09 de desembre, 2005

Temps d'incerteses

No sé vostès, però jo ja fa temps que visc en la permanent incertesa davant les passes que s’han de donar perquè el nostre país sigui més autònom, responsable del seu futur, capaç de marcar-se les pròpies fites. Crec que aquesta incertesa és conseqüència de la combinació de tres factors. Un primer, la por de la nostra classe política d’anar massa més enllà nacionalment parlant del que creuen que la ciutadania –i, per tant, els votants– voldrien. Hi ha experts publicistes que troben maneres de potenciar aquesta por, i a fe que ho aconsegueixen: el cava, la pasqua militar, el talante, les enquestes maquillades... Un segon factor és la incapacitat dels nostres partits per a fer una veritable acció unitària en qüestions d’interès general. Vam tenir un miratge amb l’aprovació del projecte d’Estatut, però el dia a dia mostra deslleialtats, acusacions, tactisme de baixa volada i massa obsessió electoral, que els grans partits espanyols, a l’hora de la veritat, saben superar. I un tercer, l’irritant costum català d’autolimitar-nos, de no creure en les nostres possibilitats, de pensar que no podem aspirar a res més que ser una província avantatjada perquè “no ens deixaran”.

Els tres factors, combinats, són letals. Però paradoxalment, crec, provenen del mateix: la llarga trajectòria regional de segles sense responsabilitats directes de govern, en què ens han desacostumat a resoldre els nostres propis problemes. Massa segles de minoria d’edat tutelada, de cops de regle als dits quan ens portàvem malament, de consciència de minoria quan, a Europa, no ho som en absolut. Estem en temps d’incerteses, això és l’únic cert. Però alguna cosa em diu que podem guanyar la partida. No la jugada, que és aquest projecte d’Estatut. Sinó la partida, aquella de què depèn que esdevinguem un actor col·lectiu a qui se li permeti fer aportacions en el procés d’humanització de la globalització.

Publicat a tribunacatalana.org

24 de novembre, 2005

Enfrontar-se al creacionisme des del pastafarisme

Des d'Oregon ha arribat una resposta a les tesis creacionistes de Kansas. En efecte, el Consell d'Educació de l'Estat nord-americà de Kansas va decidir ja fa uns anys que en el currículum educatiu s'eliminaria la part dedicada a la teoria de l'evolució, i que hauria de ser cada mestre qui donés les respostes que cregués més indicades.

Al darrera, hi ha la força del creacionisme i la seva teoria anti-darwinista del Disseny Intel·ligent, que manté que la teoria de l'evolució és opinable, i que és igual de vàlida l'explicació que una causa intel·ligent (un ésser superior) va crear el món com a acte voluntari. Ja fa un temps, la Universitat de California a Berkeley va haver d'impulsar el web evolution per tal d'ajudar els mestres a explicar la teoria de l'evolució enfront dels pares que explicaven als nens que això és una mentida.

Avui, però, donat el poc èxit dels mètodes científics i la força de la creença religiosa integrista, s'ha impulsat la Church of the Flying Spaghetti Monster. Aquest col·lectiu afirma creure que el Flying Spaghetti Monster (FSM), una divinitat feta d'espaguetti i un parell de mandonguilles, és la responsable de la creació del món, i exigeix que sigui reconeguda també com a una possibilitat de la creació i que la seva doctrina s'imparteixi a les classes de creacionisme.

La doctrina de l'Església del FSM té diverses assumpcions, com ara que l'escalfament del planeta és conseqüència de la desaparició dels pirates. Afirma Bobby Henderson, l'impulsor del web, en una carta al Consells Educatius estatals: «I think we can all look forward to the time when these three theories are given equal time in our science classrooms across the country, and eventually the world; One third time for Intelligent Design, one third time for Flying Spaghetti Monsterism, and one third time for logical conjecture based on overwhelming observable evidence».

28 d’octubre, 2005

Somnis amb menta

M'entristeix quan un nebot meu de Girona fa comentaris despectius dels “moros”. Els tòpics islamofòbics sobre els qui parlen àrab o amazig, bullint darrera el políticament correcte, afloren sense complexos en un llenguatge intergeneracional ple de por, en què coincideixen els més grans, espantats per les transformacions de la identitat, i els joves atemorits per un futur incert, prenent la immigració com a cap de turc.

Els moviments migratoris en el marc de la globalització no s’aturaran, però no hi ha hagut cap època de canvi en la història sense resistència i conflicte. I mentre la por i el rebuig a l’altre encén focs, l’aportació discreta però constant dels teixidors de ponts és la peça clau per superar les pors i generar les bases per construir projectes de futur comuns.

Hi pensava aquest estiu, a Jordània, en un magnífic concert dels Cheb Balowski a un parc públic d’Amman. Allà on ara ha colpejat Al-Qaida, la música i la vitalitat del grup de Barcelona, les lletres en català, àrab, espanyol, francès i anglès, la poesia visual de la dansa i, per sobre de tot, l’empatia que generava, va posar-se a la butxaca un públic que aparentment ens és molt llunyà.

I no ho era. Per una estona, els joves i grans que omplien les grades, famílies que passejaven i s’hi van quedar, noies discretes, nois atrevits, i fins i tot una parella homosexual amb ganes de no amagar-se, oblidaven tota la resta i es donaven a la dansa i a la festa, sorpresos que un grup barceloní fes una música que els era tan pròxima. Orgullosos que l’àrab sonés tan bé en aquelles cançons fetes des de tan lluny.

La música fusió que identifica els Cheb Balowski és, simplement, la música que els agrada. I d’aquí neix la seva poesia i la seva festa, la seva sensualitat i la seva alegria, la seva crítica i el seu compromís. Ja el seu primer disc tenia dues cançons per donar la benvinguda en àrab als nouvinguts. Quan fa quatre anys els vaig descobrir, a la festa major de Santa Eulàlia (l’Hospitalet), era enmig d’un públic del barri amb marroquins, algerians i alguns sahrauís, tots emocionats perquè aquella festa major era, per primer cop, també seva.

Diu el diputat català Mohammed Chaïb que Catalunya tindrà en breu 400.000 ciutadans musulmans, i que ja no podem donar-hi l’esquena amb pors i tòpics. No podem continuar la tradició oral que identifica magrebins i àrabs amb problemes i perill. No podem parlar de la nostra il·lustració i, acte seguit, carregar-nos els nostres valors mantenint uns creients de segona, els musulmans, condemnats a resar en garatges, mentre els creients de primera, cristians, tenen totes les facilitats.

Els teòlegs aficionats que intenten convèncer-nos que islam i democràcia són incompatibles atien la flama de la incomprensió i posen la convivència en perill. La nostra societat ha tingut una important influència del món àrab, començant per la invenció del zero. I avui, ¿quin coneixement tenim del món àrab? Qui està promovent que sociòlegs, politòlegs, periodistes i empresaris aprenguin llengua i cultura àrabs i teixeixin vincles d’entesa des de la comprensió?

No ens ho estem prenent seriosament. Oscil·lem del paternalisme cosmopolita al recel eurocentrista, i no apostem prou per institucions estratègiques com l’Institut Europeu de la Mediterrània. Així com en salut hem après que és millor prevenir que curar, només ens recordem de l’islam quan hi ha conflictes socials als barris o atacs terroristes a les ciutats.

És cert que el discurs políticament correcte sobre la immigració, en especial sobre la immigració musulmana, no és suficient. Però la descaradura de treure tots els tòpics i buidar el pap de la por fent-nos els milhomes no és l'alternativa. És urgent reformular els fonaments de la nostra societat i repensar què entenem per “ciutadania”, sense caure en l’hipocresia francesa. I alhora és essencial, en un Estat de dret, establir garanties que impedeixin que les mesures fruit de l’obsessió per la seguretat no generin abusos i més inseguretat.

Diu la constitució de la UNESCO que, «donat que les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on s’han de bastir els baluards de la pau». Cheb Balowski, un grup de músics i una ballarina que van començar quan encara no arribaven als vint anys, ha omplert places, carrers i tres discs del seu missatge de convivència durant cinc anys. Ha estat una pluja fina que ha arribat a la ment de molta gent a través del sentiment.

El setembre passat els Cheb van dir amb emoció un adéu provisional als escenaris, que potser serà definitiu. Cada un d’ells obrirà nous camins i seguirà l’aventura de créixer. I darrera quedaran els seus discs i el record dels seus concerts. Però molt més important que això, quedarà també la seva contribució, des de l’art, a bastir una societat més inclusiva i un món més agradable, a través dels seus somnis amb menta.

