats fins i tot es promouen teràpies de correcció de les desviacions. És per això que la recent decisió de l’Estat de Massachusetts –d’on Kerry és senador– de legalitzar els matrimonis homosexuals va generar un autèntic daltabaix entre els conservadors nord-americans. Fins al punt que, en un país en què el govern federal no posa en dubte les competències dels Estats, aquest cop Bush ha promogut una esmena constitucional per a prohibir-los.

Pel contrari, moltes organitzacions porten anys i anys reclamant el dret a viure amb normalitat la pròpia opció sexual, que vol dir que l’opció sexual sigui tan rellevant com que t’agradi o no el futbol. L’èxit de la seva tasca ha arribat fins al punt que el vicepresident de Bush, Dick Cheney, ha reconegut amb tota naturalitat que la seva filla Mary no és heterosexual, mostrant el seu respecte i afecte cap a ella.

En el tercer debat entre Bush i Kerry la setmana passada, justament, aquest va ser un dels temes polèmics. Des del públic li van preguntar a Kerry si pensava que un homosexual neixia o es feia. I Kerry va respondre: “Crec que si vostè parlés amb la filla de Dick Cheney, que és lesbiana, li diria que ella és tal com va néixer”.

Tot i que Cheney va denunciar el cop baix de Kerry, els demòcrates van replicar que ja és hora que el món republicà deixi de jugar amb un tema que segueix marginant, encara avui, un tant per cent important de la població nord-americana. El fet és que els republicans, que tornen a candidatar Cheney a la vicepresidència, no poden obviar que aquest no considera en absolut la seva filla ni una malalta ni de segona classe pel fet de ser lesbiana. I això és un simptoma de què, malgrat tot, alguna cosa està canviant.

20 d’octubre, 2004

La llengua del 'melting pot'

Els nord-americans es refereixen sovint al melting pot per dir que la seva identitat és el resultat d’una amalgama d’herències culturals vingudes d’arreu. Així, la lleialtat al país i la voluntat de contribuir al progrés general aportant l’esforç personal, són els ingredients necessaris per a esdevenir nord-americà. El patriotisme constitucional en estat pur.

L’atac de l’11 de setembre va fer trontollar aquesta visió, en emergir la següent pregunta: a qui serien lleials els àrabs nord-americans davant un conflicte amb el món àrab? Per si de cas, la discutida política antiterrorista de l’administració Bush ha colpit a moltes famílies humils d’origen àrab, deportant persones totalment integrades que feia anys que vivien als EUA.

En aquestes eleccions, un segon factor fa trontollar la teoria del melting pot: la llengua. A diferència d’altres col·lectius, la immigració centre-americana està expandint la presència de l’espanyol més enllà dels seus barris. I així, moltes ciutats nord-americanes són ja a la pràctica bilingües, o van camí de ser-ho: els autobusos de Chicago, més pròxim a Canadà que a Mèxic, tenen els rètols en anglès i espanyol.

Fins al punt que Samuel Huntington, el polèmic autor d’El xoc de civilitzacions, el març passat va publicar un llibre (Who Are We?) en què adverteix que la immigració mexicana “amenaça de dividir els EUA en dos pobles, dues cultures i dues llengües”.

El miratge del melting pot, doncs, funcionava sota la premisa invisible que la llengua única era l’anglès i que les altres llengües eren detalls floklòrics als barris italià, xinès o polonès de les grans ciutats. De fet, la comunitat afroamericana, hereva dels antics esclaus i que representa un 12% de la població, mai ha parlat altra llengua que l’anglès.

Però ara els hispanos són cada cop més i no abandonen la seva llengua. I malgrat els intents per frenar aquesta immigració, en pocs anys el vot hispano serà molt més rellevant que el dels abstencionistes afroamericans. Ja ho és avui a la decisiva Florida. Per això, en aquesta campanya tant Kerry com Bush tracten amb delicadesa el terreny de la immigració hispana, la llengua i la diversitat cultural. Perquè com a Europa, res ja no tornarà a ser com abans.

A quina estratègia respon el ‘no’?

Tot i conèixer els arguments que des del catalanisme justifiquen un vot negatiu a la Constitució europea, segueixo escèptic sobre on ens porten. Com que em sembla que tots els escenaris estan encara oberts, voldria contribuir a debatre quina estratègia està tenint el catalanisme polític i en base a quins objectius, tant en aquest referèndum com en el conjunt de modificacions que afectaran el nostre marc constituent.

Hi ha un component de “ja n’hi ha prou”, en aquest ‘no’, que em sembla molt atractiu. En un país acostumat a baixar el cap quan el criden a l’ordre, és bo que es pugui articular una resposta pensant en què volem nosaltres més enllà del que volen els altres. I és evident que hi ha elements en la Constitució europea que són inadmisibles des de l’òptica catalana. Des del rol nul de les entitats subestatals amb capacitat legislativa fins al paper minoritari que es vol donar a la nostra llengua, setena en nombre de parlants a Europa, passant per la sacralització de les fronteres entre Estats.

