31 de desembre, 2006

Inconformisme raonat

L’any s’acaba, i un voldria escriure un article que generés esperança. Els canvis d’any, com els aniversaris, són petits moments que ens recorden que el temps passa i que les coses que s’havien de fer no poden quedar pendents indefinidament.

En analitzar la política catalana, però, costa trobar raons per a esperar escenaris de millora. D’una banda, el nou govern ha donat clares mostres, tot i les excepcions, que els interessos de partit han primat per sobre dels de l’eficiència en l’acció de govern. Una petita anàlisi del repartiment de competències i de qui han posat al capdavant dels diversos nivells de responsabilitat política ja ho explica prou.

D’una altra, la incidència de la política catalana sobre l’espanyola, en un moment de desplegament estatutari i de negociació de finançament, és perfectament descriptible. Ara podem recordar la crítica hipòcrita al tàndem del govern Pujol amb el grup parlamentari de CiU al Congrés, davant una estructura de l’Estat que impedeix que el govern català tingui capacitat real d’incidència sobre el legislatiu. Quina és ara l’eina de negociació del govern?

Mentre tant, comencen a aparèixer els resultats del conformisme davant l’Estatut retallat. Aquella onada opinadora que desqualificava els qui ens hi vam oposar, ara calla quan s’evidencia que no tenim sistema de finançament propi. I no tan sols això: el reial decret dels ensenyaments mínims per a l’ESO, que envaeix competències del nou Estatut, s’ha aprovat amb el vot del ministre Clos. Potser ara els apòstols del federalisme autonòmic començaran a entendre què significa ser una “comunitat autònoma” més.

Davant de tot això, però, la pitjor actitud és el desànim. És cert que la feina a fer és molta. Però també ho és que hi podem ajudar si mantenim l’inconformisme raonat de pensar que aquest país es mereix una millor política. Bon any!

Publicat a l'Avui (31 de desembre)

24 de desembre, 2006

Reptes que van més enllà

Un dels plaers de ser soci d’Òmnium és rebre la seva revista. D’una manera moderna i desacomplexada, tracta qüestions clau a l’entorn dels tres eixos que li donen sentit: país, cultura i llengua. Per exemple, explicant el programa Quedem?, una magnífica iniciativa de l’entitat destinada a fomentar la relació entre persones nouvingudes a Catalunya i les que ja hi porten anys vivint, practicant el català tot coneixent el territori.

El reportatge sobre la rumba, reivindicant l’argentí-català Gato Pérez, també mostra aquesta nova etapa d’Òmnium amb un enfocament ampli de la identitat catalana, agradable, inclusiu, tan necessari. Com ho va ser, de fet, l’actuació de Sisa cantant “Qualsevol nit pot sortir el sol” a la recent celebració de la Nit de Santa Llúcia, a Girona.

Quan sentia el públic acompanyar la cançó, pensava que quan es va composar fa trenta anys el que representava Sisa i el que representava Òmnium estaven enormement allunyats. Moltes coses han canviat al país, des d’aleshores; i és encoratjador saber que el treball tenaç dels qui aquests darrers temps han composat la Junta d’Òmnium està obtenint uns bons fruits.

Hi havia un ambient enrarit i tens, a Girona, i una nombrosa representació del Govern. Ningú no semblava estar còmode del tot. Hi assistia José Montilla, i part del públic no sabia com reaccionar quan va prendre la paraula com a president. El seu discurs va ser encertat, però la imatge final, de tota la mesa presidencial sobre l’escenari cantant els Segadors, va retornar la sensació estranya.

Temps d’incerteses. Però si alguna cosa ens va quedar clara als qui hi vam assistir és que tenim sort de poder comptar amb institucions independents com Òmnium que, en moments de desorientació política de molta gent, sàpiguen mantenir la dignitat i fermesa, superant les tàctiques de partit i recordant que el país té reptes que van molt més enllà.

Publicat a l'Avui (24 de desembre)

18 de desembre, 2006

Novament la llengua?

En l’etapa postnacional en què hem entrat, on feliçment els debats identitaris han deixat pas a polítiques que tracten sobre allò que preocupa de veritat a la gent, no deixa de ser atabalador que s’hagi de tornar a parlar del tema lingüístic.

A Catalunya, com és sabut, la llengua catalana és parlada i escrita per tothom, pel que la discriminació positiva ja no té cap sentit. Tot allò que Francesc Ferrer va documentar de polítiques sistemàtiques de substitució lingüística era, ben mirat, exagerat. El català té bona salut, fins al punt que presentadors d’estiu de TV3 es poden vantar de parlar-lo ple d’incorreccions perquè “és el de la gent del carrer”.

Jo comprenc que en una època en què la competència televisiva augmenta, el Govern espanyol no vegi raó per perdre el temps dedicant part de la programació de la “seva” televisió a emetre en català. Ja hi ha les “autonòmiques”, per a això. En impostos hem de ser tots iguals, però la llengua que ens iguala només és una: l’espanyola de veritat.

També és evident que el nostre sistema educatiu és insuficient en l’ensenyament d’aquesta llengua comuna, potser fruit d’una política lingüística excloent que feia com Franco però al revés. El detall que siguem un dels pocs països del món on el seu president no pugui expressar-se correctament en la llengua pròpia és, justament, un detall. L’important és garantir que aquesta mania d’uns quants de parlar català no acabi fent que no coneguem cap altra llengua.

És cert que, potser, això de l’autogovern de què tant hem parlat els darrers anys hauria fet desitjable que fos el Govern català qui decidís augmentar l’ensenyament del castellà, donat que el conseller s’hi mostra del tot favorable. Però si el govern progressista de l’Estat ja legisla bé, com amb la Llei de Dependència, ¿per què amoïnar-nos a fer-ho nosaltres? Quin descans haver arribat, per fi, a l’etapa postnacional!

Publicat a l'Avui (17 de desembre)

10 de desembre, 2006

Partit, Parlament i Govern

Possiblement, la major legitimitat dels parlamentaris britànics prové de que tots i cadascun d’ells ha hagut de guanyar individualment les eleccions en la seva corresponent constituency, inclús el propi primer ministre. De fet, tots els ministres del Govern britànic han de ser nomenats d’entre els parlamentaris, i per tant la llibertat del primer ministre de formar govern sempre es limita als parlamentaris ja elegits, que al seu torn s’ho han guanyat a les urnes.

Si tímidament girem la vista al nostre sistema polític ens pugen els colors. En el nostre sistema, com lúcidament observava en Vicenç Villatoro, els nostres parlamentaris han de ser més fidels al partit –que és de qui depèn que segueixin– que no pas a la ciutadania, que no té opcions per a escollir. Això sí, tothom parla de participació i s’exclama davant de l’augment de l’abstenció.

La recent composició del Govern de la Generalitat ha reforçat encara més aquest model. L’any 1999, els resultats ajustats van fer que els parlamentaris que entraven al Govern haguessin de deixar la seva acta de diputat, una tradició que es va mantenir el 2003. Resultat: votem unes llistes al Parlament que no ens permeten separar partit i programa, bons polítics i polítics nefastos; i a més, finalment, els qui entren al Govern deixen l’acta de diputat als qui anaven als darrers llocs.

Fa uns anys un amic criticava que s’elogiés els independents sense tenir en compte el compromís dels militants. En dues legislatures això ha quedat resolt, fent bona la tesi de Weber: les llistes electorals garanteixen feina als primers noms, i si s’entra al govern poc a poc els de darrera també estaran col·locats. El discurs de la gestió barrejat amb excuses ideològiques acaba amagant l’emergència d’una oligarquia política professionalitzada en mans de la qual, paradoxalment, està la reforma del sistema.

Publicat a l'Avui (10 de desembre)

03 de desembre, 2006

Obrir finestres al món

M’explica Dominic Keown, professor de la Universitat de Cambridge, que enguany 35 estudiants s’han inscrit a l’assignatura de llengua i cultura catalanes, seguint la línia ascendent dels darrers anys. Ni el professor ni els estudiants són del nostre país, però la combinació de la curiositat intel·lectual i la visió crítica del seu treball, igual que la de les universitats d’arreu on hi ha Catalan Studies, contribueix a difondre la nostra manera d’entendre el món i, al mateix temps, a transformar-la.

Plena d’il·lusió, la novaiorquesa Mary Ann Newman em dóna a conèixer les moltes iniciatives que està impulsant a la seva ciutat des de l’Institut Ramon Llull i també des del Catalan Center de la NYU: una exposició al Metropolitan Museum sobre el modernisme i les avantguardes catalanes, deu dies d’activitats culturals punteres que ompliran Manhattan al març, i fins i tot una possible exposició a la Zona 0 sobre el Born de Barcelona comparant els dos 11-S.

La presència catalana al món té, doncs, possibilitats molt més grans que el testimonialisme o el folklorisme. Poca gent coneix, per exemple, que a Democracy and Redistribution, premi al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association, l’acadèmic de Princeton Carles Boix hi recull les importants implicacions econòmiques que va tenir l’abolició de les institucions nacionals catalanes el 1714, més enllà de la qüestió simbòlica que tant ens obsessiona.

