25 de gener, 2005

Carod i ERC, un any després

Ha passat un any des que l’ABC publicava que Carod-Rovira, líder d’ERC i flamant conseller en cap, s’havia reunit amb ETA demanant-li que optés per la via democràtica. Avui, l’escenari basc és molt diferent: el Pla Ibarretxe avança i ETA dóna suport a la proposta de Batasuna de solucionar el conflicte per la via de l’acord entre partits. I a tot això, Zapatero ofereix diàleg. Una actitud, aquesta, que alguna cosa té a veure amb les accions de Carod aleshores. Però en canvi, ni ell ni ERC són ja el mateix.

Carod va sortir del Govern i el panorama polític català va canviar. Amb el temps, s’ha confirmat que Aznar va tenir informació de la trobada abans que fos publicada, i s’ha fet evident que la notícia era un instrument per tombar l’emergent líder independentista que havia allunyat Catalunya del frontisme basc. Però ni això, ni el resultat espectacular a les eleccions espanyoles que va ratificar la seva actuació, han tornat a Carod la confiança social de què gaudia.

El Carod lúcid que convencia catalans d’origen i d’adscripció, amb un missatge inclusiu que atreia no-nacionalistes, mostrant desenfadadament que en política tot es pot fer possible, ha passat a ser un Carod amb menys credibilitat, comptes pendents i missatge radicalitzat. I ERC tampoc no aixeca el vol, a més de crear una estratègicament discutible bicefàlia interna que és tricefàlia externa. El grup parlamentari a Madrid, sorgit del mig milió de vots de suport a l’acció de Carod, no passa d’emular allò que abans tant criticava. I si bé els consellers d’ERC i els seus equips fan feina, alguns més brillantment que d’altres, la sensació d’eufòria que hauria d’haver durat com a mínim vuit anys ja fa mesos que ha desaparegut.

On és el problema? Tot i que la crítica constructiva no estigui gaire de moda, no podem deixar d’intentar fer-ne. El país s’hi juga massa en aquests anys com perquè ens resignem a mirar-nos amb certa decepció que el paradís promès no existia, i ens consolem refugiant-nos a la militància de trinxera, sigui per la unitat de la llengua, sigui pels papers, sigui per les seleccions esportives, sigui per la Constitució europea.

La primera part del problema és que ERC va anar a les eleccions de 2003 sense ser un partit consolidat. Potser pensaven que el temps el consolidaria, però no ha estat així. I molts dels errors d’ERC en tot aquest temps es deuen, més que a la seva inexperiència, a la seva desunió. Tots els partits tenen sectors i faccions, però cap pateix el caïnitisme i la desconfiança interna que un observador atent pot veure a ERC. Sense aquesta desunió, potser els pactes de competències dins el Govern i la tria de persones s’haurien tancat millor. Sense aquesta desunió, potser Carod no hauria sortit mai del Govern, o bé hi hauria tornat a entrar després del març.

A això s’hi suma la segona part del problema. Si bé és cert que ERC deu el seu creixement en gran part al lideratge de Carod, potser aquest no és prou conscient de les limitacions dels lideratges unipersonals. I més quan ets objectiu a batre. Amb quin equip va entrar Carod de conseller en cap? Quin equip el va assessorar quan va decidir entrevistar-se amb ETA?, i després, quan la notícia va saltar a la llum? Quin equip el va sustentar quan la gran embestida va fer que la pròpia ERC acceptés la seva errònia i vergonyosa exclusió del Govern? I ara, amb quin equip va discutir el desafortunat comentari del boicot al Madrid olímpic? En quin equip, en definitiva, es sustenta per impulsar-se de nou a la Generalitat?