Al seu torn, les raons del ‘sí’, a banda de les nascudes de la incapacitat de prendre decisions pròpies, posen l’ènfasi en el procés d’unió europea en les seves diferents etapes, i alerten del perill que la idea d’una unió política i social quedi aparcada per l’escepticisme mentre que la idea de mercat es generalitza i acaba marcant el ritme. Aquestes raons, juntament amb l’esperança històrica que el projecte europeu significa per a un panorama global mancat de referents polítics multilateralistes, no són alienes a molts catalanistes que avui, al nostre país, defensen el ‘no’.

Raons n’hi ha a favor i en contra, doncs. Ara bé, si qui acabés propugnant el ‘no’ fossin la primera força del Parlament i el segon i el tercer partits del Govern, és a dir, totes les forces sense dependència espanyola, les conseqüències serien molt importants. Voldria dir que el catalanisme polític hauria decidit fer un pols al ‘sí’ i a totes les persones i institucions que hi estan a favor a Catalunya i a Europa, assumint el risc real de perdre. És aquesta decisió la que em planteja dubtes importants de caràcter estratègic.

El problema d’aquest ‘no’ és que deixa clar què no volem, però no clarifica què volem. I Catalunya ha de decidir, d’una vegada, què vol ser quan sigui gran: o ser plenament espanyola, sense complexos, o ser un actor més a la Unió Europea, en peu d’igualtat amb els altres 25. La situació actual de mitges tintes no es pot allargar més.

Jo tinc la convicció que el nostre país ha d’esdevenir una unitat política diferenciada en el si de la Unió Europea, al mateix nivell que els actuals Estats. No tan sols, que també, per motius com el dret a autogovernar-nos, el permanent expoli fiscal i el menyspreu a la nostra llengua i cultura; sinó també perquè crec que la perpetuació de la nostra condició de “perifèria” està fent que el nostre país es mediocritzi cada cop més.

Qualsevol persona que hagi fet política, empresa o ciència, sap que fer-ho des de Catalunya és molt més costós que fer-ho des d’Espanya. Això du a què en els diversos àmbits es vagi creant una tendència al conformisme i als estàndards baixos, a l’orgull de ser referent autonòmic, a estar a tercera divisió convencent-nos, això sí, que som de primera. I les conseqüències d’aquest fet són devastadores en la majoria d’àmbits.

Justament aquesta convicció és la que em genera dubtes sobre on ens du el ‘no’. Un “ja n’hi ha prou” sense fons estratègic pot esdevenir no tan sols estèril, sinó fins i tot contraproduent. De fet, dubto molt que amb el nostre ‘no’ Europa percebi que no ens agrada la limitació de fronteres entre Estats, el no reconeixement de les unitats subestatals ni la ignorància de la nostra llengua. El ‘no’ es dirigeix a Espanya i al seu govern –actual i anterior–, que són els responsables de la no oficialitat de la nostra llengua, del nul rol del nostre govern en el procés polític europeu o de l’obsessió per les possibles secessions catalana i basca.

Ara bé, CiU i ERC no poden demanar que els ciutadans diguem ‘no’ si al seu torn ells no es comprometen a fer-ho amb contundència en el camp que toca, que és el parlamentari. Les dues forces han pactat investidures i pressupostos tenint la governabilitat espanyola com a estandard, quan González, Aznar i Zapatero han hagut de comptar amb els seus vots per poder governar. I mai ha estat creïble l’amenaça de votar un “ja n’hi ha prou”.

Aquest ‘no’ ciutadà podria acabar esdevenint el punt de rauxa que ens permetem un cop cada molt, per quan toqui discutir l’Estatut, el finançament, les competències exclusives i la Constitució, ja tornem a posar seny i a ser comprensius. Els primers pressupostos de l’Espanya plural han mostrat que, en l’essencial, la tendència no varia. Hem d’exigir, doncs, als partits catalanistes, a més de coratge, un ús hàbil de les seves forces: intel·ligència, planificació, coherència i credibilitat.

Si el ‘no’ a la Constitució europea que ens demanen fos una carta negociadora que precedís un ‘no’ contundent als pressupostos discriminatoris, a un Estatut light o a una reforma decorativa de la Constitució, tindria sentit. Però per tenir capacitat negociadora, el catalanisme polític hauria d’explicitar, primer de tot, quin horitzó persegueix. I després, establir amb claredat i ambició els mínims imprescindibles per donar el ‘sí’ en cada cas. El contrari a tot això, un ‘no’ innegociable que només servís per netejar consciències, seria tan estratègicament estèril com un ‘sí’ en forma de xec en blanc.