Publicat al diari Avui (23 de novembre)

02 d’octubre, 2005

Enderrocar muralles

Deixant de banda les crisis de cada moment, en un país de curta memòria com el nostre cal celebrar l’exposició “Abajo las murallas!!!”, que s'ha pogut veure fins el 16 d’octubre al barceloní Museu d’Història de la Ciutat. Combinant la recerca i la didàctica, l’exposició ens transportava cent cinquanta anys enrere, quan l’Estat reprimia militarment una Barcelona creixent que intentava enderrocar les asfixiants muralles medievals. El nom de la mostra surt d’un pamflet escrit el 1840 per Pere Felip Monlau, on deia que si Barcelona volia aspirar a ser com París o Londres havia d’enderrocar les muralles i pensar amb ambició el seu futur.

Veure que fa tan sols quinze dècades l’exèrcit espanyol bombardejava Barcelona des de la Ciutadella per sufocar els qui volien tirar a terra unes muralles obsoletes, recorda que Catalunya ha viscut tota la modernitat sota l’opressió deliberada de les diferents forces espanyoles que han governat l’Estat. Potser és per això que els pocs moments democràtics en què la política catalana ha tingut alguna força ha optat pel possibilisme conformista. Ho va fer un Macià que havia guanyat les eleccions del 31, els catalanistes de la Transició després de la gran manifestació del 77, i ha estat també la línia dels qui han dit que fora de la Constitució no hi ha nou Estatut possible.

Ara bé, els dos estatuts anteriors es van fer com a conseqüència d’un nou marc. El regional del 32, un cop creada la República espanyola; i l’autonòmic del 79, després d’aprovar la Constitució espanyola pactada amb els franquistes. En canvi, el nou Estatut es basa en les mateixes regles del joc de fa un quart de segle, sense haver modificat la Constitució i negant el dret al concert econòmic amb un fal·laç argument historicista. I així i tot encara genera rebuig espanyol!

Per molt positiu que sigui el consens estatutari generat a Catalunya, per tant, no s’ha de magnificar el futur nou Estatut posant-lo al nivell dels dos anteriors. El del 32 va ser, simplement, el primer i tímid reconeixement modern del dret a l’autogovern català. Quin autogovern tindríem ara si la força de les armes no ens l’hagués furtat durant quaranta anys? Justament per això, l’Estatut del 79 va ser simplement l’enllaç actualitzat amb aquell dret arrabassat, tot i que posteriorment diluït amb l’eclosió homogeneïtzadora de comunitats autònomes, equiparant fins avui regions i nacions. La proposta de nou Estatut que s’ha aprovat és, doncs, una posada al dia del del 79, o potser el que hauríem d’haver tingut aleshores.

I és que cal dir-ho ben clar: la Transició espanyola no va ser modèlica. Com s’ha vist a Sud-àfrica o a Xile, la veritable reconciliació no es pot fer sense penediment dels agressors ni sense compensació als damnificats. Un penediment sincer i una compensació raonable són les bases per iniciar una etapa democràtica. No tan sols és obvi que això, a l’Estat espanyol, no es va donar, sinó que pel contrari es van mantenir els funcionaris, jutges i militars actius en el franquisme, el que ha estat clau a l’hora de laminar competències catalanes o amenaçar des de les casernes –amb el rei al capdavant–, més o menys subtilment, qualsevol vel·leïtat contra l’Espanya imposada.

Amb aquesta proposta unitària de nou Estatut la classe política catalana està fent un bon servei al país, i ens n’hem de congratular. L’ampli consens assolit compensa l’ambició limitada, i ara la nostra societat ha d’estar unida sense fissures per aconseguir-ne una aprovació íntegra al Congrés espanyol. Però no ho oblidem: en aquest procés es segueix acceptant, legalment i mentalment, que la sobirania resideix en el poder polític espanyol i no pas en el català. I és la capacitat de decidir, enlloc de demanar, el que competeix a una nació.

Des de la publicació del pamflet Abajo las murallas!!!, el 1840, van haver-hi dos intents d’enderrocar les muralles començant per la Ciutadella. Els dos van ser militarment reprimits. No va ser fins el 1854 quan, amb més habilitat, van començar a enderrocar les muralles sense tocar la fortificació. Se’n van sortir, i la Ciutadella no va durar gaire més. Vull pensar que aquesta ha estat l’estratègia dels nostres polítics amb el nou Estatut, fent equilibri entre la necessària unitat política i l’ambició futura d’enderrocar les muralles ideològiques i legals fundades en un passat d’opressió i menyspreu democràtic.

És per això que, certament. si s’aconsegueix l’aprovació d’aquest Estatut una generació política molt àmplia haurà culminat amb dignitat la seva tasca. El nou Estatut permetria provar parcialment la viabilitat de l’Espanya plural somniada per catalans iberistes i per espanyols progressistes. Però hauríem de vetllar perquè no esdevingui un anestesiant per a la nova generació política que haurà de dibuixar el demà, sinó més aviat un avanç en la línia de sortida cap al tan necessari futur de normalitat nacional al que no podem renunciar.

(Article inèdit)

01 d’octubre, 2005

Des de la desorientació

L’evolució política dels dos darrers anys ha anat generant una desorientació considerable a molta gent. Alguns no van entendre el pacte d’ERC amb el PSC. D’altres, van haver de resistir, primer des de la convicció, després des del dubte, les envestides de CiU contra ERC. Fins i tot, el món catalanista del PSC ha tingut preocupació davant la força creixent del PSOE. I els qui volíem canvis a tots nivells, els qui anhelàvem –i anhelem– un salt en l’autogovern que ens dugui a la Unió Europa, no hem entès els pals de cec de moltes decisions que semblava que responien a l’estratègia de la improvisació.

L’aprovació de la proposta de nou Estatut, però, representa un punt d’inflexió. De ben cert que té mancances, en especial mantenir-se dins el model constitucional pactat amb els franquistes. Però té la gran virtut d’haver generat, per primer cop des del 79, un consens nacional de la classe política catalana per a augmentar l’autogovern. En això, s’ha de reconèixer que l’estratègia inicial d’ERC ha donat fruits. És impagable que Manuela de Madre i el PSC defensin el fet nacional català a Madrid. Però també ho és que CiU es recuperi de la frustració i actuï amb ambició nacional i que Esquerra es posi les piles i superi l’amateurisme.

Crec doncs que hem d’arxivar decisions discutibles en l’acció de govern, posicions polítiques incomprensibles i lleialtats constitucionals, i posar el comptador a zero. Hem de donar una segona oportunitat de credibilitat a una classe política que porta dos anys potser més desorientada que nosaltres. I en especial, crec que hem de fer tot el possible per forçar que el nou Estatut s’aprovi sense cap retallada. En definitiva, la gran aportació de la generació que ens dóna aquest nou Estatut haurà estat situar-nos millor per poder accedir a la majoria d’edat nacional a Europa, una majoria d’edat que no és la federada Baden-Württemberg, sinó la interdependent Dinamarca.

Publicat a tribunacatalana.org

15 de setembre, 2005

Quin Estatut per a què

Quan els qui aleshores tenien edat per a fer-ho cridaven “volem l’Estatut”, en l’inici del postfranquisme, ho feien perquè ‘Estatut’ significava autogovern. Una Generalitat restablerta sense Estatut hagués estat una diputació més, un ens local. En aquell moment, doncs, “volem l’Estatut” tenia un sentit molt clar: volem l’autogovern nacional. Avui, però, cada cop que veig les pancartes anònimes amb tipografia socialista que clamen “volem el nou Estatut”, o quan sento declaracions instant els polítics a aprovar-lo, em pregunto a què es refereixen exactament. Quin és “el” nou Estatut que es demana, si encara no hi ha cap proposta tancada?

Tot i que Esquerra feia dècades que demanava augmentar significativament l’autogovern, va ser Pasqual Maragall qui, com a candidat a la presidència del país, va enarborar la bandera de la reforma de l’Estatut. Un gest aquest que va agafar a tothom amb el pas canviat. En aquell moment, ni CiU, ni ERC ni el propi PSC hi estaven treballant.

Han passat pocs anys des d’aleshores, i ara tothom té pànic a un escenari sense nou Estatut. El Govern demana a tort i a dret a agents socials que li demanin el nou Estatut. Els socialistes, conversos, impulsen campanyes de carrer, com si fossin associacions de veïns. Esquerra lloa les meravelles del nou Estatut en un tríptic i repeteix que quan tingui 90 diputats tot serà diferent. (No diu, però, si quan tingui 90 diputats també regalarà un membre del Consell Consultiu, una Secretaria de la Mesa del Parlament, les competències en Relacions Institucionals dins del Govern o la direcció de la CCRTV que amb 23 li pertocaven). I els d’Iniciativa, agraïts, s’esforcen a aparèixer com els assenyats que volen l’Estatut... que encara ni ells no saben què és.

En tot aquest procés, però, crec que cal reconèixer la paternitat i honestedat del seu impulsor: el president Maragall. En efecte, discrepo dels qui diuen que Maragall és un impredictible que fa coses sense sentit. No és cert. Maragall té una agenda molt clara amb prioritats ben marcades, i tenaçment l’està fent avançar. Ras i curt: com ell ha dit moltes vegades, pretén unir Catalunya i Espanya des del sentiment. Ell creu que la suma de tradicions que es va donar entre el seu pare i la seva mare també és possible en la política, si es fa des de la franquesa i la cordialitat. I l’arribada de Zapatero li va donar l’empenta necessària per intentar dur-ho a terme.