El Govern té la gran oportunitat d’ajudar a obrir finestres al món, mitjançant la nostra cultura i la nostra recerca, en complicitat amb la molta gent que ja hi està treballant. Una presència internacional que ha de servir no tan sols per a compartir el que som, el que tenim i el que fem, sinó també per a conèixer què es fa, aprendre dels altres i poder tenir visions crítiques intel·ligents de nosaltres mateixos que ens ajudin a millorar.

Publicat a l'Avui (3 de desembre)

01 de desembre, 2006

Bona feina

Una de les conclusions a què hem arribat molts dels “sense nom”, brillant concepte del també brillant Salvador Cardús referint-se als qui compartim complicitats nacionals, és que la discussió sobre les tàctiques de partit (pactes electorals i processos com el de l’Estatut) ha generat la percepció que aquesta complicitat ja no existeix.

I malgrat això, existeix. Certament, existeix en persones amb sensibilitat nacional allunyades de la vida política, que són la majoria, i que esperen que les institucions públiques siguin eficaces i, si pot ser, que evitin que el nostre país es provincianitzi. Però la complicitat també existeix, malgrat que molts s’ho vulguin negar, tant en persones que han tingut llocs d’alta responsabilitat en els governs Pujol i Maragall com ara en persones que les tindran en el govern Montilla.

Que hi hagi discrepàncies profundes en les estratègies a prendre no comporta desitjar que qui assumeix responsabilitats de govern ho faci malament. Ben al contrari: el país necessita que, governi qui governi, ho faci el millor possible i, a poder ser, amb la sensibilitat nacional que tants “sense nom” compartim. Bona feina, doncs, als qui han pres el risc aquest cop. Des de fora aplaudirem els encerts sense deixar de senyalar els errors.

27 de novembre, 2006

Declaracions d'amor

Algú deia que, en política, l’amor es demostra amb partides pressupostàries. Que acompanyin, afegiria, prioritzacions polítiques. Ara que som a les portes de tenir un nou govern, no estaria malament de recordar-ho, encara que sigui en dos extrems: la creació cultural i la recerca científica. Pel que fa a la primera, el desallotjament d’un centre autogestionat anomenat la Makabra, on es duia a terme una amplíssima activitat relacionada amb el circ, ha deixat al descobert els dèficits d’una política cultural que no ha sabut invertir en la base: els creadors joves, la promoció de l’amateurisme que és el fonament de futurs projectes consistents. A l’altre extrem, la política científica i tecnològica, que en els països punters és l’àrea més prioritzada, aquí va de negociat en negociat sense saber què fer-ne, fins a arribar al punt de preguntar als rectors qui podria ser un bon responsable. Un contrast evident amb el Departament d’Agricultura, que a ningú li ha passat mai pel cap que es fusioni amb cap d’altre. No deixem de sentir declaracions d’amor per la cultura i per la ciència. Però ni el Cirque du Soleil ni els premis Nobel neixen esporàdicament, com un bolet: neixen del suport social real, i de la priorització, també pressupostària, des de la base fins al nivell més excel·lent.

26 de novembre, 2006

Grans estratègies

La investidura del primer president de la Generalitat membre de la Comissió Executiva del PSOE culmina una etapa d’estratègies a les palpentes del catalanisme polític. Les diferents apostes per a una articulació diferent del marc legal entre Catalunya i Espanya han fracassat. L’Estatut aprovat no obre la porta al bilateralisme que reclamava CiU, ni a l’Espanya plurinacional que prometia el PSC, ni encara menys és cap etapa de cap procés cap a la independència. Tenim un Estatut a mida del PSOE i un president “autonòmic” que proclama la fi del discurs nacional.

Només fa tres anys, els socialistes catalans deien que un govern d’esquerres mostraria que una altra Espanya és possible, federal i plurinacional. CiU prometia el salt de la paret nacional, anant més enllà de la restrictiva lectura constitucional de 1978. I ERC proclamava que s’havia acabat una època on les formes eren dubtoses i el fons era poruc. Els resultats de tot plegat, tristos, ja els coneixem.

Al llarg d’aquest procés, els partits han generat ferides més enllà dels seus límits. Però per a arribar aquí no calia tanta sang ni tanta agror. Ni calia, en especial, exigir posicionaments davant les tàctiques partidistes de cada moment, ofegant tota espurna de dubte, de discrepància, de crítica. Perquè la majoria de gent, d’entitats, d’empreses, han de seguir la seva feina més enllà de qui governi. I perquè la lògica amic-enemic només du al desinterès i a l’abstenció o, potser pitjor, a nodrir el populisme.

El president Montilla diu que el seu és un programa de govern per a quatre anys, i que són les pròximes generacions les qui hauran de fixar noves metes nacionals per al país. També ho deia els darrers anys el president Pujol. Potser és una manera d’alliberar-se del risc de marcar metes nacionals pròpies i fracassar, com li ha acabat passant al conjunt del catalanisme polític i als seus brillants estrategs.

Publicat a l'Avui (26 de novembre)

19 de novembre, 2006

Dèficit d'infraestructures

Al final del procés estatutari, diverses institucions empresarials van demanar que es posés fi a l’etapa de reivindicacions catalanes i es comencés una etapa de tranquil·litat que beneficiés l’economia. Aquesta demanda, però, obviava que la premissa de partida és falsa: no és la reivindicació el que perjudica la nostra economia, sinó el dèficit que es reivindica.

En el cas infraestructural l’evidència no deixa lloc a dubte. El dèficit històric d’inversió pública els darrers cinquanta anys en relació al PIB comporta una xarxa d’autovies ridícula que ha de ser compensada amb autopistes de peatge, un sistema deficient de trens de rodalies, l’asfixia de l’aeroport del Prat (sis cops menys inversió que Barajas), i el retard injustificable del tren d’alta velocitat.

L’estudi recent de Germà Bel i Xavier Fageda sobre perspectives aeroportuàries a Catalunya mostra, en aquesta àrea, el doble eix que fonamenta el nostre dèficit infraestructural. D’una banda, el gran desequilibri en favor de Madrid de la inversió pública de l’Estat que no retorna en pagament de serveis. I d’una altra, l’impediment que Catalunya pugui compensar aquest greuge exercint polítiques pròpies. I així, tot i no dotar rodalies de RENFE ni l’aeroport del Prat, se’n nega rotundament el traspàs.

Costa de veure que el nou tripartit pugui capgirar aquesta situació que tant castiga la nostra competitivitat. El PSOE va tancar l’acord estatutari amb CiU, amb qui estava compromès a desplegar-lo. I les eleccions municipals i autonòmiques seran el pitjor escenari per a concessions d’aquest tipus. El tripartit no té cap eina per a forçar ja no unes polítiques més decidides contra aquesta situació, sinó tan sols una simple lectura positiva del desplegament estatutari. Si l’empresariat català no vol més reivindicacions tot i que els greuges segueixin sent evidents, potser hauria de dir-nos quina és l’alternativa.

Publicat a l'Avui (19 de novembre)

11 de novembre, 2006

Triar un president

S’ha dit que aquestes no eren unes eleccions presidencials, i és cert. Però a Catalunya, la presidència de la Generalitat és molt més que un càrrec. Junt amb el Govern i el Parlament, és una de les tres institucions que integren la Generalitat. En la campanya, dirigents socialistes insistien en la necessitat de donar continuïtat al canvi aconseguit fa tres anys. Sense defensar, però, que José Montilla encapçalés la candidatura. “L’important és el projecte”, em deien.

Ara, després d’haver perdut rotundament les eleccions, José Montilla serà investit president de la Generalitat. No dubto que sigui un polític treballador i seriós, ni tampoc que tingui legitimitat per ser president si té el suport de la majoria absoluta de la Cambra. El dubte que tinc és sobre els mèrits que l’han dut a ser president.

Només fa tres anys, Montilla era el nom d’un “capità” que es va imposar a Corbacho per presidir la Diputació de Barcelona. Un any després va saltar al Ministeri. Però sense haver-hi cap debat al PSC sobre la necessitat de renovar el president Maragall, ni sobre candidats idonis, a tres mesos de les eleccions Montilla es va implantar com a cap de cartell. Ni ombra de primàries.

Amb tots els respectes, José Montilla no ha liderat les forces que han dut al nou Govern. Més aviat, el seu principal mèrit ha estat no ser Artur Mas i canalitzar-ne el rebuig. Montilla ha estat un candidat infinitament més prefabricat del que podia ser Mas el 2003, i amb una experiència en política catalana molt menor. Per això, els qui tant parlen de participació no poden retreure que fem mala cara veient que tindrem un president que no s’ho haurà guanyat a les urnes, ni tan sols dins del partit. Haurà de ser la seva acció de govern la que demostri que no són els càrrecs els que fan honorables les persones, sinó les persones les qui, finalment, han d’honorar els càrrecs.