Publicat al diari Avui

18 d’octubre, 2004

Déu no és neutral

La política nord-americana no es pot entendre sense conèixer l’extrema religiositat de la societat en què es troba. A diferència del catolicisme d’Itàlia o Irlanda, als Estats Units cap església no està per sobre les altres, tot i l’aclaparant predominància cristiana. En canvi, l’espai públic per als no creients és molt escàs.

Les referències monoteïstes en el llenguatge oficial són constants. No tan sols els presidents han anat repetint, al llarg dels anys, el God Bless America (“Déu beneeixi Amèrica”), sinó que a la totalitat dels bitllets de curs legal nord-americans hi ha impresa l’expressió In God We Trust (“Confiem en Déu”).

No és casual que fa dos-cents anys fossin el primer país del món en baixar l’analfabetisme a nivells mínims, si es té en compte que ho promovien les esglésies cristianes que, encara avui, mantenen que tan sols una lectura individual de la Biblia pot dur a la salvació. Aquestes mateixes corrents són les que van inspirar Bush a emprar un llenguatge messiànic de guerra santa, del Bé i del Mal, molt similar al de Bin Laden. “Déu no és neutral”, va dir Bush durant l’atac a Afganistan; “Déu està amb nosaltres”.

En aquestes eleccions, la força creixent de l’integrisme religiós ha estat present. Per això són centrals els debats sobre el dret a l’avortament o sobre el dret a la lliure opció sexual, drets rebutjats sistemàticament des d’una visió que no accepta la discussió perquè s’autoreclama intèrpret de les Escriptures.

Malgrat que la postura de Kerry és clarament més distant de les tesis integristes que la de Bush, el color demòcrata o republicà no pressuposa una postura determinada. De fet, entre les congressistes que van protestar fa uns mesos per la iniciativa de Bush contra l’avortament n’hi havia diverses de republicanes. Però el curiós és que igual com avança la tendència a reconèixer drets civils, també avança la tendència integrista religiosa.

Per exemple, la Universitat de Berkeley va haver d’impulsar fa uns mesos un web pedagògic (evolution.berkeley.edu) per ajudar els professors de secundària a justificar davant dels seus alumnes que la teoria de l’evolució de les espècies no és una opinió més, sinó una teoria científicament provada. I és que, certament, en una lectura estricta de la Bíblia, Darwin no apareix per enlloc.

16 d’octubre, 2004

El tercer en discòrdia

Hi ha una magnífica tira de còmic nord-americana que es diu The Boondocks que explica la vida de dos germans afroamericans que van a viure amb el seu avi a les afores de Chicago. En un capítol de l’any 2000, el seu veí, un afroamericà fill de mare blanca, té una discussió gravíssima amb la seva dona, tan greu que la dona l’acaba fent fora de casa.

L’origen de la discussió, que treu de polleguera l’home, és descobrir que la seva dona, blanca, pretén votar per Ralph Nader, el candidat independent a la presidència dels Estats Units. Per a ell, el vot a Nader és una traïció als demòcrates, perquè divideix vot antirepublicà. La paradoxa del còmic és que ella, blanca benestant, és més crítica amb la manca de coratge dels demòcrates que el seu propi marit, provinent de classe treballadora.

El còmic reflecteix un debat ben real. No tothom que es mobilitza contra Bush ho fa a favor de Kerry. En això, els Estats Units són l’avantguarda del bipartidisme al que Europa també està tendint. Només cal pensar en la divisió de vot de l’esquerra a la presidència de la República a França, que va deixar Jospin fora de la segona volta.

En les eleccions de fa quatre anys, Nader va treure un 2,7% del vot en el conjunt dels Estats Units, que si bé estava allunyadíssim de les xifres dels altres dos candidats, en alguns Estats va ser determinant. De fet, les enquestes diuen que aquest cop el seu vot vot ser letal per a kerry com a mínim en sis Estats: Colorado, Maine, Minnesota, New Hampshire, New Mexico i Wisconsin. Fa quatre anys, per exemple, a Minessota, on Bush i Gore van empatar amb el 45,5%, Nader va treure un 5,2%.

Tot i això, sembla que la tendència del 2000 varia, i que en aquestes eleccions Nader està perdent suport de personalitats que estaven amb ell fa quatre anys. La presidència de Bush ha fet que la dona blanca del còmic accepti com a “mal menor” el vot demòcrata, i abandoni l’alternativa Nader al panorama bipartidista.

És paradoxal que els Estats Units, que han mostrat com la competència estimula el progrés mentre que el monopoli l’anul·la, no hagin sabut aplicar aquesta lògica al seu sistema polític.