La força del Pla Ibarretxe no és només la fermesa i la profunda convicció democràtica del lehendakari. Poca gent recorda que Ibarretxe era el gris número dos d’un Ardanza que semblava insubstituïble. La força és el lideratge d’Ibarretxe, sí, però també la unió interna del PNB –que ha passat pels relleus d’Ardanza i d’Arzallus sense que trontollés el projecte–, la lleialtat, el treball en equip i, per sobre de tot, la claredat d’objectius. Perquè quan els objectius estan clars, es roman unit i l’estratègia s’adapta a cada circumstància.

En canvi, on és la claredat d’objectius del catalanisme polític? On és la de CiU?, on és la dels catalanistes del PSC?, on és la d’ERC? Com deia l’amic Hèctor Bofill en aquestes pàgines, no sembla que al nostre país hi hagi ni tan sols un pla B si el finançament o l’Estatut acaben frustrats: cap dels partits el té. Però la responsabilitat d’ERC va més enllà d’ella mateixa, donat que les urnes li van conferir la tan mostrada clau. I ara no es pot conformar a cultivar el mig milió de vots mentre augmenta la sensació que li van marcant gols, dels pressupostos espanyols a les competències en comunicació, amb un PSC que a Madrid no té força però a Catalunya en té molta.

Un any després, l’estratègia de desactivar el que representava ERC desgastant Carod segueix donant fruits. Més val adonar-se’n. I ja que no hi ha eleccions a la vista, potser seria el moment perquè ERC s’aturi un moment i revisi la seva inèrcia, que ha transformat el que eren objectius en ideals que es diuen en veu alta per semblar que encara hi són. La força electoral d’ERC surt de la promesa d’una nova manera de fer política, és cert, però també d’una voluntat generacional més àmplia de no haver-nos d’empassar els gripaus que es van empassar les que ens precedeixen.

Malgrat el que es digui i el que es desitgi, ni Carod ni el projecte d’independentisme racional i de política humanitzada que ERC representava estan acabats. Ara bé, si no volen estancar-se i caure, hauran de fer canvis. Tallar d’una vegada per totes el desgovern que generen, des del propi partit, les deslleialtats dels afamats de cadires. Fugir de la temptació populista i del resistencialisme. Establir objectius concretables de mig i llarg termini –la independència està esdevenint més eslògan netejaconsciències que no pas projecte. Organitzar el partit no per satisfer sectors, sinó per assolir amb èxit els objectius marcats. Polir la relació partit-Govern, amb respecte per les institucions. I treballar en equip, amb estratègia, transversalitat nacional i planificació. La política és passió, però també és responsabilitat. Que no s’ofegui la il·lusió en un magma de grisor.

Publicat al diari Avui
(versió final)

07 de gener, 2005

La lluna del president Maragall

El que més m’impressiona del lehendakari Ibarretxe no són les seves conviccions i la fermesa amb què les defensa, sinó la profunda honestedat democràtica de les seves accions i decisions. Qui s’hagi molestat a escoltar-lo alguna vegada, inclòs en el seu darrer missatge de cap d’any, ho ha de poder veure. Ibarretxe, el desconegut i discret vicelehendakari d’Ardanza, ha resultat ser el perfil ideal per desfer el complexíssim puzle basc, un puzle impossible de quadrar deixant tothom satisfet.

La força d’Ibarretxe és la força de la convicció democràtica. És cert que, com en tot discurs nacionalista, parla de la història, del poble, dels drets. Però el fonament del seu discurs és essencialment democràtic. Ibarretxe exigeix el dret dels membres d’una comunitat política, d’una nació, a decidir el seu futur lliurement.

És molt difícil definir què és una nació. Hi ha arguments per a tots els gustos i al final, davant el dubte, sempre guanya la visió de mantenir l’statu quo dels Estats. Ara bé, en una situació democràtica, el sistema de partits mostra amb força claredat si una comunitat política es vol diferenciar d’una altra. A mi m’és igual que la llengua basca sigui anterior a l’indoeuropeu, però no puc donar l’esquena a la realitat d’un País Basc on durant els vint-i-cinc anys de democràcia les opcions nacionalistes basques sempre han tingut el vot majoritari.