Publicat a l'Avui (12 de novembre)

04 de novembre, 2006

Socialistes juguen i guanyen

En teoria de jocs s’explica un model anomenat “dilema del presoner”, on dos jugadors que cooperant hi sortirien guanyant sempre opten per trair l’altre, perquè l’expectativa de guany individual és més alta tot i ser incerta. Resultat: els dos perden. És el que va viure el sobiranisme amb CiU i ERC en la negociació estatutària, on qui va acabar guanyant va ser Zapatero.

Ara, després de les eleccions, a CiU li ha tocat obrir negociacions, havent quedat primer a molta distància de la candidatura socialista, però no tanta com esperava. Al seu torn, ERC, expulsada del Govern en una legislatura convulsa, tornava a ser decisiva. Els dos jugadors sortien doncs en bones condicions, però tornen a repetir el mateix comportament.

CiU, que recela d’ERC com a aliada de govern perquè creu que no dóna prou garanties com a sòcia, i que confiava en el suport del PSOE, ha optat públicament pel pacte sòciovergent amb el PSC. Això ha facilitat que ERC, ja predisposada, opti prioritàriament per fer un nou tripartit, evitant a qualsevol preu i amb menys capacitat negociadora quedar fora del Govern.

Després d’errar-la amb la campanya del tot o res, CiU no ha vist que ERC podia oferir al PSC el que ells mai no cedirien: la presidència de la Generalitat i la centralitat que comporta. I enlloc de començar proposant un pacte de CiU amb ERC i PSC, que hagués mantingut obertes les portes als dos pactes bilaterals, l’opció clara de CiU pel PSC ha beneficiat els socialistes, que mentre feien esperar Mas negociaven un tripartit més governable, amb ERC entregada.

Allò que evita la cooperació en el dilema del presoner és la incomunicació dels dos jugadors, justament el que passa entre CiU i ERC, amb tots els ponts trencats. Possibles conseqüències: CiU quedaria fora del Govern tot i guanyar les eleccions. I Esquerra, a menys escons de distància del PSC, acabaria en un nou tripartit més collada que abans. Resultat: socialistes juguen i, havent perdut, guanyen.

Una nota final. Si el PSC fos una empresa i tingués aquest cop de sort, aprofitaria per a canviar cúpula i estratègia i poder així invertir la seva tendència electoral a la baixa. Montilla, tocat pels resultats, deixaria pas a un Castells que presidís el nou tripartit. Però això no passarà, com possiblement tampoc CiU i ERC aprendran la lliçó. Perquè els partits viuen en el curt termini i acaben ensopegant amb les mateixes pedres.

Publicat a l'Avui (5 de novembre)

01 de novembre, 2006

Una nova majoria

Després d’haver estat vint-i-tres anys l’alternativa de Govern sent el referent de la política municipal catalana, després que Pasqual Maragall hagués guanyat en vots les dues darreres eleccions, després de governar gràcies a ERC per després expulsar-la de l’executiu, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha perdut les eleccions.

Tot i que Zapatero està en ascens a Espanya, tot i governar els principals ajuntaments catalans, tot i controlar la pràctica totalitat de l’executiu català, el PSC i José Montilla han obtingut uns mals resultats electorals, quedant segons tant en número de vots com d’escons, en una campanya en què plantejaven governar en solitari.

L’estratègia del tot o res de Convergència i Unió, d’altra banda, no ha resultat. Preveien més de 52 diputats i governar sols, i s’han quedat en 48. Però alhora, cal remarcar que han resistit el pas per l’oposició, que han resolt sense crisi el relleu de Jordi Pujol, i que han estat capaços de guanyar rotundament el PSC.

Esquerra, al seu torn, ha resistit la caiguda anunciada, només tres anys després d’iniciar un cicle de creixement que semblava imparable. Antoni Puigverd, parlant de Carod, deia que tothom mereix una segona oportunitat, però que en política molt poques vegades es concedeix. Els electors la hi han donat.

Intel·ligentment, com el 2003, ICV remarca que els partits d’esquerra han guanyat, sense dir que Montilla estava disposat a governar sense ells. I si bé ha pujat en escons, fruit d’una política còmoda que s’apuntava els èxits del Govern i en criticava els fracassos, no ha valorat que la suma PSC-ICV ha baixat en vots i escons estant governant.

Els resultats de Montilla li treuen autoritat política per ser president. No es pot oblidar que la seva candidatura és resultat d’un cop de força de l’aparell socialista bandejant el president Maragall, millor actiu polític. No van calcular que l’acció de govern de Castells, Tura, Nadal, Geli, Vallès o Valls podia acabar eclipsada per una candidatura improvisada que no convencia a ningú més que a ells.

Ara s’obren tres opcions. Una, el pacte nacional de CiU i ERC; dos, la reedició del tripartit; i tres, la suma de CiU i PSC. El triomf de CiU li dóna el dret a ser el primer a intentar formar govern. I la segona oportunitat d’ERC l’obliga a posar el comptador a zero i a demostrar si, realment, l’equidistància era alguna cosa més que una paraula recurrent.

Publicat a l'Avui (2 de novembre)

29 d’octubre, 2006

Del somni a la realitat

Molts dirigents polítics es troben, emprant l’expressió de l’Antoni Vives, entre la perplexitat i el somni. D’una banda, la perplexitat de la incertesa postelectoral que provoquen alguns lideratges i les circumstàncies generades per les estructures dels partits, molts cops en contradicció amb el projecte i valors que diuen defensar. I d’una altra, el somni a realitzar que és motor de tot polític honest, el d’una societat que minimitzi les injustícies, maximitzi el benestar i expandeixi al màxim tot el seu potencial.

Com explicava divendres Jordi Sànchez, aquesta campanya s’ha centrat en l’eix dreta-esquerra oblidant que el nostre no és encara un país normal, en la mesura que nacionalment no hem estat ni reconeguts ni institucionalment dotats. Jo hi afegiria que els països normals són els que tenen capacitat raonable de decidir sobre la gestió dels propis recursos i sobre el model de societat que volen. El nostre, en canvi, ha de seguir resistint la tendència a imposar-nos models anquilosats i a tutelar i racionar els recursos que generem.


La política catalana és complexa, i no es deixa reduir a la simplificació de les comunitats autònomes on impera el bipartidisme espanyol. No hi ha Zaplana, ni Matas ni Fraga, com molt bé saben la gent del Bloc, del PSM i del BNG. Per això, la polarització entre dreta i esquerra, que tant agrada als profetes de la fi de la història nacional, amaga un cert conformisme amb l’estructura institucional de Catalunya, basada en la Constitució espanyola de 1978.


Més enllà del desplegament estatutari els pròxims deu anys, s’ha d’exigir un full de ruta nacional que inclogui objectius mínims a assolir –finançament inclòs– i passes institucionals a donar. Defensa CiU encara el model d’Estat plurinacional aprovat amb PNB i BNG? Com i amb quin calendari el pensa implementar? És capaç el PSC d’elaborar indicadors amb data del procés cap a un Estat federal? Què pensa fer si el PSOE s’hi oposa? Té ERC alguna estratègia gradual d’assoliment del seu horitzó nacional?


Per a passar efectivament del somni a la realitat ens calen respostes a aquestes preguntes. Vist des dels respectius somnis, sembla que tot ens ho juguem el dia 1. Però vist des de la perplexitat d’un panorama desalentador, el moment important comença el dia 2, exigint respostes convincents i establint un bon sistema de rendiment de comptes per a penalitzar els qui les incompleixin.


Publicat a l'Avui (29 d'octubre)

22 d’octubre, 2006

Abans de saltar la paret

Darrera el debat sobre els possibles pactes postelectorals hi ha visions distintes del país. Els qui defensen que en el nostre hi ha dos grans blocs, de dreta i d’esquerra, que representen models socials diferents, mantindran que la sociovergència no és recomanable i que el pacte nacional és anti-natura. Els qui en canvi defensen que aquest no és encara un país normal, preferiran el pacte nacional o un govern en minoria de CiU.

No cal ser un observador gaire hàbil per a descobrir que aquestes aproximacions teòriques tenen una aplicació molt distinta depenent de les persones al capdavant de cada una de les àrees de govern. Ja fa temps que els programes electorals han esdevingut documents de baix valor, perquè les decisions polítiques depenen més de qui hi ha al davant de cada àrea, i també de qui dirigeix efectivament l’executiu, que no pas de les sectorials dels partits.

Si bé és cert doncs que els compromisos electorals són rellevants, ho és encara més quines persones es trien per a governar. Molts cops, la lògica de les necessitats del país està contraposada amb la lògica de les necessitats dels partits, i sembla que això darrer ha estat un dels grans inconvenients del tripartit, on enlloc de l’esperat govern fort i prestigiós hi ha hagut massa compartimentació entre partits i faccions de partits, que ha eclipsat l’acció d’alguns bons governants.

