30 de març, 2005

Condemnats a la mediocritat?

Quan es va saber que Piqué seria cap de llista al Parlament, Pujol va vaticinar que el popular s’hi avorriria després d’haver estat ministre espanyol i estrènyer la mà dels màxims mandataris mundials. El rampell de sinceritat de Pujol mostra el poc gruix de la realitat política catalana des que Tarradellas va revestir d’Estat la discreta autonomia aconseguida en el postfranquisme. Durant anys hem fet veure que érem com un Estat, i sempre que s’ha pogut hem actuat amb aquesta aparença.

Però més enllà del miratge, els qui hem conegut els ressorts del poder català ens hem adonat de la farsa. Els nostres consellers no tenen cap tracte preferencial fora del país. La nostra opinió sobre economia internacional o sobre relacions exteriors no interessa a ningú, com no van interessar les conclusions de la nostra Convenció sobre la Constitució europea. I el finançament del nostre govern és lamentable, com lamentables són les nostres capacitats legislatives i executives laminades una i altra vegada.

Lluny de denunciar la farsa, la classe política i la societat catalanes s’hi han acomodat i han fet de la necessitat virtut. Tothom sap que la política i els negocis de veritat es fan a Madrid: al Congrés i als ministeris i a les grans empreses espanyoles. Fins i tot els abans arrauxats líders independentistes s’acomoden a aquesta realitat mirant de ser els nous canals de transmissió entre centre i perifèria. I no sembla que això hagi de canviar.

Mirem sinó els projectes de país que hi ha darrera la idea de reformar l’Estatut. A banda de les apostes particulars federalista i autonomista de Maragall i de Piqué, que el PSOE i el PP no segueixen, no encerto a veure cap projecte ni estratègia polítics que ens treguin de la indefinició nacional. I això malgrat que el de Maragall sigui l’intent més important d’acomodar Catalunya a Espanya transformant la nació espanyola en un Estat plurinacional. Perquè el miratge continua en el debat: tots els partits parlen d’una realitat que després no s’atreveixen a implementar. Potser perquè no les tenen totes de la resposta de la ciutadania, potser perquè la nostra societat s’ha acomodat en la representació d’una Catalunya-Estat inexistent però embriagadorament satisfactòria.

Ara bé, els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres acadèmics, els nostres periodistes, les nostres persones amb vocació d’incidència internacional, ¿poden seguir permetent-se una Catalunya que tendeix imparablement a la mediocritat? Una Catalunya que mai tindrà un president de la Comissió Europea, ni el cap executiu d’una gran multinacional, ni un director gerent del FMI, a no ser que, com en el cas de Borrell, sigui algú que hagi relegat la seva identitat catalana al referent folklòric?

Es poden seguir permetent una societat que victoreja el president espanyol mentre menysté els dirigents catalans? Unes universitats que en gran part dimiteixen de competir en l’arena científica internacional? Unes empreses que com a màxim poden aspirar a no ser vetades al mercat espanyol? Uns mitjans de comunicació sense referents externs, acrítics quan no directament partidistes? Una cultura acomplexada, acomodada i emmirallada en el passat? Unes infraestructures ridícules que fan que al Prat no es pugui volar quan cauen quatre flocs de neu?

El pitjor escenari, doncs, seria que la reforma de l’Estatut s’estigués debatent sense tenir un projecte de país definit. Perquè si fos així, hauríem de denunciar que la indefinició del nostre model polític ens condemna irremediablement a la mediocritat. Ja no n’hi ha prou amb “construir Catalunya”. O bé acceptem ser una de les 17 comunitats regionals espanyoles –potser la capdavantera– i actuem com uns espanyols més; o bé optem seriosament per ser una comunitat nacional federada en una nova Espanya plurinacional; o bé prenem el camí de ser un Estat europeu.

Quina de les tres opcions guia la reforma estatutària? I més important: quines són les condicions de possibilitat de cadascuna d’elles? La de comunitat regional –model Piqué– seria l’única opció viable amb la modificació constitucional que proposa Zapatero. En canvi, optar per ser una comunitat nacional federada –model Maragall– obligaria a dir que l’Estat plurinacional requereix de canvis constitucionals més profunds, com els que en el fons contenen la Declaració de Barcelona o el Pla Ibarretxe. I finalment, optar per esdevenir un Estat independent comportaria que o bé es condicioni l’objectiu a l’assoliment d’uns mínims plurinacionals acceptables, o bé es revesteixi la proposta de seriositat, solvència i gradualitat.

Des que aquesta legislatura “constitutiva” ha començat no hem parat de tenir elements de distracció: la reunió amb ETA, els papers de Salamanca, l’informe sobre els mitjans, Fresno, la unitat de la llengua, la constitució europea i ara el 3%. Elements que copen el debat polític, la mobilització cívica i els titulars informatius, al temps que de fons es parla de l’Estatut amb expressions com “no demanarem la lluna” o “això a Espanya no ho entendrien”. I mentre, no es pot fer política educativa, sanitària, científica, econòmica, infraestructural, social ni cultural de debò. No sé si aquesta legislatura dóna per un nou Estatut i ens hem de centrar en el finançament, però no ho podem deixar per gaire més enllà. Ni a Piqué li convé la condemna a la mediocritat d’una Catalunya que actua com si fos el que no és.

Publicat al diari Avui