18 de desembre, 2004

“Ditxós qui mor per la fe o la pàtria”

Quan era adolescent, tenia molt respecte pels versos d’un besavi meu escriptor de la Renaixença: «Ditxós qui mor per la Fe o la Pàtria / son bell record serà sempre viu». La fe i la pàtria, Déu i la Nació, són unes icones màgiques que proveeixen respostes senzilles a les preguntes complexes que el món ens posa al davant cada dia. I en l’adolescència, el món se’t presenta sense dubtes, clar i evident: els bons i els dolents, els problemes i les solucions.

Mentre que en la meva adolescència dedicava gran part del temps lliure a la militància independentista juvenil, als divuit vaig prendre la meva primera responsabilitat a Escoltes Catalans. Allò que és vist com un moviment d’excursions, cançons, jocs i focs de camp, a mi em va obrir un nou univers ideològic. El dubte responsable com a actitud intel·lectual, i la llibertat com a condició de possibilitat del dubte, eren el fonament d’aquell meu nou univers. Una llibertat que comportava obligacions.

En tant que associació laica, Escoltes Catalans no acceptava que cap idea o creença individual fos imposada als altres, i defensava alhora que cadascú tingués les pròpies i aprengués a compartir-les. La seva declaració de principis ho defineix com “educar en una vivència de llibertat personal i col·lectiva, deslligada de tota doctrina o pràctica religiosa, no lligada a cap ideologia o disciplina de partit i des del rebuig a qualsevol teoria o acció polítiques que vulnerin els drets de l'home”. Una laïcitat tan distant dels posseïdors de la veritat revelada com dels menjacapellans, doncs.

Igualment, el compromís nacional era del tot clar, però sempre sotmès a revisió. Si bé es rebutjava la ridiculització de la pròpia identitat que fa caure en els braços de la que ostenta el poder, tampoc no s’acceptava l’adhesió sense reserves als eslògans patriòtics. Era una catalanitat desacomplexada, que encara avui fa d’EC l’única associació escolta sense cap lligam espanyol. Però alhora, una catalanitat conscient de la seva diversitat i també de l’obligació moral de treballar per la igualtat entre totes les persones i pobles del món.

A aquesta visió de la laïcitat i de la catalanitat s’hi sumava un element essencial: la democràcia. Fugint de l’estètica, tots els joves que conformàvem l’associació érem els responsables darrers de les decisions que hi preníem. Però al contrari de la meva experiència anterior, aquí no es tractava de vèncer argumentalment, ni d’obeir la consigna; sinó de deliberar, de convèncer generant complicitats. En una vivència de la llibertat, l’assumpció de responsabilitats ens comprometia a tots i a totes.

Com que és una associació amb mandats limitats, la meva responsabilitat a Escoltes Catalans va acabar fa temps, tot i que avui mantinc el meu suport a través de la Fundació Escolta Josep Carol. Però a mida que aquell dia a dia associatiu es va allunyant, m’adono cada cop més de la transcendència que aquella experiència va tenir i segueix tenint per formar entre la gent jove ciutadans autònoms, crítics, conscients i compromesos, un bon antídot per a tendències perilloses que avui creixen a les nostres societats.

La temptació del populisme, de la demagògia, del fonamentalisme o del messianisme és inevitable en tot col·lectiu. I Escoltes Catalans no n’ha estat una excepció. En la seva història, ha tingut instants de tendència al nacionalisme excloent o al laïcisme antireligiós i, dins dels processos de presa de decisió, a voltes s’ha caigut en la demagògia assembleària i en el messianisme maniqueu. Però la força dels seus principis, el referent de la idea de llibertat, ha superat fins avui cadascun d’aquests instants, en un procés d’aprenentatge que ha unit la visió crítica amb la responsabilitat sobre les pròpies idees i decisions.

Crec que la nostra societat no s’adona prou del luxe que el conjunt de l’associacionisme educatiu suposa. Però una lectura ràpida dels diaris ens hi ajuda. Al món àrab, la paràl·lisi econòmica dóna ales al fonamentalisme religiós. Al Japó es castiga els qui no volen cantar l’himne nacional a l’escola. A casa nostra, gent que fa una generació va ser emigrant avui blasma els qui imigren per “estrangers”. El Vaticà empra sense vergonya l’excusa de la sida per promoure l’abstinència. Els neocon americans duen a l’extrem la visió unilateralista de la sobirania nacional inventada per Europa. Els laïcistes francesos ataquen a cop de decret els costums islàmics, obrint més fissures enlloc de tancar-ne....