Els reptes del nostre autogovern són de dos tipus: l’increment d’autogovern i el salt qualitatiu en les polítiques públiques. Pel que fa al primer, el peix està venut per deu anys: amb l’Espanya plurinacional promesa pel PSC que s'ha vist inviable, el salt a la paret nacional promesa per CiU ha acabat amb un Estatut reformat que Mas vol desplegar en dues legislatures. I pel que fa al segon, els partits haurien de poder veure que al país li cal un gran acord per a definir les polítiques que en aquests deu anys han de posar la societat catalana en cotes molt més altres de benestar, d’infraestructures, d’educació i ciència i de competitivitat econòmica.

Potser algú hauria d’anar pensant quines són les persones amb autoritat i capacitats suficients com per a dirigir aquesta dècada de canvi, i tal vegada s’arribaria a la conclusió que un govern en minoria no seria suficient. Mentre tant, unes altres generacions s’haurien d’anar preparant per a definir el país que volem quan, després d’aquests deu anys, toqui saltar la paret.

Publicat a l'Avui (22 d'octubre)

20 d’octubre, 2006

La lògica amic/enemic

Sembla que a la política catalana s’hi ha instal·lat còmodament la tesi plantejada per Carl Schmitt a finals dels anys 20 que diu que la política només es pot entendre des de la lògica amic/enemic. Segons Schmitt, en política no hi ha competidors, com en l’economia; ni adversaris de debat, com en l’ètica. Simplement, és confrontació contra l’“altre”.

L’aplicació d’aquesta lògica és molt pràctica per a les maquinàries electorals. Es premien els fidels, es castiguen els eclèctics. I així, es disminueix la dissidència, es dissimulen els errors propis i es magnifiquen el dels altres. Excel·lent. Amb una excepció, però. I és que la lògica amic/enemic, tan útil davant les convocatòries electorals, té efectes devastadors en el dia després, quan els partits que han de governar es troben que poques persones amb perfil professional alt vulguin deixar la seva feina per incorporar-se a l’acció de govern.

La campanya electoral està sent tensa. Ningú accepta cap crítica i es parla més de les errades dels altres que dels projectes propis. Ningú haurà pactat un mal Estatut. Ningú haurà fet una mala gestió del Govern. Ningú haurà menystingut la presidència de la Generalitat. Però si volem que algun dia puguem tornar a anar a votar estimulats perquè ens proposin un projecte de futur realista i il·lusionador alhora, no podem deixar de combatre la reduccionista lògica amic/enemic a què les maquinàries electorals, que marquen els ritmes dels partits, ens volen condemnar.

Publicat a Tribuna Catalana

15 d’octubre, 2006

I les propostes de Mas?

En aquest diari hauran trobat una còpia del dvd “ConfidencialCAT” editat per CiU, que he visionat a internet. És un producte ben fet, que enlloc de recordar-me l’estil de la dreta americana, com diu Montilla, em recorda el vídeo socialista de l’època González on la veu d’Aznar es fusionava amb els lladrucs de gossos violents. Tot un estil.

A mida que les setmanes avancen, les enquestes mostren una tendència a l’alça de CiU, sigui per mèrits propis o per demèrits dels altres. I els escons de diferència amb el PSC determinaran si es reedita el tripartit o si CiU pot presidir el Govern. Per això, pensen, tot s’hi val per a esgarrapar fins l’últim dels vots, inclòs cremar els fràgils ponts.

Suposo que Mas s’ha sentit a dir molts cops que l’estil agressiu i aïllacionista que ha implantat el secretari d’Acció Electoral de CiU, David Madí, li feia més mal que bé. Però té la convicció que aquest estil tan criticat és el que ha possibilitat que ara estigui a les portes de la presidència que va veure tancar-se ara farà tres anys. I no dubta en seguir-lo.

El seu dvd mostra situacions reals amb un to apocalíptic que un bon publicista hauria pogut fer per als seus contraris –explotant la por a la dreta, el pacte amb el PP, els negocis amb la màfia o la crisi de Govern quan Duran va plantar Mas. Però hi ha dos punts en particular que voldria destacar.

Un és l’atac de nou a Miquel Sellarès per l’informe apòcrif de mitjans tot i saber que va ser un cap de turc. Dimarts Mas li va dir per què el tornaven a atacar: havia de pagar el seu suport a Carod. Per si fos poc, és ben cínic que sigui Madí qui al dvd s’escandalitzi per aquell informe. Mas sap prou bé com creu Madí que s’han de tractar els mitjans de comunicació des del govern, i no és precisament amb independència.

L’altre punt és que el dvd explica per què cal evitar el tripartit i Montilla, però no les propostes que ofereix Mas. Segur que molta gent de CiU té idees i il·lusions que van més enllà de xecs i de l’odi visceral al tripartit i a Carod. Però potser caldrà esperar un dvd on Mas expliqui consistentment quina acció de govern proposa i poder valorar llavors si mereix el vot no perquè els altres ho facin malament, sinó perquè ell ho pot fer bé.

Publicat a l'Avui (15 d'octubre)

12 d’octubre, 2006

Una frase que mai no va existir?

Aquest dimarts, el Grup Parlamentari d'ERC al Congrés va publicar una carta a la Bústia de l'Avui on es deia amb paraules dures que la cita de Joan Tardà que reproduïa al meu article "De la independència a la dependència" mai no va existir.

Però, tristament, sí que va exisitir, i no només aquesta. Tan sols cal anar a buscar el Diari de Sessions del Congrés, núm. 647, del passat 25 de setembre, on es pot llegir la transcripció de les paraules de Tardà defensant la posició d'ERC en favor de la Llei de Dependència, que concretament van ser les següents (pàgina 8, paràgraf 6):

«Decía que las coincidencias han sido totales y absolutas con Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds y también debo decirles que estamos muy satisfechos de la relación que hemos mantenido con el Grupo Socialista. Creo que este es el camino para superar cualquier tipo de susceptibilidad e ir consolidando una correlación de fuerzas de izquierdas que se vaya visualizando y materializando en todas las leyes. Vamos a empezar por las sociales y, poco a poco, llegar al federalismo».

A mi també m'hauria agradat que aquesta cita, i tot el que significa, no existís i fos "lluny de la realitat"; però en alguns llocs, les paraules no se les endú el vent.

08 d’octubre, 2006

De la independència a la dependència

Una de les fal·làcies clàssiques dels socialistes espanyols és dir que progressisme i nacionalisme són incompatibles, amagant que l’imaginari nacional, fonament de l’Estat, és l’eina que s’ha emprat per a generar comunitats de solidaritat àmplies. I és que l’Estat no pot ser neutre culturalment, donat que opta en qüestions com la llengua, els símbols o les demarcacions. Per això, no cal ser gaire espavilat per entendre que la verborrea del PSOE és una estratègia per a amagar el seu nacionalisme d’Estat pretesament neutre.

L’aprovació dijous al Congrés espanyol de la Llei de la dependència és un triomf d’aquest model. Tants anys el PSOE ha acomplexat les esquerres catalanes dient que eren ostatges ideològics del pujolisme que ara, tot i que el nou Estatut estableix competències exclusives en aquest camp, PSC, ERC i ICV han votat una llei que permet a l’Estat legislar-hi impunement. Tan sols CiU, PNB, EA i NB s’han oposat a aquest acte de menyspreu a l’autogovern.

Si bé era sabuda la inexistència del PSC al Congrés, no s’entén que ERC s’apliqui aquesta autocastració competencial. Com és possible que un partit independentista, que fa quatre dies parlava de gradualitat nacional, voti amb PSOE i PP una llei indubtablement centralista? Aquesta acceptació de la invasió competencial només s’entén llegint la intervenció que va fer el diputat Tardà: “Vamos a empezar por las leyes sociales para, poco a poco, llegar al federalismo”.

La incapaç frivolitat de plantejaments com aquest perpetua la situació de minoria d’edat del nostre país. Si tenim un legislador espanyol que té bon criteri, ¿per a què hem de voler un legislador català? I l’Estat aplica aquesta lògica des de la política d’immigració a la reforma de la LOU o al recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Comunicació Audiovisual. Que lamentable i costosa l’obsessió de voler sentir-se acceptats pels factòtums de Madrid!

Publicat a l'Avui (8 d'octubre)

01 d’octubre, 2006

Quin escenari deu ser el mal menor?

A excepció feta de persones implicades en partits o en institucions públiques, em costa trobar qui estigui il·lusionat per cap de les candidatures al Govern del país. És cert que hi ha qui té clar quina opció és la seva i quina no, però fins i tot així no es pot dir que imperi la motivació.

Tots els partits tenen part de culpa. D’una banda, per les accions: CiU amb el pacte de la Moncloa del que ja en patim conseqüències; el PSC amb la incapacitat de resistir els dictats del PSOE; i ERC havent sobreestimat les seves forces i capacitats tant al Govern com al Congrés. Per no parlar d’ICV, que ha seguit sent l’apèndix còmode.