No puc, doncs, retreure res al nostre president. La seva agenda és clara, respectable i transparent, i quan ell demana pancartes de “volem el nou Estatut” sap ben bé què està demanant: un Estatut que augmenti acceptablement l’autogovern i faci suportable el finançament, però que alhora segelli una entesa amb Espanya projectada cap al futur. Això malgrat que, possiblement, la seva pràctica com a president li ha donat prou arguments com per adonar-se’n que és Xavier Rubert de Ventós qui té raó, i no ell, perquè el projecte de l’Espanya plural és inviable degut, justament, als espanyols, que no el volen. Però el tren s’ha posat en marxa i ell ja no pot canviar de destinació.

Ara bé, els qui compartim les tesis independentistes raonables d’en Xavier Rubert, ¿quina raó tenim per fer-nos nostre aquest Estatut? Una que ens repeteixen insistentment és que l’oportunitat política és única i que seria una llàstima no aprofitar-la. Però ningú no ens parla de la hipoteca que comporta, quan els pròxims 25 anys ens haguem de sentir que ja ens vam autodeterminar amb el nou Estatut. Ningú no ens diu el motiu pel qual hem d’acceptar com a intocable la Constitució espanyola de 1978. Ni ningú no ens aclareix com és que el projecte de l’Espanya plural només té futur quan governa el PSOE, i encara sent optimistes.

Sóc del parer que amb això del nou Estatut s’ha generat una paranoia col·lectiva, fruit de tantes angoixes, titulars, estira i arronses i culebrot televisat, que fa que ja tothom tingui ganes que s’acabi i que passem pàgina. Però en canvi, segueixen oberts interrogants importants, i en voldria plantejar tres.

1. Si aquesta legislatura havia de ser constituent per a Catalunya, i els independentistes advocaven per un pacte que transformés Espanya en un Estat federal plurinacional, ¿per què accepten ara un nou Estatut constret per una Constitució feta des del pacte amb els franquistes?

2. Si els socialistes s’han passat 25 anys dient que el seu model era el de la Catalunya nacional dins l’Espanya federal, ¿per què ara que governa a Moncloa el president més sensible a les seves reivindicacions accepten que es limiti la reforma de la Constitució a quatre temes menors que, a més de no ser federalistes, perpetuen la perversa confusió entre nacions i regions?

3. Si tothom en aquest país sap que la Diputació de Barcelona actua en allò que no és de la seva competència gràcies als seus pressupostos desorbitats, i que el mateix fa el Govern espanyol en tot allò que no li competeix –en especial Cultura–, ¿per què els partits i les institucions del nostre país no han prioritzat com a tema únic de negociació un sistema de finançament definitiu, deixant l’Estatut per a més endavant, i posant tota la carn a la graella (investidura i aprovació de pressupostos inclosos)?

El president Maragall té un somni, i jo l’admiro per la seva capacitat de creure-hi. Somnia en una Espanya que ens comprèn i que ens estima, i en una Catalunya que un dia hi viurà còmodament i amb afecte. Tristament, jo cada dia tinc mil raons per adonar-me que aquest somni és del tot inviable, moltes d’elles provinents justament de l’equip de Zapatero. El que em costa d’entendre aleshores és perquè, més enllà dels qui tenen la lloable fe del president Maragall, la resta hauríem de voler un nou Estatut que prorrogui el model del postfranquisme.

Publicat al diari Avui (21 de setembre)

12 de juliol, 2005

Dissidència

El setembre de 2002, a Miravet, un líder polític català va advertir que començava a ser “un verdader perill per al sistema democràtic la posició d’Aznar d’anar criminalitzant tota dissidència i tota discrepància”, i criticava en especial que es cregués en possessió de la veritat quan “no hi ha ningú que tingui la veritat absoluta”. Només tres anys després, en un acte polític a Barcelona he hagut de sentir que davant el nou Estatut i sistema de finançament que estan pactant els partits, qualsevol posició que no sigui entusiasta, i en especial les que dubten del possibilisme o que fan una lectura decebuda o pessimista del resultat, són dissidència. I la dissidència, s’afegia, no es pot tolerar.

Aquest vol ser, doncs, un article en favor de la dissidència. Perquè estic disposat a acceptar que el nostre sigui un país que s’indigna i es resigna, fanfarró i acovardit; però no podria viure en un país que condemni la dissidència i la discrepància. Perquè seria un país anestesiat del qual no en podria sortir més que mediocritat. Busquem per tant un parell d’exemples que ens convidin a la dissidència.

Un exemple ens remunta a la prèdica d’un diputat de CiU allà a finals dels anys 90, en ple pacte amb el PP, quan intentava justificar la submissió als dictats de qui manés a Espanya apel·lant al “pactisme” de Vicens Vives a Notícia de Catalunya. Qualsevol que l’hagi llegit, però, sap que pactisme significa el pacte entre governants i governats en què es genera un sistema d’equilibris que evita el poder absolut a cap banda, clàssic de les edats mitjanes catalana i anglesa; res més lluny, doncs, del vassallatge basat en sotmetre’s a l’autoritat del que mana per ser tractat el millor possible.

El fals “pactisme” possibilista que CiU va dur a terme des del Govern va ser denunciat per molta gent, començant pels qui avui són a la Generalitat; però també, per molts ciutadans, organitzacions, periodistes i generadors d’opinió. Una denúncia que va dur a que, poc a poc, fins i tot els propis dirigents de CiU que rellevaven Pujol es presentessin a les eleccions donant per acabada la política del “peix al cove”. La dissidència va acabar institucionalitzada.

Un altre exemple és, sens dubte, el clam contra el dèficit fiscal. No seré jo qui repeteixi els arguments que fa tants anys que molta gent, amb paciència i insistència, han anat donant a conèixer. Però el motiu que avui donen els taxidermistes, segons el qual no hi ha dèficit perquè només hi ha una comunitat –l’espanyola–, no és tan lluny de la praxi del PSC en els darrers vint anys. El primer partit català en vots a les eleccions al Congrés espanyol ha tingut ministres entre 1982 i 1996, i mai fins el 2003 no es va moure per resoldre l’espoli econòmic que ha condicionat des de fa dècades la nostra competitivitat com a país i la nostra capacitat de fer polítiques socials.

Va ser tan greu el silenci imposat sobre l’espoli a què estem sotmesos que quan se’n va començar a parlar va resultar que ningú no es mobilitzava. Les acusacions d’insolidaris dels uns, les actituds possibilistes dels altres i la ignorància de la majoria de la població feien, i fan encara avui, que costi que la gent reaccioni davant el pitjor constrenyiment de la vida política catalana. I van ser dissidents, no ho oblidem, en especial dissidents acadèmics, els qui no van parar fins fer evident el gran escàndol.

I ara? Hem arribat a Catalunya a la fi de la història de què parlava Fukuyama, on ja no hi ha ideologies? Som ja en un punt on només és qüestió que algú ens reveli la veritat i la resta assentim agraïts? La tendència d’algunes accions polítiques sembla que així ho indiquin, entre elles l’autoanomenada Universitat Progressista d’Estiu, impulsada pels qui criticaven que CiU donava patents de catalanitat i que ara es dediquen a donar patents de progressisme i a confondre ciència amb ideologia. Però potser seria qüestió de fer algun recordatori.

Mirin, la passada campanya electoral molta gent va vibrar per diversos motius. Els uns vibraven perquè després de 23 anys de CiU, la coalició es presentava renovada, amb un discurs nacionalment més atrevit i amb voluntat de canvi d’etapa. Uns altres, vibraven perquè després de 23 anys el somni de poder dibuixar el model de país imaginat pels socialistes estava a l’abast. I finalment, n’hi havia que vibraven perquè un partit emergent, ERC, parlava d’acabar amb les renúncies de la transició, d’actuar desacomplexadament i de dir a Espanya amb veu alta i clara que o canviava el marc constitucional de veritat o no quedava cap altre camí que marxar.

Avui, però, ja molt poca gent vibra. No sé de qui és culpa, i no dic que el govern no governi, ni que l’oposició no s’esforci. Només dic que en la política catalana, com a vegades passa en la vida de parella, hi manca passió, hi manca convicció. Excepte, és clar, per als qui s’han instal·lat en el frontisme. I a més, aquesta manca de passió precedeix l’establiment d’un nou marc d’autogovern i d’un nou sistema de finançament per al pròxim quart de segle, que hauran de ser avalats en referèndum.

