30 de maig, 2005

"Universitat Progressista d'Estiu"?

Igual que els periodistes han de distingir informació d’opinió, els acadèmics han de distingir ciència d’ideologia. És per això que va ser un avenç entendre que el marxisme que es volia científic no era sinó un corrent de pensament més. Sorprenentment, sembla que això no ho entenen els qui han promogut l’autoanomenada “Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya”, que neix amb els objectius de “Contribuir al desenvolupament de la cultura democràtica d’esquerres; contribuir a l’anàlisi de les polítiques aplicades, en una perspectiva estratègica d’esquerres; i enfocar els temes de forma nova i amb especialistes de prestigi per fer-los atractius pels mitjans de comunicació”, segons l’acta de la seva reunió constitutiva.

Una iniciativa com aquesta potser tindria sentit, com a contrapès, en un país on a la universitat tan sols es tractessin els temes des d’una òptica conservadora. Però a Catalunya? ¿Algú insinua que els cursos d'estiu de les universitats catalanes, o la pròpia UCE, són espais de debat conservadors que necessiten una rèplica “progressista”? Al nostre país cal una nova universitat d’estiu potent i internacionalitzada. Però per definició, la universitat és un espai de confrontació intel·lectual d’idees i de creació de coneixement, i per a fer-ho és essencial la pluralitat. Potinejar el terme “universitat” per emmascarar una escola d’estiu ideològica de tres partits, dos sindicats i entitats satèl·lits és fer un flac favor al tan necessari debat intel·lectual de què el nostre país està mancat i substituir-lo per simples consignes. I que l’esquerra no dogmàtica s’hi hagi prestat és una vergonya.

Publicat a tribunacatalana.org

17 de maig, 2005

Al·lèrgia a la política

A l’entorn de les eleccions a Gran Bretanya no he pogut evitar constatar, per comparació, l’impressionant dèficit de cultura democràtica a casa nostra. Començant pels petits detalls: quan vaig anar a votar per al county council, ho vaig fer amb la tarja informativa que t’envien a casa, i ningú em va demanar cap mena d’identificació més que aquella tarja –aquí no existeix el carnet d’identitat. La confiança, doncs és la primera base d’una bona cultura política.

Coneixent les limitacions del model britànic, he de dir que en els dies previs vaig poder escoltar debats televisats en què Blair era espectacularment posat contra les cordes per haver mentit sobre Iraq. A tots els canals, inclosa la BBC. Mai cap laborista ni ningú va dir que la BBC fos tendenciosa en cap sentit, ni que fos irresponsable. Igualment, els diaris comparaven les promeses de conservadors i laboristes, i demanaven a experts que en diguessin la viabilitat. Si n’hi havia que no eren viables, ho deien sense embuts.

I no tan sols això. En la premsa escrita, fins i tot el prestigiós The Economist acabava dient que el vot a Blair era el menys dolent possible –un secret a crits. Ningú va acusar la revista de prolaborista. Com cap republicà, als Estats Units, no va acusar el New York Times, el Washington Post o el propi The Economist de demòcrates per demanar el vot per a Kerry als seus editorials. Simplement, les publicacions, des de la seva independència, explicaven la conclusió a què havien arribat.

Pel carrer, ha estat normal trobar a les cases petits cartells promovent el vot laborista, conservador o liberal. I adhesius als cotxes. I en canvi, mai he vist cap conflicte perquè algú expressi la seva ideologia. Ben al contrari: tenir idees pròpies és signe de distinció, i haver estat parlamentari és d’un altíssim prestigi. Quan els colleges de Cambridge discuteixen a qui tenir de responsable, la possible candidatura d’un antic parlamentari sempre és rebuda amb respecte, i ningú mai no demana de quin color era.

Hi ha molts altres elements, però deixeu-me dir el que trobo essencial: la rendició de comptes. Quan es donen abusos de poder, sempre s’acaben retent comptes. Perquè hi ha una cultura democràtica en què els ciutadans es saben responsables de les decisions públiques. Per això és molt difícil trobar parlamentaris o polítics mediocres, perquè de seguida els fan pujar els colors. I alhora, a ningú li cauen els anells per dimitir, perquè una dimissió no és el final de res, sinó l’esmena d’un error. Per això Blair pot tornar a nomenar ministre el recentment dimitit Blunkett.