Però d’una altra, també, per les formes. Si bé els convergents han fet una oposició del tot s’hi val, sense respecte institucional al Govern, alhora els socialistes han menystingut i liquidat sense miraments el seu únic president de la Generalitat, mentre que els republicans no han estat a l’alçada de la responsabilitat que els van donar les urnes.

Quin resultat caldria desitjar, doncs? Premiar la rebaixa pactada per Mas fent-lo president? Recompensar a Montilla per l’eliminació de Maragall i per la seva lleialtat al PSOE en el procés estatutari? O guardonar les decisions errònies d’ERC conseqüència, en gran part, de la pugna interna permanent de Puigcercós amb Carod?

Ara els partits estudien escenaris. CiU confia governar en solitari si treu més de deu escons que el PSC. Els socialistes, al seu torn, parlen del tripartit però no descarten sacrificar Montilla si això evita repetir l’error de 1980 deixant governar CiU sola. I ERC, somniant la clau, oscil·la entre els tripartidistes a mort i els qui pensen que encara hi ha espai per a un projecte propi, al Govern o a l’oposició.

I mentre, a les portes de la campanya i sense que els partits se n’adonin, molta gent es limita com a màxim a preguntar-se quin d’aquests escenaris deu ser el mal menor.


Publicat al diari Avui (1 d'octubre)

27 de setembre, 2006

Equidistància

Un dels elements positius de la irrupció d'ERC a les darreres eleccions va ser que va aturar la tendència bipartidista del país i va permetre una gamma més gran de grisos davant el blanc o negre. Aquell 2003 alguns periodistes van batejar la posició d'Esquerra com a equidistant, perquè ja no era un satèl·lit de CiU, com ho havia estat fins al 1987, ni tampoc era un apèndix del PSC, com ICV.

L'aposta de govern d'ERC amb el PSC i ICV, després que els socialistes perdessin en escons, li va comportar crítiques fortes, però alhora molt del seu electorat va defensar que possibilités l'alternança política, així com l'estratègia d'incorporar els socialistes al procés de reforma de l'autogovern. Ara que l'alternança ja s'ha donat i la reforma estatutària s'ha acabat -insatisfactòriament, val a dir-, és hora de veure si l'opció estratègica d'ERC es manté o ha canviat.

Dins del partit, els qui van aplaudir la decisió d'investir Zapatero i votar-li els pressupostos sense res a canvi busquen de nou que el món socialista els reconegui com a progressistes. Però altres quadres d'ERC, inclosos dirigents municipals, creuen en la necessitat de dibuixar un projecte propi, amb capacitat real de negociar amb el candidat guanyador. Ambdues postures són legítimes, però són contradictòries i caldrà optar.

Si es vol evitar la tendència bipartidista de subsumir ERC dins el bloc progressista, caldria que els republicans fossin igual de crítics amb una CiU que va pactar a la baixa un mal Estatut i amb un PSC que va ser incapaç de resistir les envestides jacobines del PSOE. I que sabessin superar la pressió dels qui volen tornar al govern a qualsevol preu, clarificant estratègia i prioritzant un desplegament estatutari –iniciativa legislativa i acció de govern– que pal·liï, en la mesura del possible, la precària reforma aprovada en referèndum.

Publicat a l'Avui (24 de setembre)

18 de setembre, 2006

El ridícul del president

Aquest Onze de setembre, el president Maragall va afirmar en declaracions televisades que “no pretenem la independència, perquè no serviria de res i seria ridícul a l’Europa d’avui”. Deixant de banda el molest costum de voler dir què pensem els ciutadans, és curiós que Maragall oblidi que si ell és president ha estat, justament, gràcies als vots dels diputats d’un partit explícitament independentista.

Però més enllà de la curiositat, sobta que el president parli de “ridícul” en un possible procés d’independència, i s’oblidi de tota la resta. Que s’oblidi, per exemple, que els elements jurídics federals que defensava com a fonamentadors de l’Espanya plural han estat descartats tant en la modificació de l’Estatut com en la reforma constitucional que ara promou Zapatero. O que s’oblidi de la supeditació de la nostra política exterior als interessos puntuals del Ministeri de torn, o del menyspreu al Parlament del delegat del Govern espanyol. Com sobta també l’oblit de l’enorme cost per a la nostra competitivitat que suposa el dèficit infraestructural generat pels propis executius socialistes, al costat de l’AVE Madrid-Sevilla o de la quarta terminal de Barajas. I és que, ben mirat, no és més ridícul defensar un Estat que recapta molt per sobre dels mals serveis que ens presta que voler-ne un de propi?


En els països seriosos, els dirigents polítics analitzen sense frivolitzar totes les opcions possibles. Tan sols cal mirar com es prenen a Bèlgica, Canadà o al Regne Unit un eventual procés de separació de Flandes, Quebec o Escòcia. I justament per això, duen a terme accions de govern per a intentar pal·liar els motius que provoquen l’independentisme. Ben al contrari del que passa a casa nostra. Potser és que aquest no és un país seriós. O potser és que hauríem de començar a demanar més seriositat als nostres representants institucionals, començant pel president.


Publicat al diari Avui (16 de setembre)

13 de setembre, 2006

Projecte polític

Quan les paraules han quedat ofegades en interpretacions intencionades i adjectius grandiloqüents però buits, és hora de començar a concretar parlant de projectes. Davant d’una nova convocatòria electoral presidida pels retrets d’uns partits que mereixen tots ells un suspens en la seva gestió de la reforma estatutària, cal establir indicadors per a evitar que segueixi la paràlisi dels grans projectes que aquest país necessita.

Ho ha fet l’Eduard Voltas amb els seus dos
articles “Un conseller sobiranista?” al diari Avui, fent una primera proposta de grans línies en política cultural basades en l’ambició, l’excel·lència i la internacionalització. I caldria seguir per la política universitària i de recerca, que quan ha apostat per l’excel·lència amb bons resultats ha rebut un clar reconeixement internacional, o per la política econòmica, facilitant la iniciativa empresarial i potenciant la seva expansió europea i mundial.

En el moment de rendiment de comptes de les formacions polítiques, que són les eleccions, als ciutadans ens calen indicadors per a mesurar l’èxit o el fracàs de les seves accions. I per poder abandonar el vot de la por, de la resignació o del desencís ens cal ser exigents i no acceptar ambigüitats. Són els projectes polítics i les seves implementacions, el que hem de valorar, i no la verborrea saturadora.


Publicat a tribunacatalana

09 de setembre, 2006

Clarificar el debat

Més enllà del protagonisme explícit que els aparells dels partits juguen en les pròximes eleccions catalanes, una novetat important és que per primer cop un dels candidats amb possibilitats reals de ser elegit president és nascut fora de Catalunya.

Seria absurd obviar que la candidatura de Montilla planteja un dels dubtes clàssics en comunitats amb identitats nacionals en competència: quina lleialtat nacional es prioritza. Tradicionalment, ha estat recorrent fer-se aquesta pregunta de persones nascudes fora de Catalunya, oblidant la lleialtat prioritzada per exministres com Borrell o Piqué. La qüestió, per tant, no és la catalanitat de Montilla, sinó el seu projecte.

Un cop evidenciat el fracàs del discurs maragallià de l’Espanya plural, que havia de resoldre el debat nacional, l’aparell del PSC ha decapitat precipitadament el propi Maragall impulsant una candidatura que assumeix com a projecte posar la persona per sobre el col·lectiu, amb una crítica implícita a la discussió estatutària a l’entorn de temes nacionals.

Si el debat, doncs, ha de parlar de les persones i no d’identitat nacional, ens caldrà analitzar quin escenari polític beneficia més les necessitats els ciutadans catalans. Un Govern tutelat per la política espanyola i subordinat al projecte de Zapatero? O un Govern amb projecte propi que tingui capacitat d’imposar-s’hi?

Comparativament, els rèdits del model basat en la tutela són minsos, i al PSC li ha mancat autocrítica de la influència en un Govern espanyol del seu mateix color que ha seguit finançant el centralisme amb el dèficit fiscal català, que es nega a quantificar. Si volem un debat seriós, el PSC no ha de convèncer amb retòrica, sinó amb xifres, i explicar-nos on va el global d’inversions de l’Estat que financen els nostres impostos. Aquest és el debat, i no l’origen dels ciutadans.

Publicat al diari Avui (9 de setembre)

30 d’agost, 2006

Preservar les llibertats

Amb l’atac a les torres bessones de Nova York l’onze de setembre de 2001, els estrategs d’Al Qaeda buscaven una derrota. Però quina? Inicialment, les lectures que es van fer duien a pensar que l’objectiu dels atacs suïcides era acabar amb la sensació d’immunitat dels Estats Units, mostrant que el centre del seu imperi econòmic i cultural era letalment vulnerable.

Molts van recordar les tesis del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que a mitjans dels 90 advertien que s’estava tendint al conflicte entre regions mundials definides essencialment per una suma d’elements religiosos i culturals. Una tesi, aquesta, capgirada i posada en evidència brillantment per l’economista indi Amartya Sen en un recent i molt recomanable llibre: Identity and Violence (2006).