No sé si els continguts del nou Estatut són tan bons com ens diuen els seus valedors, o tan dolents com diuen els seus detractors. No sé si el sistema de finançament proposat resol realment el nostre dèficit o és un pedaç de més qualitat que els anteriors. Tot això no ho sé, i m’esforçaré per mirar de saber-ho. Però jo, que acabo de fer 34 anys i en fa vint que m’interesso activament per la política del meu país, sí que sé que això no és el canvi estructural que imaginàvem. No parlo ja de la independència: parlo de passar d’un Estat unitari a un Estat plurinacional. Un pas que no trobo quan em diuen que el nou Estatut s’ha d’acotar dins la Constitució aprovada fa gairebé tres dècades, quan encara hi havia partits il·legals i els franquistes i els militars dirigien el procés constituent.

Facin, doncs, els qui tenen la responsabilitat democràtica, la tasca que els correspon. I no escatimin esforços a explicar-la i a justificar-la. Però si us plau, no caiguin en l’error de negar la discrepància per amagar les pròpies debilitats. En una societat democràtica com la que volem, ens cal la dissidència. En especial, perquè si acostumem la gent a acceptar acríticament l’statu quo, descobrirem que l’statu quo més poderós és el que perpetua l’Espanya unitària.

Publicat al diari Avui (21 de juliol)

22 de juny, 2005

Odi a Espanya

Algunes reaccions al manifest dels Taxidermistes em ratifiquen que entre les millors aportacions de Josep Lluís Carod-Rovira a l’independentisme català hi ha la reformulació discursiva de la identitat nacional, des d’un discurs inclusiu i no agressiu. És obvi que no ha estat la primera persona que ho ha fet, però sí que és el dirigent polític que millor i amb més èxit ho ha plantejat des de l’independentisme, i aquest és el seu mèrit. No ens enganyem: en els darrers trenta anys, gran part de l’independentisme extraparlamentari ha tingut un discurs constant d’odi a Espanya o, si més no, d’al·lèrgia a tot allò espanyol. L’odi és un bon combustible per a aconseguir persones dogmàtiques que no es facin preguntes i obeeixin consignes, i en aquest sentit, imaginar Espanya i els espanyols com a agents opressors ajudava a diferenciar el “nosaltres” del “ells”.

Però l’odi, vingui d’on vingui, és sempre un nefast i perillós company de viatge. Per això és tan positiu que en la conferència de l’Auditori, Carod reprengués aquella reformulació del discurs nacional basant-se en quatre idees: (1) El passat no dóna patent de catalanitat; (2) l’homogeneïtat identitària territorial està superada; (3) la identitat catalana no exclou els qui se senten espanyols; i (4) a Catalunya és possible construir un futur per a tothom. Algú pot pensar que aquestes afirmacions no contenen cap novetat; però no és cert. No tan sols s’oposen frontalment a una acceptada doctrina juvenil de carrer apresa en eslògans els anys d’adolescència –“canya contra Espanya!”–, sinó que alhora s’oposen al creixent discurs nacional en tot el món occidental que recela de la immigració i de la pluralitat cultural.

La primera idea expressa que la catalanitat no ve ni del naixement ni de la conversió: «Ser català no pot ser una herència rebuda del passat, sinó una elecció lliure, l’expressió d’una voluntat de ser. De ser també, en molts casos. Perquè ningú cal que deixi de ser, que renunciï als seus orígens, que renegui d’allò que ja era abans, per ser també català». La força d’aquest missatge és l’explicitació que la catalanitat no ve dels cognoms ni, tampoc, de la ideologia, bandejant així la tendència a limitar les patents de catalanitat als qui hi tenen dret per sang o als qui abracen incondicionalment les tesis nacionalistes.

Segonament hi ha la idea que les identitats homogènies basades en un sol territori ja són història. Si bé abans es podia fer l’equivalència entre una identitat i un territori, diu Carod, avui «en un mateix territori poden conviure-hi moltes identitats», comptant «amb una identificació comuna». La catalanitat essencialista, incòmoda quan sonen les notes d’Estopa, es supera per un nou model més imprecís però, justament per això, molt més sòlid en temps de canvis. I d’aquesta manera pot afirmar que el projecte independentista «no és antiespanyol; no anem contra Espanya».

L’enllaç amb la tercera idea és doncs automàtic: «No som antiespanyols. El que alguns no som és espanyols. Però sabem que hi ha molts catalans que sí que en són, també –catalans i espanyols alhora–; i hi tenen tot el dret, si així ho volen. I és amb ells i amb tots els nous catalans, de totes les procedències, que volem fer d’aquest país un exemple de convivència entre persones d’identitats diverses i, fins i tot, simultànies». La identitat catalana no és per tant ni subsidiària de l’espanyola ni oposada a ella. Es tracta, simplement, de dues identitats que poden ser complementàries o exclusives, depenent de cada persona.

I és d’aquí d’on es desprèn la quarta idea, la possibilitat de construir entre tots els qui habitem Catalunya un projecte de país en clau de futur, perquè «tan se val el passat, que és diferent. El que importa és el present i el futur, que aquests sí que els compartim i els tenim en comú». I quin futur proposa construir? Doncs decidir si volem treballar per ser un «país capdavanter i avançar a Europa» o bé si «ens quedem aturats en els estàndards espanyols i, com a simple província, ens resignem a ser perifèria de la perifèria». Proposa bandejar, en definitiva, la tendència a la mediocritat del qui no és l’últim responsable d’un mateix, i treballar junts amb ambició positiva per fer una aportació original al món.

Les societats contemporànies són cada cop més complexes i els models clàssics d’identitat nacional ja no serveixen. Les conseqüències agressives o simplement excloents de la visió essencialista i immutable de la catalanitat, són tan rebutjables com l’integrisme que a Salamanca envia gent al paredón, els cartells de kale borroka contra els qui pensen diferent o l’autoodi dels catalans que parlen de democràcia però demanen tancs al carrer. I tot i així, és cert que a casa nostra, com en la majoria de societats en transformació, hi segueix havent una tendència a l’exclusió de l’altre, del qui no és dels nostres.

És en aquest context, doncs, des d’una Catalunya demogràficament canviant, que cal reconèixer l’aportació de Carod i el seu entorn a civilitzar la base ideològica de l’independentisme català. I també hem de celebrar que hagi mantingut el discurs malgrat les envestides rebudes des dels essencialismes català i espanyol, i desitjar que, progressivament, el missatge vagi impregnant la mentalitat dels qui van ser adoctrinats en el recorrent odi a tot allò que sigui diferent. Perquè l’actitud defensiva d’on neix aquest odi als espanyols pot ser també l’avantsala d’una actitud xenòfoba latent davant la por als canvis que experimenten els nostres pobles i ciutats. Però això haurà de ser objecte d’un altre article.

Publicat al diari Avui (7 de juliol)

30 de maig, 2005

"Universitat Progressista d'Estiu"?

Igual que els periodistes han de distingir informació d’opinió, els acadèmics han de distingir ciència d’ideologia. És per això que va ser un avenç entendre que el marxisme que es volia científic no era sinó un corrent de pensament més. Sorprenentment, sembla que això no ho entenen els qui han promogut l’autoanomenada “Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya”, que neix amb els objectius de “Contribuir al desenvolupament de la cultura democràtica d’esquerres; contribuir a l’anàlisi de les polítiques aplicades, en una perspectiva estratègica d’esquerres; i enfocar els temes de forma nova i amb especialistes de prestigi per fer-los atractius pels mitjans de comunicació”, segons l’acta de la seva reunió constitutiva.

Una iniciativa com aquesta potser tindria sentit, com a contrapès, en un país on a la universitat tan sols es tractessin els temes des d’una òptica conservadora. Però a Catalunya? ¿Algú insinua que els cursos d'estiu de les universitats catalanes, o la pròpia UCE, són espais de debat conservadors que necessiten una rèplica “progressista”? Al nostre país cal una nova universitat d’estiu potent i internacionalitzada. Però per definició, la universitat és un espai de confrontació intel·lectual d’idees i de creació de coneixement, i per a fer-ho és essencial la pluralitat. Potinejar el terme “universitat” per emmascarar una escola d’estiu ideològica de tres partits, dos sindicats i entitats satèl·lits és fer un flac favor al tan necessari debat intel·lectual de què el nostre país està mancat i substituir-lo per simples consignes. I que l’esquerra no dogmàtica s’hi hagi prestat és una vergonya.

Publicat a tribunacatalana.org

17 de maig, 2005

Al·lèrgia a la política

A l’entorn de les eleccions a Gran Bretanya no he pogut evitar constatar, per comparació, l’impressionant dèficit de cultura democràtica a casa nostra. Començant pels petits detalls: quan vaig anar a votar per al county council, ho vaig fer amb la tarja informativa que t’envien a casa, i ningú em va demanar cap mena d’identificació més que aquella tarja –aquí no existeix el carnet d’identitat. La confiança, doncs és la primera base d’una bona cultura política.