Anem ara a casa nostra. Un lloc on la militància política és socialment mal vista, i on alguns d’entre els pocs que la practiquen, potser per sobreprotegir-se, acaben tendint al sectarisme. Un lloc on gran part de la societat civil no sap exercir la independència institucional, i oscil·la entre comparsa i oposició. Un lloc on tothom sap que hi ha diputats, i regidors, i alts càrrecs del Govern, absolutament incompetents i que només són allà per haver estat fidels a un dirigent, per haver fet de “soldats”; abans i ara. Un lloc on la premsa no pot fer la imprescindible funció d’anàlisi crítica de la política perquè, simplement, la seva independència no té credibilitat. Pensem en els canvis de director a La Vanguardia, o els editorials d’El Periódico, o els titulars d’El País. Pensem què se n’ha fet del debat del 3%.

Un lloc, casa nostra, on la classe política creu que garantir la pluralitat significa repartir-se la societat. I per això el consell d’administració de la CCRTV, els consells socials d’universitats o tot allò nomenat pel Parlament, acaba sent una farsa repartidora de càrrecs i agraïments. I per això les quotes minutades a TV3, tan humiliants i tan penoses.

Però encara és pitjor. Un lloc, el nostre, on la gent bona que es dedica a la política acaba empestada. Si una persona vàlida té un alt càrrec en una multinacional tothom l’admira. Però si agafa un càrrec polític, o bé s’hi queda tota la vida o sempre serà menystinguda i estigmatitzada. A Narcís Serra, una persona brillant, li neguen el mèrit per presidir Caixa Catalunya. D’Anna Birulés, abans aclamada com a gestora, no se’n pot dir ni el nom. A Josep Laporte li discutien ser candidat a l’IEC. I el mateix els passarà possiblement a Josep M. Vallès o a Enric Marín.

Com li ha passat, de fet, a Andreu Mas-Colell. Un dels acadèmics més mundialment prestigiosos que té el nostre país, impulsor des dels inicis de la UPF, en ser candidat a rector d’aquesta universitat només se n’ha parlat com a “exconseller de CiU”. Que provincians! I a això s’hi ha sumat, a més, el nefast sistema d’elecció directa de rectors, que pervertint demagògicament la lògica democràtica prima els candidats més populistes i de menys nivell acadèmic, és a dir, aquells que diuen a tot que sí i accepten no tocar el que provoca l’estancament. De res serveix que diverses universitats ja ho hagin patit: la societat ignora la universitat, i elles s’hi acomoden

Deia recentment Günter Grass que la gran amenaça avui és la impotència de la política, que deixa el ciutadà sense protecció a mercè del dictat de l’economia. Jo també ho pensava, fins que he descobert que el problema, a casa nostra, és infinitament més gran. És, simplement, que l’actual societat catalana té al·lèrgia a la política. Suposo que és conseqüència de la submissió a un Estat on han fracassat les revolucions liberals, de tantes generacions sense democràcia i de la por a tornar enrere. I això, que és un factor cultural, no sé pas com es solventa. Sí que sé, però, que no és inevitable, i una mirada fora de casa ens permet veure-ho.

Publicat al diari Avui
(versió final)

05 de maig, 2005

Finançament: doble negociació?

La coalició governamental del PSC, ERC i ICV ha presentat una proposta de finançament que el professor Ramon Tremosa qualificava fa pocs dies de proposta de mínims. Malgrat la pressió de CiU per aixecar-ne el sostre, sembla que l’objectiu estratègic del Govern era presentar una proposta assumible per part de l’Estat i, conseqüentment, reduir-ne els elements que generen més rebuig.

Un cop, però, presentada la proposta, la reacció espanyola ha estat igualment de rebuig absolut. Rebuig del Govern Zapatero, rebuig dels capitans del PSOE, rebuig dels opinadors espanyols. I ara, què? S’entenia que hi hagués una negociació “interna” a Catalunya per a fer una proposta amb garanties d'èxit; però el que no s’entendria és que, havent-hi una majoria política que vol una proposta més ambiciosa, la proposta final passi per dos filtres: el primer intern “per no generar rebuig”, i el segon extern “perquè sigui acceptable”. La previsible erosió que patirà la proposta catalana potser recomanaria que, com a alternativa a la presentada, que es vol comprensiva i generalitzable, es guardessin a la màniga una retirada de la negociació i la presentació d’una nova proposta més unitària, ambiciosa i bilateral. Ara que, finalment, sembla que hi ha un ampli consens social al nostre país de no allargar més aquesta situació, cal recordar que el pes de CiU, PSC, ERC i ICV al Congrés permet una negociació a l’alça.

Publicat a tribunacatalana.org (10/5)