Des que tenim consciència que el món existeix, els humans hem intentat trobar explicacions a tots els interrogants. Moltes tendències naturals, sobretot la creença en quelcom transcendent i en l’imaginari col·lectiu, han ajudat a donar respostes a alguns d’aquests interrogants, proporcionant seguretat davant la desorientació. Però també ha proporcionat l’excusa per forçar la política a sotmetre’s al que déu o la nació, o més ben dit els seus interpretadors, prescrivien.

La història es repeteix amb nous actors. Però justament per això, contribucions com la d’Escoltes Catalans i la de les associacions que aquesta setmana fa trenta anys que la van fundar, haurien de ser motiu de reconeixement per tots aquells que seguim creient que només amb ciutadans autònoms, crítics i responsables es podrà afrontar el repte d’un món ple de preguntes complexes. Ciutadans que pensin més en perquè val la pena viure que no en perquè val la pena morir.

Publicat al diari Avui

17 de desembre, 2004

Herències i vigència de Batista i Roca

«En Josep M. Batista i Roca, amb la seva gran modèstia, considerava que la seva persona i la seva actuació per Catalunya no eren res especial i que ell no era ningú per ser recordat ni escoltat per la posteritat». Aquestes paraules, de qui en va ser deixeble a Cambridge i successor en la seva càtedra, Geoffrey Walker, potser expliquen perquè avui la figura de Batista i Roca és encara arraconada al nostre país. ¿Però tenia raó, en la seva modèstia?

Els àmbits en què Batista i Roca va fer un gran servei al país van ser molts: de l’acadèmic a l’associatiu, del polític al de projecció internacional de Catalunya. La seva tenacitat, la seva lucidesa i la seva lleialtat van donar molts resultats que avui són part de la normalitat del nostre país. És la grandesa de saber impulsar iniciatives sense que ningú no sigui imprescindible, que creixin amb naturalitat més enllà de qui les va fer néixer. Dos aniversaris ben diferents ens hi poden fer pensar aquesta setmana. D’una banda, els dies 14 i 15 fa trenta anys que les associacions no-confessionals d’escoltisme i guiatge es fusionaven creant la laica Escoltes Catalans. D’una altra, del 17 al 19 es celebra al prestigiós Eton College d’Anglaterra la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society.

Justament, la primera vegada que vaig sentir parlar de Batista i Roca va ser de la boca de l’aleshores presidenta d’Escoltes Catalans, Rosa M. Pujol, a finals dels 80. Ens deia, rebelant-se contra el vergonyós ultratge públic del record de Batista que encara bategava, que el millor homenatge que li podíem retre era fer bé la nostra tasca com a escoltes. Tot i que l’escoltisme català durant el franquisme i el postfranquisme no va fer el reconeixement que Batista i Roca es mereixia, el temps ha passat i ha posat les coses una mica més al seu lloc. Fa un any i mig, a Barcelona, la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc s’omplia per commemorar els 75 anys de l’escoltisme català que havia fundat Batista i Roca, amb les màximes autoritats del país i de l’escoltisme i guiatge mundials. En feia 25 que Batista havia mort. Ningú podia dubtar ja del servei al país que l’escoltisme català ha fet en tots aquests anys.

Però l’escoltisme, com el pensament de Batista i Roca, sempre ha estat molest. Inclòs per a les institucions polítiques, que mai l’han pogut ni controlar ni comprar. I encara avui ho és. Saludablement molest, afegiria. Ben bé com aquelles paraules profètiques de Batista, plenament vigents, quan deia que cal preparar el futur amb l’experiència del passat, acusant el cofoisme que regnava a Catalunya fins 1923: «Tots cofois proclamàvem constantment les excel·lències de ser català: érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseíem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l'Imperi Britànic. Posàvem banderes a tots els balcons. Cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places».