Coneixent les limitacions del model britànic, he de dir que en els dies previs vaig poder escoltar debats televisats en què Blair era espectacularment posat contra les cordes per haver mentit sobre Iraq. A tots els canals, inclosa la BBC. Mai cap laborista ni ningú va dir que la BBC fos tendenciosa en cap sentit, ni que fos irresponsable. Igualment, els diaris comparaven les promeses de conservadors i laboristes, i demanaven a experts que en diguessin la viabilitat. Si n’hi havia que no eren viables, ho deien sense embuts.

I no tan sols això. En la premsa escrita, fins i tot el prestigiós The Economist acabava dient que el vot a Blair era el menys dolent possible –un secret a crits. Ningú va acusar la revista de prolaborista. Com cap republicà, als Estats Units, no va acusar el New York Times, el Washington Post o el propi The Economist de demòcrates per demanar el vot per a Kerry als seus editorials. Simplement, les publicacions, des de la seva independència, explicaven la conclusió a què havien arribat.

Pel carrer, ha estat normal trobar a les cases petits cartells promovent el vot laborista, conservador o liberal. I adhesius als cotxes. I en canvi, mai he vist cap conflicte perquè algú expressi la seva ideologia. Ben al contrari: tenir idees pròpies és signe de distinció, i haver estat parlamentari és d’un altíssim prestigi. Quan els colleges de Cambridge discuteixen a qui tenir de responsable, la possible candidatura d’un antic parlamentari sempre és rebuda amb respecte, i ningú mai no demana de quin color era.

Hi ha molts altres elements, però deixeu-me dir el que trobo essencial: la rendició de comptes. Quan es donen abusos de poder, sempre s’acaben retent comptes. Perquè hi ha una cultura democràtica en què els ciutadans es saben responsables de les decisions públiques. Per això és molt difícil trobar parlamentaris o polítics mediocres, perquè de seguida els fan pujar els colors. I alhora, a ningú li cauen els anells per dimitir, perquè una dimissió no és el final de res, sinó l’esmena d’un error. Per això Blair pot tornar a nomenar ministre el recentment dimitit Blunkett.

Anem ara a casa nostra. Un lloc on la militància política és socialment mal vista, i on alguns d’entre els pocs que la practiquen, potser per sobreprotegir-se, acaben tendint al sectarisme. Un lloc on gran part de la societat civil no sap exercir la independència institucional, i oscil·la entre comparsa i oposició. Un lloc on tothom sap que hi ha diputats, i regidors, i alts càrrecs del Govern, absolutament incompetents i que només són allà per haver estat fidels a un dirigent, per haver fet de “soldats”; abans i ara. Un lloc on la premsa no pot fer la imprescindible funció d’anàlisi crítica de la política perquè, simplement, la seva independència no té credibilitat. Pensem en els canvis de director a La Vanguardia, o els editorials d’El Periódico, o els titulars d’El País. Pensem què se n’ha fet del debat del 3%.

Un lloc, casa nostra, on la classe política creu que garantir la pluralitat significa repartir-se la societat. I per això el consell d’administració de la CCRTV, els consells socials d’universitats o tot allò nomenat pel Parlament, acaba sent una farsa repartidora de càrrecs i agraïments. I per això les quotes minutades a TV3, tan humiliants i tan penoses.

Però encara és pitjor. Un lloc, el nostre, on la gent bona que es dedica a la política acaba empestada. Si una persona vàlida té un alt càrrec en una multinacional tothom l’admira. Però si agafa un càrrec polític, o bé s’hi queda tota la vida o sempre serà menystinguda i estigmatitzada. A Narcís Serra, una persona brillant, li neguen el mèrit per presidir Caixa Catalunya. D’Anna Birulés, abans aclamada com a gestora, no se’n pot dir ni el nom. A Josep Laporte li discutien ser candidat a l’IEC. I el mateix els passarà possiblement a Josep M. Vallès o a Enric Marín.

Com li ha passat, de fet, a Andreu Mas-Colell. Un dels acadèmics més mundialment prestigiosos que té el nostre país, impulsor des dels inicis de la UPF, en ser candidat a rector d’aquesta universitat només se n’ha parlat com a “exconseller de CiU”. Que provincians! I a això s’hi ha sumat, a més, el nefast sistema d’elecció directa de rectors, que pervertint demagògicament la lògica democràtica prima els candidats més populistes i de menys nivell acadèmic, és a dir, aquells que diuen a tot que sí i accepten no tocar el que provoca l’estancament. De res serveix que diverses universitats ja ho hagin patit: la societat ignora la universitat, i elles s’hi acomoden

Deia recentment Günter Grass que la gran amenaça avui és la impotència de la política, que deixa el ciutadà sense protecció a mercè del dictat de l’economia. Jo també ho pensava, fins que he descobert que el problema, a casa nostra, és infinitament més gran. És, simplement, que l’actual societat catalana té al·lèrgia a la política. Suposo que és conseqüència de la submissió a un Estat on han fracassat les revolucions liberals, de tantes generacions sense democràcia i de la por a tornar enrere. I això, que és un factor cultural, no sé pas com es solventa. Sí que sé, però, que no és inevitable, i una mirada fora de casa ens permet veure-ho.

Publicat al diari Avui
(versió final)

05 de maig, 2005

Finançament: doble negociació?

La coalició governamental del PSC, ERC i ICV ha presentat una proposta de finançament que el professor Ramon Tremosa qualificava fa pocs dies de proposta de mínims. Malgrat la pressió de CiU per aixecar-ne el sostre, sembla que l’objectiu estratègic del Govern era presentar una proposta assumible per part de l’Estat i, conseqüentment, reduir-ne els elements que generen més rebuig.

Un cop, però, presentada la proposta, la reacció espanyola ha estat igualment de rebuig absolut. Rebuig del Govern Zapatero, rebuig dels capitans del PSOE, rebuig dels opinadors espanyols. I ara, què? S’entenia que hi hagués una negociació “interna” a Catalunya per a fer una proposta amb garanties d'èxit; però el que no s’entendria és que, havent-hi una majoria política que vol una proposta més ambiciosa, la proposta final passi per dos filtres: el primer intern “per no generar rebuig”, i el segon extern “perquè sigui acceptable”. La previsible erosió que patirà la proposta catalana potser recomanaria que, com a alternativa a la presentada, que es vol comprensiva i generalitzable, es guardessin a la màniga una retirada de la negociació i la presentació d’una nova proposta més unitària, ambiciosa i bilateral. Ara que, finalment, sembla que hi ha un ampli consens social al nostre país de no allargar més aquesta situació, cal recordar que el pes de CiU, PSC, ERC i ICV al Congrés permet una negociació a l’alça.

Publicat a tribunacatalana.org (10/5)

20 d’abril, 2005

La síndrome Manu Chao

Quan voltes pel món dient que ets de Barcelona, una de les constants de la gent que ronda els vint-i-tants és envejar que visquis a la ciutat de Manu Chao. Al Brasil, als Estats Units, arreu d’Europa..., moltes persones m’han demanat si he anat a un dels idealitzats petits concerts que Manu fa pels bars del Raval barceloní.

I tot i que també m’agrada, em sap greu el seu distanciament amb res que tingui a veure amb el català. Malgrat que viu a Barcelona des de fa temps, un trobador de les causes perdudes com Manu Chao, que en la seva música integra francès, espanyol, portuguès o anglès, no ha fet servir en cap cançó ni una paraula en català.

Crec que no som gaire conscients d’això que en podríem dir la síndrome Manu Chao. Certament, per a molts de nosaltres és evident que el català –com a punta de l’iceberg de les nostres aspiracions nacionals– està constantment frenat: una ullada tranquil·la als mitjans de comunicació existents ho demostra. Però en canvi, tristament, per a molta gent que viu al nostre país el català –i allò que significa– ha estat i és encara percebut com a incòmode, sinó moralment imposat.

Potser el convenciment que teníem raó ens ha dut a un activisme, si bé benintencionat, també una mica mancat de relacions públiques. Sent autocrítics, l’associacionisme catalanista ha estat, en general, entre mestretites anquilosat i adolescent simplificador. No és estrany: va ser el resultat de gent molt gran que es va esforçar a aguantar una flama mitificada, o bé d’adolescents convençuts que tot té una solució senzilla.

A més, amb la recuperació de l’autogovern es va aplicar el pas del «fer país» al «fer política», que volia dir que el país es canviava des de les institucions. I això tampoc no va ser una bona solució. Encara avui, el president Pujol segueix predicant que els polítics són molt més importants que la societat civil, una visió que podríem esquematitzar com el següent: a) els polítics lideren el país; b) les associacions fan allò que el poder polític no pot; i c) la resta segueix els dos anteriors.

Però degut a aquest esquema, Manu Chao i moltíssima altra gent segueix cantant i fent la seva vida ignorant del tot un debat polític situat als llimbs, allà on només els iniciats poden arribar. Si fa no fa, el que també pot passar amb l’Estatut: primer, els partits decideixen què és l’important; després, si les coses van malament, demanaran a les associacions que es mobilitzin. I si malgrat això res no rutlla... es trobaran amb la gent del carrer mirant-los amb cara desinteressada.