Els diversos atacs, en especial a ciutats occidentals –Nova York, Madrid, Londres–, han generat una nova tensió interna sobre les lleialtats en societats multiculturals, i l’autoria britànica dels atemptats de Londres va ser el punt àlgid d’aquesta visió. Però tinc la impressió que no és en aquest aspecte, on el procés iniciat amb l’11-S de 2001 ha fet més mal a la societat nord-americana i, per extensió, a la britànica i les occidentals.

Si ens hi fixem bé, el mal major ha estat empènyer els governs democràtics a restringir les llibertats en nom de la seguretat. I fins i tot, a emprar aquesta excusa per a dur a terme polítiques d’excepció que, en un altre entorn, haurien estat impossibles. Tothom sap que l’atac a l’Iraq no hagués estat acceptat si el govern americà no hagués assegurat tenir proves concloents que el règim de Hussein estava protegint els terroristes.


En el camp ciutadà, l’excusa de la seguretat ha servit per una onada sense precedents de restriccions i fins i tot violacions de les llibertats civils. El que va començar amb la nord-americana Patriot Act
de 2001, ha culminat amb la britànica Terrorism Act de 2006. Segons exposa el jurista Bruce Ackerman al seu darrer llibre, Before the Next Attack: Preserving Civil Liberties in an Age of Terrorism (2006), és essencial aturar la tendència a l’abús de poder dels governs amb l’excusa del terrorisme.

La gran victòria dels atacs de l’11-S de 2001 seria, justament, posar en evidència la democràcia mostrant la seva incoherència: Guantánamo, restricció de drets, control policial, sospita permanent. L’alternativa, bastir un nou sistema constitucional de rendiment de comptes sota control democràtic que impedeixi que les nostres democràcies esdevinguin autoritàries en nom de la seguretat.


Publicat a Diàleg (agost-setembre)

04 de juliol, 2006

Tornar a la gent?

La direcció d’ERC s’ha reunit i ha decidit que cal tornar a la gent, a aquella que els va votar el 2003, i posar el comptador a zero. Però a la vida les coses no són tan fàcils. Perquè si bé la tasca de molts quadres d’ERC al Govern ha estat altament positiva, en conjunt ERC no ho ha fet bé. És cert que ha rebut de totes bandes, però això ja calia esperar-ho: o és que es pensava que li posarien en safata trencar el marc institucional espanyol?

El 2003 Esquerra no va escoltar els qui advertien que els mancava preparació i que s’havien d’envoltar de professionals competents, i en poquíssim temps va adquirir una sèrie de vicis letals. El vici del sectarisme, bandejant gent vàlida per tenir la més mínima discrepància. El vici del caïnitisme, que en àmbits com Joventut ha estat grollerament sagnant. El vici de la incompetència, pensant-se que tot aquell qui es digués patriota ja era prou competent. I el vici del tacticisme mal après, tan practicat a Madrid i que ha tingut com a resultat tornar amb les mans buides dos anys i mig després, tot tambalejant davant del referèndum.

Ara diuen que, novament, volen tornar a la gent, i és una bona notícia. Al país li cal un projecte polític independentista democràtic i net de retòrica buida. Però no es tornarà a la gent sota la pretensió que tothom oblidi. No oblidaran els qui esperaven que el pes decisiu al Parlament i al Congrés servís d’alguna cosa en la reforma estatutària. No oblidaran els qui van patir la intrusió grollera del partit en les decisions de govern. No oblidaran aquells professionals honestos, militants i no militants, que van ser amenaçats injustificadament per Vendrell i les seves cartes i trucades, per molt que ara incomprensiblement ho vulguin tapar.


Si de veritat ERC vol tornar a la gent, li caldrà fer una cura d’humilitat i d’autocrítica que, de moment, no es veu per enlloc. Ja no val repetir allò de les mans netes i l’equidistància sense més. I si finalment tan sols vol fer una fugida endavant, tristament, lapidarà per molt temps gran part de la confiança que havia generat la tardor del 2003, quan després d’anys i anys d’espera molts anhelaven una nova forma de fer política.



Publicat a tribunacatalana.org (4 de juliol)

27 de juny, 2006

Estimada Marta

John Dewey deia que l’educació no es pot separar de la ciutadania democràtica, perquè els principis de convivència entre persones fonamenten l’organització de la societat. Dewey, a més d’influir en la filosofia de l’educació contemporània, va ser determinant per a la renovació pedagògica a Catalunya. Tot això ho sé per la Marta Mata, que quan fa tres anys vaig anar a estudiar a Chicago m’explicava entusiasmada com d’allà mateix, a principis de segle, Eladi Homs i Joan Palau Vera n’havien importat el model d’escola d’estiu, adoptat primer per la Mancomunitat, després per la Generalitat i sota la dictadura per Rosa Sensat.

És el cercle virtuós entre aquests tres grans àmbits: ciutadania, educació i política, el que fa tan extraordinària la vida i el llegat de la Marta Mata. La ciutadania que sap combinar responsabilitat i revolta, sense conformar-se amb la injustícia. L’educació que mai cedeix a la temptació del cinisme, que sempre veu en el somriure d’un infant tot el seu potencial personal i moral. La política que fa del diàleg i dels ideals la combinació més noble per a decidir com ha de ser la vida en comú, i no pas la lluita pel poder.

La Marta va esdevenir ciutadana a través de l’educació i de l’exemple de la seva mare, Àngels Garriga, que era mestra de Saifores. Lluny de pensar l’escola com la freda transmissió de coneixements i habilitats, tenia la convicció que l’educació havia de formar persones autònomes, capaces de crear el seu propi univers moral i el seu projecte de vida. Formar persones autònomes comporta formar ciutadans que pensin per si mateixos, que enlloc d’obeir siguin responsables de les seves pròpies decisions, i que facin del diàleg la manera d’establir les normes de convivència.

Aquesta visió no essencialista de la ciutadania permet entendre també el posicionament no dogmàtic de la Marta respecte la religió i la vida pública. La visió oberta que tenia de la laïcitat va alliçonar tant els sectors religiosos que volen mantenir privilegis com els sectors laïcistes que erròniament han interpretat la laïcitat de manera excloent. És així, des de les pròpies creences i sense cap mena d’anticlericalisme, com va donar suport a la demanda que la religió no formés part del programa lectiu escolar.

L’educació va esdevenir la vocació i la professió de la Marta, dignificant la figura del mestre i donant-li sentit, com ja havia fet la república. La negra, llarga i cruel nit del franquisme colpejava amb cruesa aquells ideals, però la Marta i altres educadors compromesos van aconseguir que la flama no s’apagués. I així, mitjançant el moviment de renovació pedagògica, molts joves mestres van aprendre que l’educació no era l’escola rònega i repressiva del règim feixista, sinó un projecte basat en l’estima i el respecte, per a transformar individus en persones.

El cercle virtuós el completa la política, que en la Marta no va ser anecdòtica. L’educació era la seva vocació i la ciutadania la seva condició, i va ser el compromís cap a ambdues que la va dur a la política. Com podia ser d’una altra manera? La democràcia havia arribat amb el país anorreat i la societat acostumada a tics autoritaris i a la violència ideològica. La Marta va optar per la política, de la mà de Joan Reventós, i va ajudar a dignificar-la. Va treballar per l’escola pública, l’escolarització en català i el civisme. I ens va recordar que la política és una tasca noble que vol fer del món una comunitat més justa i habitable, i no pas l’estèril i demagògica lluita pel poder que tants practiquen.

Ara la Marta ja no hi és. Aquest agost ens havíem de veure a Saifores i enraonar de tot i de res. I retrobar el seu somriure incansable, tan encoratjador. I la seva veu afable, que predisposava al diàleg. I els seus ulls petits i riallers, rere les ulleres. Ciutadania, educació, política. Només un verb engloba els tres mots quan són més nobles: estimar. La Marta Mata i Garriga va dedicar la seva vida a estimar, i per això ha estat tan estimada.

Fa uns anys, en l’aniversari d’Escoltes Catalans, la Marta ens deia que volia contribuir a que prenguéssim carrera d’aquell passat de renovació pedagògica per millor comprendre i compartir aquest present, i per millor continuar emprenent el futur. La torxa ha estat ben passada, doncs, estimada Marta.


Publicat a l'Avui (29 de juny)

06 de juny, 2006

Democràcia!

«Hi ha una manera de no perdre mai,
que és no aspirar a la victòria»

Jordi Pujol (1961)


La democràcia no es proclama, es practica. I el referèndum de l’Estatut mostra que tantes dècades sense democràcia a casa nostra no tan sols han influït en la manera de pensar de moltes generacions, sinó també en les pràctiques de tots aquells que cresqueren combatent un franquisme que mai no van vèncer.

Tan sols així es pot entendre el baix nivell de les campanyes que impulsen els partits, els del sí i els del no. I és que en definitiva, la proposta d’Estatut que es presenta a votació és el resultat del gran fracàs de tota la classe política catalana, que ha adoptat el curt termini tàctic amagat rere grans paraules buides.