A Catalunya en sabem molt, de parlar de la història. Jo he arribat a sentir justificar els pactes amb el PP per la tradició pactista catalana medieval de què parla Vicens Vives. I tot i que al president Maragall la referència històrica li agrada especialment, la història és un relat, amb moltes interpretacions possibles. I el que és més important: la història és el que ens ha fet com som, però no és el que determina com haurem de ser. Això, Ibarretxe ho ha entès, i per això el seu és un pla possibilista.

Com possibilista intenta ser el procés que intenten fer Maragall i Zapatero, que és d’admirar: la primera aposta de la història seriosa i amb possibilitats en pro d’una Espanya plurinacional. Però Maragall s’equivoca quan insinua que el projecte aprovat pel Parlament Basc demana la lluna i que el nostre no la demanarà. De fet, paradoxalment el Pla Ibarretxe és un projecte que vol fer realitat la lògica dels Estats plurinacionals. Ibarretxe no demana ni la lluna ni la independència –tot i que moltes comunitats polítiques europees l’han assolit en els darrers deu anys.

Potser comença a ser hora de denunciar que les tesis del multiculturalisme plurinacional no han donat resposta satisfactòria a les demandes de reconeixement de les minories nacionals. L’acomodació de les anomenades nacions sense Estat segueix sent del tot insatisfactòria. Només cal pensar en Quebec, Irlanda del Nord, el Kurdistan o el mateix Euskadi. Amb el temps, he acabat sent racionalment partidari de les tesis que mantenen que la proliferació d’independències no solventa res, i que tota minoria sempre acaba albergant una altra minoria. Que els límits nacionals són arbitraris per definició, i que darrera de tot relat històric sempre hi ha una sang injusta en el fons del temps. També en el nostre passat. Però, disculpin-me, és també la raó la que em mostra que el que fa inviable l’acomodació de minories nacionals és la inflexibilitat dels Estats a reconèixer que no són una unitat nacional, amb els elements simbòlics que es deriven, i a cedir capacitat real de decisió, tant en competències no compartides com en especial a nivell supraestatal.

Aquesta inflexibilitat és la que sempre se’n recorda dels defensors de l’statu quo i mai dels qui el volen canviar. S’acusa els sobiranistes quebequesos de voler un país independent amb només el 51% de la població a favor. Però no és igual d’injust que voler un Quebec canadenc només amb un 51% de la població que hi opta? Aquesta absurditat és la que es repeteix fins la sacietat quan es parla d’Euskadi. I és una obsessió que no permet veure que Ibarretxe, justament, s’està esforçant a fer un projecte per a tots, i no per a uns quants, com pertoca a la responsabilitat d’un governant.

El lehendakari Ibarretxe no demana la lluna. De fet, no demana res. Simplement, exerceix el dret democràtic de fer les propostes de canvi amb què es va presentar a les eleccions, amb la força i la legitimitat que li donen els vots i el seu indubtable compromís democràtic. I prou de fer trampa amb els sis vots de l’antiga Batasuna: si no compten, no ho fan ni a favor ni en contra, i en absència d’aquests sis vots, Ibarretxe segueix tenint la majoria que va guanyar a les urnes.

Jo tampoc vull que els meus governants demanin la lluna, ni que siguin els nacionalistes espanyols els qui assenyalin què és la lluna i què no. ¿Qui pot afirmar que el projecte polític de lliure integració d’Ibarretxe o el d’independència de Carod són més lluna que els models d’Espanya de Rajoy o de Zapatero? Tots són absolutament possibles. En democràcia, president, els impossibles neixen de les renúncies. I si el nostre Estatut hagués de ser fill de les renúncies potser millor, tant per tant, quedar-nos amb les de la Transició i esperar que arribi una generació amb menys pors i complexos i més coratge i lucidesa.

Article inèdit