La síndrome Manu Chao té elements comuns amb la realitat política d’altres països, on la distància de la ciutadania amb partits i institucions no para d’augmentar. Però en el nostre cas, amb una pobra tradició democràtica i amb els partits tendint a envair-ho tot, s’hi suma la necessitat urgent de renovar el catalanisme associatiu, que ha de reformular la seva estratègia social –Òmnium ho està començant a fer– i també exercir amb energia tant la màxima independència de les institucions i dels partits com el dret –i deure!– a tenir-hi una relació sanament crítica.

Perquè al nostre país, cal afegir, avui la proximitat a un partit acaba generant l’efecte d’una marca al foc que un ja no es pot treure. Paradoxalment, els partits anhelen persones amb idees crítiques que els aportin frescor, però quan s’hi acosten les marquen i ja només esperen que els regalin les orelles. D’exemples en sobren.

Fa un parell d’anys va aparèixer un discurs que semblava donar un tomb al panorama. Es tractava de fer un catalanisme modern, agradable i inclusiu. Dibuixava una política tolerant i no sectària, en què la discusió i la discrepància fossin vies per a avançar. I un món associatiu sa i desacomplexat, que no alliçonés la societat sinó que en formés part. La idea apuntava, de fet, un canvi d’etapa discursiva, motiu en gran part de la il·lusió de l’inici de legislatura.

On ha anat a parar, tot allò? Per què molts pensen que tan sols va ser un miratge? Possiblement, per creure que canviant les institucions tot s’arreglava, quan era més complex. La nostra vida política pateix d’una molt precària tradició democràtica –que tolera els esgotadors protagonismes i picabaralles d’uns partits obcecats en el curt termini–; però també pateix d’una indefinició del projecte de país, indefinició que ens mediocritza progressivament i mina la nostra cohesió.

I és aquest projecte de país el que hauria de centrar la nostra atenció. El nou Estatut i sistema de finançament són tan sols eines, que han de servir perquè totes les persones que viuen a Catalunya es sentin part d’una mateixa comunitat, i visquin com a propi un projecte inclusiu, atraient i protagonista al món. Des d’una política en què els partits respectin les institucions, enlloc d’utilitzar-les, i on els mitjans serveixin per analitzar críticament l’actuació pública, i no per ser-ne comparsa.

La síndrome Manu Chao, el desinterès per l’agenda política, no es canvia tan sols des del Govern; per això, la fórmula en què tot gira al voltant dels partits és caduca. El nostre país té un potencial molt gran i ha de madurar per saber fer-ne un bon ús. Enlloc de ser espectadors, doncs, hauríem d’aprofitar l’ocasió i debatre entre tots un projecte de país amb la mateixa ambició que té un infant quan neix: la de poder assolir tot el seu potencial. No hi ha cap raó per conformar-nos amb menys.

Publicat al diari Avui
(versió final)

04 d’abril, 2005

Pactisme

Ja fa massa temps que es diu que la política catalana és essencialment “pactista”, un eufemisme que es refereix a la discutible capacitat de sempre acabar fent el que el poder polític espanyol o l’estatus quo que sigui vulgui. És especialment irritant quan per justificar aquest “pactisme” es parla d’història i es cita Vicens i Vives.

Doncs bé, no. El pactisme de què parla Vicens i Vives, que temps enrera va ser definitori de la nostra nació, és justament el contrari. És el que a Gran Bretanya constitueix la base de la vida política i social: el pacte entre governants i governats, en què es genera un sistema d’equilibris que evita el poder absolut a cap banda. Aquest pactisme era el que a casa nostra, a l’edat mitjana, evitava que la corona imposés la seva voluntat actuant despòticament. El pactisme era, doncs, el contrari de l’autoritarisme espanyol: un pacte intern de la societat catalana, conseqüència de la força de les posicions de cadascun i de la solidesa de les conviccions. Res més lluny del que avui es predica, sinònim de docilitat, de baixar el cap, de fer bondat.

Ha arribat per tant l’hora de dir que això no és pactisme. Pactisme és el que fa Ibarretxe, que li diu a Espanya que si no vol la independència d’Euskadi ha de canviar les regles del joc. A casa nostra, ara que és temps d’acords estructurals i de pactes constitutius, no estaria de més que els nostres polítics i governants recordin que el pactisme de veritat és el que manté el cap alt i les conviccions fermes, evitant la divisió interna. La tremolor de cames no és pactisme, és vassallatge.

Publicat a tribunacatalana.org

30 de març, 2005

Condemnats a la mediocritat?

Quan es va saber que Piqué seria cap de llista al Parlament, Pujol va vaticinar que el popular s’hi avorriria després d’haver estat ministre espanyol i estrènyer la mà dels màxims mandataris mundials. El rampell de sinceritat de Pujol mostra el poc gruix de la realitat política catalana des que Tarradellas va revestir d’Estat la discreta autonomia aconseguida en el postfranquisme. Durant anys hem fet veure que érem com un Estat, i sempre que s’ha pogut hem actuat amb aquesta aparença.

Però més enllà del miratge, els qui hem conegut els ressorts del poder català ens hem adonat de la farsa. Els nostres consellers no tenen cap tracte preferencial fora del país. La nostra opinió sobre economia internacional o sobre relacions exteriors no interessa a ningú, com no van interessar les conclusions de la nostra Convenció sobre la Constitució europea. I el finançament del nostre govern és lamentable, com lamentables són les nostres capacitats legislatives i executives laminades una i altra vegada.

Lluny de denunciar la farsa, la classe política i la societat catalanes s’hi han acomodat i han fet de la necessitat virtut. Tothom sap que la política i els negocis de veritat es fan a Madrid: al Congrés i als ministeris i a les grans empreses espanyoles. Fins i tot els abans arrauxats líders independentistes s’acomoden a aquesta realitat mirant de ser els nous canals de transmissió entre centre i perifèria. I no sembla que això hagi de canviar.

Mirem sinó els projectes de país que hi ha darrera la idea de reformar l’Estatut. A banda de les apostes particulars federalista i autonomista de Maragall i de Piqué, que el PSOE i el PP no segueixen, no encerto a veure cap projecte ni estratègia polítics que ens treguin de la indefinició nacional. I això malgrat que el de Maragall sigui l’intent més important d’acomodar Catalunya a Espanya transformant la nació espanyola en un Estat plurinacional. Perquè el miratge continua en el debat: tots els partits parlen d’una realitat que després no s’atreveixen a implementar. Potser perquè no les tenen totes de la resposta de la ciutadania, potser perquè la nostra societat s’ha acomodat en la representació d’una Catalunya-Estat inexistent però embriagadorament satisfactòria.

Ara bé, els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres acadèmics, els nostres periodistes, les nostres persones amb vocació d’incidència internacional, ¿poden seguir permetent-se una Catalunya que tendeix imparablement a la mediocritat? Una Catalunya que mai tindrà un president de la Comissió Europea, ni el cap executiu d’una gran multinacional, ni un director gerent del FMI, a no ser que, com en el cas de Borrell, sigui algú que hagi relegat la seva identitat catalana al referent folklòric?

Es poden seguir permetent una societat que victoreja el president espanyol mentre menysté els dirigents catalans? Unes universitats que en gran part dimiteixen de competir en l’arena científica internacional? Unes empreses que com a màxim poden aspirar a no ser vetades al mercat espanyol? Uns mitjans de comunicació sense referents externs, acrítics quan no directament partidistes? Una cultura acomplexada, acomodada i emmirallada en el passat? Unes infraestructures ridícules que fan que al Prat no es pugui volar quan cauen quatre flocs de neu?

El pitjor escenari, doncs, seria que la reforma de l’Estatut s’estigués debatent sense tenir un projecte de país definit. Perquè si fos així, hauríem de denunciar que la indefinició del nostre model polític ens condemna irremediablement a la mediocritat. Ja no n’hi ha prou amb “construir Catalunya”. O bé acceptem ser una de les 17 comunitats regionals espanyoles –potser la capdavantera– i actuem com uns espanyols més; o bé optem seriosament per ser una comunitat nacional federada en una nova Espanya plurinacional; o bé prenem el camí de ser un Estat europeu.

Quina de les tres opcions guia la reforma estatutària? I més important: quines són les condicions de possibilitat de cadascuna d’elles? La de comunitat regional –model Piqué– seria l’única opció viable amb la modificació constitucional que proposa Zapatero. En canvi, optar per ser una comunitat nacional federada –model Maragall– obligaria a dir que l’Estat plurinacional requereix de canvis constitucionals més profunds, com els que en el fons contenen la Declaració de Barcelona o el Pla Ibarretxe. I finalment, optar per esdevenir un Estat independent comportaria que o bé es condicioni l’objectiu a l’assoliment d’uns mínims plurinacionals acceptables, o bé es revesteixi la proposta de seriositat, solvència i gradualitat.