Negociar comporta entendre les circumstàncies dels agents que negocien. I és obvi que ara els partits catalans ni es trobaven en la situació de 1932, amb risc de guerra civil, ni en la de 1979, amb l’aparell franquista que havia condicionat el redactat de la Constitució controlant els ressorts essencials de l’Estat. Ara era diferent.

Per primera vegada en la història era possible un procés democràtic en llibertat. Mai abans havíem tingut 25 anys de democràcia seguits, amb drets civils garantits, sistema de partits propi i institucions consolidades. Mai havíem pogut plantejar-nos serenament què volem ser. I què han fet, els qui tenien la responsabilitat de liderar-ho?

Van començar acceptant que la reforma es basés en la Constitució del 78. Van dir que si a la majoria de CiU i ERC s’hi sumava el PSC seria invencible. Després van acceptar la lectura constitucional més restrictiva per part del Consultiu perquè, deien, així no hi hauria cap retallada. I un cop autoesmenats, van acceptar el “cepillado” del Congrés.

Com que és requisit legal, ara ens demanen el nostre parer sobre la proposta retallada. Però després de tres dècades en què els partits han mirat de fagocitar tota expressió ciutadana no partidista –associacions, empreses, mitjans–, ens volen reduir a la seva lògica insinuant que no existeix opinió pròpia fora dels partits, i que tot posicionament significa enquadrar-se amb uns o altres.

És per això que obvien que els Estatuts del 32 i del 79 eren un o tot o res. Per això no parlen de l’error d’iniciar la reforma abans que ningú i sense tenir objectius marcats. Per això eludeixen els seus evidents canvis de parer durant el procés. I per això han generat aquest clima de tensió, de desqualificació i d’amenaça ideològica contra tot aquell qui no doni el vist-i-plau.

Però hem de fer memòria. Hem de recordar que l’objectiu de la reforma de l’Estatut no era un nou pacte del Majestic, sinó trobar el punt d’acord entre federalistes, confederalistes i independentistes per a definir què creiem que som, per a dir que Catalunya és una nació, i que Espanya no ho pot seguir ignorant rere l’aparença de descentralització regional que és l’uniformisme autonòmic.

Definir en l’articulat Catalunya com a nació era la pedra de toc democràtica, perquè comportava establir que tenim dret a decidir. Per això el PSOE ho ha bandejat sense contemplacions, mentre els partits catalans jugaven al tacticisme. Acceptar un articulat que ens defineix igual que 1979, doncs, és renunciar a reclamar els nostres drets democràtics com a comunitat política.

Aquest era l’únic mèrit de l’acord del 30 de setembre. No era la panacea, ni les Bases de Manresa, perquè es va fer des de la lectura restrictiva d’una Constitució que tothom sap que cal reformar. Però va saber trobar el punt d’acord majoritari sobre què volem que sigui el país, per sobre dels legítims projectes de cada partit.

El debat per tant no eren les competències, sinó el punt de partida democràtic. Per al PSOE i el PP, l’únic col·lectiu amb dret democràtic a decidir és el que representa el Congrés espanyol. I els partits catalans, tradicionalment, havien defensat que el col·lectiu que representa el Parlament de Catalunya té el mateix dret. És això, justament, el que ha caigut. És això al que renunciem.

La democràcia es basa en què no hi ha una sola visió del que és bo i el que no, del que és patriòtic i del que no. Som tots nosaltres, debatent i raonant, els qui ho hem d’establir. És evident que la proposta d’Estatut presentada dóna més capacitats que el del 79. Només faltaria! Però també és lícit tenir en compte si el que aporta justifica els costos d'una reforma d’Estatut ratificada en referèndum, un procés que no es pot fer cada quatre o vuit anys.

Hem de discutir arguments, enlloc d'apel·lar al patriotisme o a la por. Saber distingir estratègia de país de tàctica de partits. No desqualificar ni deixar-nos endur pel cansament mediàtic. I sobretot, davant la tensa hegemonia en favor del sí, no criminalitzar els qui dissenteixen. Perquè jo, i molts com jo, votarem ‘no’ per simple discrepància democràtica amb el que se’ns proposa, i no per cap consigna. Això és la democràcia.


Publicat al diari Avui (6 de juny)

02 de juny, 2006

La millor ajuda

Deixem un moment de banda el contingut del referèndum. Se n’ha parlat molt, i ja es veurà si la campanya permet convèncer prou gent que el ‘sí’ val la pena. Voldria obrir el debat sobre el rol que hi juguen els partits. Fa uns anys, tenint responsabilitats dins el Govern, vaig discrepar del president Pujol quan va dir que la política és essencialment cosa dels partits, i vaig defensar en un article que la política és cosa de tots. I ho vaig fer des del convenciment que la meva discrepància era en el com, no en el què.

Jo crec que en democràcia el sistema de partits és la millor fórmula per a representar interessos ciutadans. Però els partits sols, no. Ja sé que rere les associacions, plataformes, ONG, lobbies... també hi ha interessos. És cert. Per això tampoc no plantejo que siguin l’alternativa. La democràcia veritablement forta és aquella en què el poder està repartit, on ningú té l’exclusiva de res. On ni els partits es poden imposar a les associacions ni les associacions als partits. On les institucions públiques no poden controlar les empreses, però on les corporacions empresarials no són les que acaben decidint la política.

El mal regust d’aquest referèndum prové de la sensació que no hi ha espai fora dels partits. Que se’ns nega el dret a pensar, a opinar, a posicionar-nos, fora del que cadascun d’ells ha decidit. I això és pervers. Pervers perquè ens coarta la llibertat, i així, la junta d’una associació legítimament escollida recela de posicionar-se per por a l’amenaça dels partits. Però pervers, també, perquè això durà a què els partits acabin sent presoners d’ells mateixos. Dels seus aparells, de la tàctica electoral permanent. I sé de molts militants, diputats, dirigents, que intuïtivament ja ho estan percebent. La millor ajuda al sistema de partits és, doncs, paradoxalment, el que els agrada menys: negar-nos a acceptar ser reduïts a la seva lògica.


Publicat a tribunacatalana.org (2 de juny)

25 de maig, 2006

L'últim obstacle

(Article de Julià de Jòdar a Vilaweb. No cal afegir-hi res)

18 de maig, 2006

Respecte democràtic

A mida que s’acosta el referèndum per a la reforma de l’Estatut el debat es torna més primari i més groller, i potser és hora de recordar les bases del funcionament democràtic de què la nostra tradició com a país n’està tan mancada. La democràcia té dues fases: la deliberació i la votació. La deliberació es basa en què, en una societat pluralista, ningú no té l’exclusiva de la interpretació de la realitat, ni de definir què és el bé comú. Per això, creu que mitjançant el debat i intercanvi d’idees i posicions hom es pot formar millor una opinió que no pas a través d’una veritat revelada. La votació, per la seva banda, es basa en culminar el procés de deliberació comptant quanta gent està en favor d’una posició i quanta en favor de l’altra, conduint a un resultat on el rol de la majoria s’implementa des del respecte a la minoria.

Si bé això és d’estricta aplicació per a unes eleccions, en el cas d’un referèndum encara és més clar. Els ciutadans cridats a les urnes, si volem, hem d’escoltar tots els arguments, i en cas que ens vingui de gust podem donar el nostre parer. I finalment, hem de votar lliurement, sense coacció, el que sincerament creiem: si ens sembla bé o no la reforma que se’ns presenta.

No és un referèndum sobre què va fer Macià, ni sobre els límits del zapaterisme. No és un referèndum sobre el tripartit ni sobre l’acord fet per Mas. Tampoc no és un referèndum sobre l’expulsió d’ERC del Govern, ni sobre el seu fracàs a Madrid. El referèndum és ben simple: vint-i-cinc anys després de l’aprovació de l’Estatut actual, volem que la reforma que s’aprovi sigui el text que ens presenten?

Jo tinc clara la meva resposta: no. No vull aquest text que em proposen com a reforma de l’Estatut del 79. M’és igual què fes Macià, m’és igual els èxits i fracassos dels partits catalans, i m’és igual que a Espanya estiguin gaire empipats. M’és igual la postura del PP, que a Catalunya és un partit minoritari. M’és igual que els profetes diguin que si no acceptem aquesta reforma vindrà l’apocalipsi. M’és igual la prepotència dels qui insulten, la ignorància dels qui desqualifiquen, la grolleria dels qui perden els papers. Tothom se n’havia oblidat, i ara vénen els nervis. La reforma de l’Estatut s’ha d’aprovar en referèndum, sí, i només nosaltres tenim la darrera paraula. Per primera vegada.

Publicat a tribunacatalana.cat (18 de maig)

09 de maig, 2006

Un parc per a les persones

M’assabento que el Parc de la Ciutadella s’ha “reestrenat” tot pensant en els parcs que trobes a cada barri de Londres, generoses zones verdes de passeig i convivència, amb Hyde Park com a buc insígnia: el gran oasi verd, parèntesi de tranquil·litat dins una ciutat accelerada, on trobar-se, jugar, passejar, córrer o, fins i tot, fer un pícnic.