La Mancomunitat va caure, i la Generalitat republicana també. Batista i Roca, a l’exili anglès, va veure com després de la segona guerra mundial els aliats feien la vista grossa amb el franquisme i el reconeixien. Des d’aleshores, la seva tasca es va centrar a fomentar la causa catalana als fòrums internacionals. A banda, des de la seva docència a Cambridge, l’any 1954 va crear l’Anglo-Catalan Society, el veritable cor de la presència catalana al món cultural britànic, que promou l’estudi del català a les universitats britàniques. Enguany, per exemple, vint-i-quatre estudiants de la Universitat de Cambridge cursen llengua i literatura catalanes.

Tants anys després, aquest cap de setmana més de cent acadèmics de la catalanística anglòfona es reuniran en la 50a Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society. Mentre la política oficial fa el ridícul amb notificacions i desmentiments internacionals sobre quina llengua es parla a València, aquests acadèmics vetllen discretament més enllà de casa nostra pel rigor científic sobre el català.

Són dues petites herències de Batista i Roca, les que commemorem aquesta setmana. I n’hi ha moltíssimes més. L’etnologia, el PEN Club, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, el Consell Nacional Català... Discretament, en totes elles Batista i Roca hi va deixar el seu exemple i el seu missatge. El seu exemple d’emprenedor crític, de promotor de l’esforç de millora i autosuperació, com correspon a un bon excursionista. I el seu missatge, que des d’un independentisme desacomplexat es va avançar als seus temps donant-nos la clau per repensar el catalanisme avui. Com aquest fragment d'un escrit que va fer a Londres l'any 1941:

«El nou concepte de nacionalitat ha de donar, com a suplement de l’amor al país propi, l’interès per tots els altres. És cert que cada país té el dret de ser lliure, però aquest dret ha de ser condicionat per la consciència de la responsabilitat de cadascun envers la comunitat europea i per la necessitat de donar una forma pràctica als deures envers la comunitat internacional».

El catalanisme europeista i cosmopolita, que defuig tant l’autoodi com l’autocomplaença. Certament, la millor herència de Batista i Roca és la seva vigència.

Publicat al diari El Punt

03 de desembre, 2004

Europa: Volem ser una regió?

El PNB, com tot apuntava, ha acordat donar suport al tractat constitucional europeu. El cert és que a mi no m’ha estranyat. Si alguna cosa he admirat sempre del PNB és la seva absoluta claredat d’objectius, que ha fet que les tàctiques i els pactes de cada moment –inclòs el pacte amb el PP– fossin vistos sense cap ombra de dubte. Quan saps on vas, tota la resta s’hi adapta.

A Catalunya no sabem on anem. L’aposta del PSC per la constitució europea no té mèrit, perquè fa de la necessitat virtut: no poden oposar-se a la línia Borrell, que és l’antítesi del seu model de l’Espanya plural. Un model, per cert, que serà impossible de realitzar per la força que ja té el monstre autonòmic.

CiU possiblement és qui ha fet una millor aproximació al tema constitucional europeu, tot i que per casualitat. Té massa gent implicada a fons en l’escenari polític europeu com per arriscar-se a fer el ridícul. Però el rebuig d’un sector més reivindicatiu va fer que es condicionés el sí a que s’avancés amb temes com el català o la representació de la Generalitat, el que ha forçat el govern espanyol a posar-s’hi.

Pel que fa a ERC i a ICV, estan fent el ridícul amb la seva posició. ICV actua irresponsablement, perquè els seus dirigents saben que l’únic que justifica el ‘no’ és capitalitzar els descontents altermundistes. Cap dels seus homòlegs a Europa ho fan. Per això en Guti o en Milà s’estiren els cabells. Ara bé, el tema d’ERC és més greu. Crec que ERC s’hi està oposant, simplement, perquè no existeix en la política europea. Només ha enviat al Parlament europeu diputats exòtics, amb zero experiència internacional. I la seva política d’aliances internacionals és pròpia d’un col·lectiu independentista extraparlamentari. Algun dia ERC decidirà ser seriosa amb el tema internacional?

El PNB dóna suport a la constitució europea perquè té clar que el seu objectiu és ser un Estat dins Europa. Per això, no està per històries. Ells, com sempre han fet, volen ser homologats com un partit seriós europeu amb sentit d’Estat –d’Estat basc, òbviament. Que sigui Extremadura qui defensi les regions, pensen. Ara bé, i nosaltres?, què volem ser?

Publicat a tribunacatalana.org