Des que aquesta legislatura “constitutiva” ha començat no hem parat de tenir elements de distracció: la reunió amb ETA, els papers de Salamanca, l’informe sobre els mitjans, Fresno, la unitat de la llengua, la constitució europea i ara el 3%. Elements que copen el debat polític, la mobilització cívica i els titulars informatius, al temps que de fons es parla de l’Estatut amb expressions com “no demanarem la lluna” o “això a Espanya no ho entendrien”. I mentre, no es pot fer política educativa, sanitària, científica, econòmica, infraestructural, social ni cultural de debò. No sé si aquesta legislatura dóna per un nou Estatut i ens hem de centrar en el finançament, però no ho podem deixar per gaire més enllà. Ni a Piqué li convé la condemna a la mediocritat d’una Catalunya que actua com si fos el que no és.

Publicat al diari Avui

17 de febrer, 2005

Entre la desorientació i l’esperança

La cinquena edició del Fòrum Social Mundial que s’ha celebrat aquest gener a Porto Alegre ha estat, per a mi, el primer contacte amb el món dels fòrums socials. No puc amagar que, a nivell personal, sempre he tingut una certa recança cap a l’autocoronació ètica d’uns fòrums on el factor assembleari s’imposa sobre el democràtic accountable. Però a la vegada, moltes persones i institucions cívicament i intel·lectual solvents han participat en diverses edicions del Fòrum i me n’han parlat, i és per això que enguany he volgut conèixer-lo de primera mà.

El Fòrum Social Mundial és una amalgama de línies ideològiques i col·lectius que tenen en comú dues coses: l’inconformisme davant les injustícies sòcio-econòmiques que es perpetuen arreu i la voluntat d’implementar canvis sòcio-polítics basats en els mínims comuns dels Drets Humans. Ara bé, la concreció de tot això varia de manera extrema. No només entre els omnipresents grups troskistes i la internacional socialista, sinó també des de grups en defensa dels pagesos als de la dona, de les minories nacionals o dels drets homosexuals. Els dos elements en comú, per tant, es difuminen quan es comença a parlar de solucions.

El sentit del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre prové del seu naixement com a resposta al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Mentre el segon era l’espai de trobada d’una classe política i econòmica satisfeta amb l’estatus quo, el primer volia canalitzar el descontent creixent tant als països del tercer món com als sectors d’esquerres dels països occidentals. Vist el programa de Davos d’enguany, no es pot dir que Porto Alegre hagi estat inútil. En síntesi, el seu major èxit ha estat la seva capacitat, amb el temps, d’incidir en l’agenda política mundial a través de la coordinació d’iniciatives i de pensaments.

Però comencem pels punts dèbils. Crec que el Fòrum Social Mundial té dos grans problemes: el localisme i el segrest ideològic. El primer és conseqüència d’un excés de protagonisme dels grups locals en la seva definició. Moltes activitats estaven centrades en la situació del Brasil. De fet, la figura de Lula que abans d’arribar al poder era indiscutida ara era objecte de protesta pels grups que l’acusen de massa moderat, i ha estat Hugo Chávez qui li ha pres el relleu com a nova estrella. A la manifestació inaugural, la pugna entre els oficialistes del PT i els alternatius del Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) va prendre molt protagonisme, com també el va prendre el boicot que van fer de la intervenció de Lula al Fòrum.

El segon punt dèbil, el segrest ideològic, és conseqüència de l’altíssim control que tenen sobretot els moviments troskistes sobre l’organització. Sembla que al Fòrum Social Europeu hi va haver el mateix problema. Uns moviments que no tenen un veritable suport social ampli copen gran part dels resorts de presa de decisió, en especial tenint en compte que, com tristament acostuma a passar en sistemes assemblearis d’abast gran, les decisions s’acaben prenent fora dels canals establerts. Això significa que sota l’aparença democràtica hi ha una realitat opaca en els processos de presa de decisió.

Ara bé, els punts forts són rellevants. El primer, la capacitat de canalitzar les moltes energies que busquen una millora de les condicions de vida dels habitants del planeta. Més enllà del cinisme en què s’han instal·lat els defensors de l’estatus quo arreu, les propostes que es poden sentir a Porto Alegre són avui el principal estandart de canvi global. Les grans iniciatives impulsades des del sistema de Nacions Unides i que han caigut en l’oblit governamental es recuperen a Porto Alegre i es rellancen amb tota la força. I no tan sols això. La internacional socialista, per exemple, troba en Porto Alegre paradoxalment el suport social per fer les necessàries reformes a llarg termini que el seu estudi Progrés Global recull.

D’entre les iniciatives no em puc estar de destacar la Campanya Mundial per una profunda reforma del sistema d’institucions internacionals, promoguda per la xarxa mundial UBUNTU que té seu i motor a Barcelona. Aquesta iniciativa (www.reformcampaign.net), que va ser presentada al Fòrum per un grup rellevant de personalitats i responsables associatius, representa un dels esforços més intel·ligents per ser efectius en les propostes i no quedar-se en la queixa.

Un segon punt fort és la capacitat de generar xarxa i sinergia. Moltes iniciatives han nascut de la trobada i interacció al Fòrum de persones i institucions amb inquietuts compartides. I malgrat el caos aparent del Fòrum, d’allà n’ha sortit molt més que protestes: n’han sortit propostes. Sense escapar-se, molts cops, del populisme i de la simplificació, és cert; però no gaire més del que es pot trobar en la defensa d’un estatus quo injust.

Quin serà el futur del Fòrum Social Mundial? És un interrogant. Només el temps dirà si la seva funció de trencar un consens socio-econòmic establert després de 1989 ha esgotat les seves possibilitats, o si bé pot evolucionar més enllà de les seves carències. Jo vaig marxar del Brasil amb un regust estrany. D’una banda, confirmant que l’alternativa a la democràcia representativa –també la de les associacions– no es troba en l’assemblearisme manipulador, que perverteix el sistema igual o més. Però d’una altra, contagiat de la sensació que la resignació no és l’única alternativa. Que davant de realitats d’injustícia flagrant, com la pròpia societat de Porto Alegre mostra, es poden fer coses. Entre la desorientació i l’esperança, doncs. Els meus companys d’experiència ja veterans, com la Mònica, en Jordi, la Gabriela, en Manel o en Carles, per dir-ne alguns, en van ser en gran part feliçment culpables.

Publicat a ONGC

25 de gener, 2005

Carod i ERC, un any després

Ha passat un any des que l’ABC publicava que Carod-Rovira, líder d’ERC i flamant conseller en cap, s’havia reunit amb ETA demanant-li que optés per la via democràtica. Avui, l’escenari basc és molt diferent: el Pla Ibarretxe avança i ETA dóna suport a la proposta de Batasuna de solucionar el conflicte per la via de l’acord entre partits. I a tot això, Zapatero ofereix diàleg. Una actitud, aquesta, que alguna cosa té a veure amb les accions de Carod aleshores. Però en canvi, ni ell ni ERC són ja el mateix.

Carod va sortir del Govern i el panorama polític català va canviar. Amb el temps, s’ha confirmat que Aznar va tenir informació de la trobada abans que fos publicada, i s’ha fet evident que la notícia era un instrument per tombar l’emergent líder independentista que havia allunyat Catalunya del frontisme basc. Però ni això, ni el resultat espectacular a les eleccions espanyoles que va ratificar la seva actuació, han tornat a Carod la confiança social de què gaudia.

El Carod lúcid que convencia catalans d’origen i d’adscripció, amb un missatge inclusiu que atreia no-nacionalistes, mostrant desenfadadament que en política tot es pot fer possible, ha passat a ser un Carod amb menys credibilitat, comptes pendents i missatge radicalitzat. I ERC tampoc no aixeca el vol, a més de crear una estratègicament discutible bicefàlia interna que és tricefàlia externa. El grup parlamentari a Madrid, sorgit del mig milió de vots de suport a l’acció de Carod, no passa d’emular allò que abans tant criticava. I si bé els consellers d’ERC i els seus equips fan feina, alguns més brillantment que d’altres, la sensació d’eufòria que hauria d’haver durat com a mínim vuit anys ja fa mesos que ha desaparegut.

On és el problema? Tot i que la crítica constructiva no estigui gaire de moda, no podem deixar d’intentar fer-ne. El país s’hi juga massa en aquests anys com perquè ens resignem a mirar-nos amb certa decepció que el paradís promès no existia, i ens consolem refugiant-nos a la militància de trinxera, sigui per la unitat de la llengua, sigui pels papers, sigui per les seleccions esportives, sigui per la Constitució europea.

La primera part del problema és que ERC va anar a les eleccions de 2003 sense ser un partit consolidat. Potser pensaven que el temps el consolidaria, però no ha estat així. I molts dels errors d’ERC en tot aquest temps es deuen, més que a la seva inexperiència, a la seva desunió. Tots els partits tenen sectors i faccions, però cap pateix el caïnitisme i la desconfiança interna que un observador atent pot veure a ERC. Sense aquesta desunió, potser els pactes de competències dins el Govern i la tria de persones s’haurien tancat millor. Sense aquesta desunió, potser Carod no hauria sortit mai del Govern, o bé hi hauria tornat a entrar després del març.

A això s’hi suma la segona part del problema. Si bé és cert que ERC deu el seu creixement en gran part al lideratge de Carod, potser aquest no és prou conscient de les limitacions dels lideratges unipersonals. I més quan ets objectiu a batre. Amb quin equip va entrar Carod de conseller en cap? Quin equip el va assessorar quan va decidir entrevistar-se amb ETA?, i després, quan la notícia va saltar a la llum? Quin equip el va sustentar quan la gran embestida va fer que la pròpia ERC acceptés la seva errònia i vergonyosa exclusió del Govern? I ara, amb quin equip va discutir el desafortunat comentari del boicot al Madrid olímpic? En quin equip, en definitiva, es sustenta per impulsar-se de nou a la Generalitat?

La força del Pla Ibarretxe no és només la fermesa i la profunda convicció democràtica del lehendakari. Poca gent recorda que Ibarretxe era el gris número dos d’un Ardanza que semblava insubstituïble. La força és el lideratge d’Ibarretxe, sí, però també la unió interna del PNB –que ha passat pels relleus d’Ardanza i d’Arzallus sense que trontollés el projecte–, la lleialtat, el treball en equip i, per sobre de tot, la claredat d’objectius. Perquè quan els objectius estan clars, es roman unit i l’estratègia s’adapta a cada circumstància.

En canvi, on és la claredat d’objectius del catalanisme polític? On és la de CiU?, on és la dels catalanistes del PSC?, on és la d’ERC? Com deia l’amic Hèctor Bofill en aquestes pàgines, no sembla que al nostre país hi hagi ni tan sols un pla B si el finançament o l’Estatut acaben frustrats: cap dels partits el té. Però la responsabilitat d’ERC va més enllà d’ella mateixa, donat que les urnes li van conferir la tan mostrada clau. I ara no es pot conformar a cultivar el mig milió de vots mentre augmenta la sensació que li van marcant gols, dels pressupostos espanyols a les competències en comunicació, amb un PSC que a Madrid no té força però a Catalunya en té molta.

Un any després, l’estratègia de desactivar el que representava ERC desgastant Carod segueix donant fruits. Més val adonar-se’n. I ja que no hi ha eleccions a la vista, potser seria el moment perquè ERC s’aturi un moment i revisi la seva inèrcia, que ha transformat el que eren objectius en ideals que es diuen en veu alta per semblar que encara hi són. La força electoral d’ERC surt de la promesa d’una nova manera de fer política, és cert, però també d’una voluntat generacional més àmplia de no haver-nos d’empassar els gripaus que es van empassar les que ens precedeixen.

Malgrat el que es digui i el que es desitgi, ni Carod ni el projecte d’independentisme racional i de política humanitzada que ERC representava estan acabats. Ara bé, si no volen estancar-se i caure, hauran de fer canvis. Tallar d’una vegada per totes el desgovern que generen, des del propi partit, les deslleialtats dels afamats de cadires. Fugir de la temptació populista i del resistencialisme. Establir objectius concretables de mig i llarg termini –la independència està esdevenint més eslògan netejaconsciències que no pas projecte. Organitzar el partit no per satisfer sectors, sinó per assolir amb èxit els objectius marcats. Polir la relació partit-Govern, amb respecte per les institucions. I treballar en equip, amb estratègia, transversalitat nacional i planificació. La política és passió, però també és responsabilitat. Que no s’ofegui la il·lusió en un magma de grisor.

Publicat al diari Avui
(versió final)

07 de gener, 2005

La lluna del president Maragall

El que més m’impressiona del lehendakari Ibarretxe no són les seves conviccions i la fermesa amb què les defensa, sinó la profunda honestedat democràtica de les seves accions i decisions. Qui s’hagi molestat a escoltar-lo alguna vegada, inclòs en el seu darrer missatge de cap d’any, ho ha de poder veure. Ibarretxe, el desconegut i discret vicelehendakari d’Ardanza, ha resultat ser el perfil ideal per desfer el complexíssim puzle basc, un puzle impossible de quadrar deixant tothom satisfet.

La força d’Ibarretxe és la força de la convicció democràtica. És cert que, com en tot discurs nacionalista, parla de la història, del poble, dels drets. Però el fonament del seu discurs és essencialment democràtic. Ibarretxe exigeix el dret dels membres d’una comunitat política, d’una nació, a decidir el seu futur lliurement.

És molt difícil definir què és una nació. Hi ha arguments per a tots els gustos i al final, davant el dubte, sempre guanya la visió de mantenir l’statu quo dels Estats. Ara bé, en una situació democràtica, el sistema de partits mostra amb força claredat si una comunitat política es vol diferenciar d’una altra. A mi m’és igual que la llengua basca sigui anterior a l’indoeuropeu, però no puc donar l’esquena a la realitat d’un País Basc on durant els vint-i-cinc anys de democràcia les opcions nacionalistes basques sempre han tingut el vot majoritari.

A Catalunya en sabem molt, de parlar de la història. Jo he arribat a sentir justificar els pactes amb el PP per la tradició pactista catalana medieval de què parla Vicens Vives. I tot i que al president Maragall la referència històrica li agrada especialment, la història és un relat, amb moltes interpretacions possibles. I el que és més important: la història és el que ens ha fet com som, però no és el que determina com haurem de ser. Això, Ibarretxe ho ha entès, i per això el seu és un pla possibilista.

Com possibilista intenta ser el procés que intenten fer Maragall i Zapatero, que és d’admirar: la primera aposta de la història seriosa i amb possibilitats en pro d’una Espanya plurinacional. Però Maragall s’equivoca quan insinua que el projecte aprovat pel Parlament Basc demana la lluna i que el nostre no la demanarà. De fet, paradoxalment el Pla Ibarretxe és un projecte que vol fer realitat la lògica dels Estats plurinacionals. Ibarretxe no demana ni la lluna ni la independència –tot i que moltes comunitats polítiques europees l’han assolit en els darrers deu anys.

Potser comença a ser hora de denunciar que les tesis del multiculturalisme plurinacional no han donat resposta satisfactòria a les demandes de reconeixement de les minories nacionals. L’acomodació de les anomenades nacions sense Estat segueix sent del tot insatisfactòria. Només cal pensar en Quebec, Irlanda del Nord, el Kurdistan o el mateix Euskadi. Amb el temps, he acabat sent racionalment partidari de les tesis que mantenen que la proliferació d’independències no solventa res, i que tota minoria sempre acaba albergant una altra minoria. Que els límits nacionals són arbitraris per definició, i que darrera de tot relat històric sempre hi ha una sang injusta en el fons del temps. També en el nostre passat. Però, disculpin-me, és també la raó la que em mostra que el que fa inviable l’acomodació de minories nacionals és la inflexibilitat dels Estats a reconèixer que no són una unitat nacional, amb els elements simbòlics que es deriven, i a cedir capacitat real de decisió, tant en competències no compartides com en especial a nivell supraestatal.

Aquesta inflexibilitat és la que sempre se’n recorda dels defensors de l’statu quo i mai dels qui el volen canviar. S’acusa els sobiranistes quebequesos de voler un país independent amb només el 51% de la població a favor. Però no és igual d’injust que voler un Quebec canadenc només amb un 51% de la població que hi opta? Aquesta absurditat és la que es repeteix fins la sacietat quan es parla d’Euskadi. I és una obsessió que no permet veure que Ibarretxe, justament, s’està esforçant a fer un projecte per a tots, i no per a uns quants, com pertoca a la responsabilitat d’un governant.

El lehendakari Ibarretxe no demana la lluna. De fet, no demana res. Simplement, exerceix el dret democràtic de fer les propostes de canvi amb què es va presentar a les eleccions, amb la força i la legitimitat que li donen els vots i el seu indubtable compromís democràtic. I prou de fer trampa amb els sis vots de l’antiga Batasuna: si no compten, no ho fan ni a favor ni en contra, i en absència d’aquests sis vots, Ibarretxe segueix tenint la majoria que va guanyar a les urnes.

Jo tampoc vull que els meus governants demanin la lluna, ni que siguin els nacionalistes espanyols els qui assenyalin què és la lluna i què no. ¿Qui pot afirmar que el projecte polític de lliure integració d’Ibarretxe o el d’independència de Carod són més lluna que els models d’Espanya de Rajoy o de Zapatero? Tots són absolutament possibles. En democràcia, president, els impossibles neixen de les renúncies. I si el nostre Estatut hagués de ser fill de les renúncies potser millor, tant per tant, quedar-nos amb les de la Transició i esperar que arribi una generació amb menys pors i complexos i més coratge i lucidesa.

Article inèdit