El nostre equivalent barceloní no és la muntanya de Collserola, que tot i ser molt gran no té les característiques d’un parc urbà. Tampoc Montjuïc, amb massa pendents, ni el Güell, d’accés difícil. L’únic gran parc públic d’accés amable és la Ciutadella, i malgrat la modesta “reestrena”, segueix sense ser el gran espai verd de convivència que ens cal.

Si ho pensem bé, només una quarta part del Parc de la Ciutadella fa aquesta funció: la zona del llac, la glorieta i la cascada. Petits senders, verd, barques, bancs repartits... Tot i que per al meu gust encara hi ha massa sorra i poca gespa, és l’únic espai en què es pot passejar, relaxar-se, parlar i gaudir de l’entorn. Però aquí s’acaba.

Aquest espai està envoltat de quatre elements, tres d’ells artificials i plens de barreres arquitectòniques. Per sobre, un breu i absurd passeig que gairebé conviu amb els cotxes. A l’esquerra el desproporcionat passeig dels Til·lers, que el separa dels museus. Per sota, l’aïllada antiga plaça d’armes davant del Parlament. I a la dreta i a baix, de pagament i entre murs, el Zoo.

Sens dubte, el pitjor de tot és el soble eix que travessa el Parc verticalment i horitzontal, trencant-lo completament. A les escales i baranes, que són barreres molestes per a qui passeja, s'hi sumen la invasió del quitrà i una zona d’aparcament a l’antiga plaça d’armes de la Ciutadella, tocant al Parlament.

Malgrat el preciós “Desconsol” de Llimona, la plaça, envoltada per l’asfalt, és un espai insuls que no invita a estar-s’hi. De fet, com és possible que a l’únic gran parc de la ciutat hi hagi tants cotxes aparcats? És bo que el nostre Parlament estigui enmig del Parc, però ha de ser compatible amb què els ciutadans puguem seguir-ne gaudint.

Pel que fa al Zoològic, que ocupa la meitat de l'extensió del Parc, és una barrera enutjosa que separa Ciutat Vella i la Vil·la Olímpica, bloquejant el pas en dos dels seus quatre quadrants. Al Central Park de Nova York també n’hi ha un, de Zoo, però és molt més petit en comparació i no talla l’espai.

A Barcelona ens cal un espai verd de lliure pas, obert a les persones, un espai de trobada on aprendre a conviure fora de l’estrès de l’asfalt. I és per això que la ciutat hauria de considerar un projecte ambiciós de redefinició i obertura del Parc de la Ciutadella com a parc central de Barcelona.

Començaria per substituir tant la franja superior del Parc com l'absurd passeig dels Til·lers que ve de Lluís Companys, canviant baranes i escales per gespa i enlloc de línies rectes fer-hi petits senders envoltats de verd, com els que ja hi ha prop del llac, afegint-hi alguns desnivells que trenquin la monotonia.

Els edificis dels museus podrien esdevenir centres cívics, espais oberts d’ús general, com ja ho és l'hivernacle, amb equipaments i exposicions canviants, on a una família li vingui de gust d’entrar-hi encara que no vulgui veure animals dissecats. Hi ha molts llocs on podem instal·lar-hi museus, però només un Parc de la Ciutadella.

Pel que fa als cotxes del Parlament, es podria fer un pàrquing subterrani al darrera de l’edifici, allà on ara hi ha un tros de Zoo, entrant per Ramon Turró. Així, ja no caldria tota la zona d’asfalt del Parc, plaça d’armes inclosa, i esdevindria també espai colonitzat per gespa, arbres i senders.

La mateixa imatge verda envairia l’immens espai que ara ocupa el Zoo, un cop traslladat i ja sense murs, trencant l’aïllament de la Vil·la Olímpica. La culminació seria estendre la Ciutadella cap al mar, eliminant la Circumval·lació, desmantellant les inútils vies provinents de l’Estació de França i passant per sobre la ronda fins a unir-se amb el Parc de la Barceloneta

La possibilitat que Barcelona tingui un magnífic parc urbà enmig de la ciutat existeix. Caldria la voluntat pública de fer una actuació urbanística que tingui els ciutadans com a únics beneficiaris. Amb les eleccions municipals a l’horitzó és un bon moment per a plantejar-ho als alcaldables: fem a Barcelona un gran parc per a les persones.

Publicat al diari Avui (15 de maig)

28 d’abril, 2006

Quo vadis, ERC?

Dues decisions recents d’ERC fan dubtar seriosament que la direcció d’aquest partit tingui una estratègia clara a mig i llarg termini, no en el sentit d’ocupar espais de poder, sinó en el de saber quin projecte polític de país es vol. Les dues decisions són el nomenament de Xavier Vendrell com a conseller i el posicionament a favor del vot nul al referèndum de l’Estatut.

El nomenament de Vendrell és una fugida endavant per no reconèixer que l’aparell d’ERC ha actuat amb sectarisme i ha donat directrius excloents que, un cop aplicades, han proporcionat munició per a desgastar Esquerra durant setmanes. Perquè la munició no era fictícia, i Vendrell, ERC i el Govern ho saben prou bé. Nomenar Vendrell conseller, doncs, sacrificant a més Carretero, ens empetiteix com a catalans i com a ciutadans. Els consellers no s’han de nomenar per a plantar cara a ningú, sinó per la seva capacitat de fer polítiques públiques. Però molt més important, ningú no ha de ser nomenat conseller, ni alt càrrec, com a premi a una disciplinada mala actuació.

D’altra banda hi ha qui deia que, mal menor, el nomenament de Vendrell com a conseller reforçaria la posició d’ERC contrària al nou Estatut. Però l’opció “preferent” pel vot nul acordada per la direcció republicana ens mostra que ni tan sols això. Batasuna va optar pel vot nul quan estava il·legalitzada, per a indicar que, tot i el caràcter il·legal, els electors seguien confiant-hi. Però ¿quina justificació té el vot nul a casa nostra? Els referèndums per a l’Estatut del 32, la Constitució del 78 i l’Estatut del 79 eren de blanc o negre: o Estatut o sense autogovern; o constitució o règim feixista. Però aquest cop, no.

Aquest cop la pregunta és més simple i sense amenaces: volem aprovar la proposta de modificació que ens presenten? Aprovem l’incompliment de la promesa feta per Zapatero d’acceptar la proposta del Parlament català? Aprovem la claudicació del PSC davant dels interessos del PSOE? Aprovem la nefasta negociació feta per ERC a Madrid? Aprovem la incapacitat de la Generalitat de defensar l’acord del Parlament? Aprovem la precipitació del pacte de CiU amb Zapatero? Aprovem, en definitiva, una proposta d'Estatut que no recull el que ens cal? És normal que qui cregui en el peix al cove o tingui esperances en el projecte polític de Zapatero voti que sí. Com també ho hauria de ser optar pel “no” si la proposta no ens satisfà.

Jo vaig ser dels qui van defensar un vot afirmatiu a la Constitució europea, i ho segueixo fent. Avui, tot i les negatives francesa i holandesa, ningú es planteja que Europa deixi de necessitar aprofundir en els seus mecanismes d’autogovern. El mateix ens passaria si sortís que no. En política, com a la vida, cal saber què es vol i també què no es vol. Ara bé, quan no se sap ni una cosa ni l’altra, aleshores el que no se sap és on es va.

Publicat a tribunacatalana.cat (28 d'abril)

04 d’abril, 2006

Ciutadans, no súbdits

Poc després que el gener passat Zapatero aconseguís un suport majoritari per a reformar l’Estatut català sense reconeixement nacional, canvi de model de finançament ni blindatge competencial, es presentava el primer “estudi sobre la cultura política dels catalans”, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Segons l’estudi, fet el desembre de 2005, un 47,2% de la població catalana major d’edat voldria que Catalunya tingués estructura d’Estat.

Concretament, un 32,4% opta perquè sigui un Estat dins una Espanya federal, i un 14,8% perquè sigui un Estat independent. En canvi, un 36% vol que segueixi sent una comunitat autònoma i un 10,1% que sigui una regió espanyola. No cal gaire perspicàcia per veure que, davant la proposta final de reforma d’Estatut, els partits que opten pel ‘sí’ només satisfan el 36% que vol seguir sent una comunitat autònoma més, donat que el model proposat és perfectament imitable per totes les altres.

Per a molta gent, la crescuda electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya el 2003 responia, justament, a aquesta evolució sociològica. No tan sols les noves generacions són menys conformistes en matèria nacional, sinó que les més grans també s’estan cansant de la discriminació política, econòmica i infraestructural que objectivament Catalunya ha patit i segueix patint dels diferents governs espanyols.

El lideratge i el discurs de Josep Lluís Carod-Rovira va ser fonamental per a aquesta crescuda. Si analitzem l’evolució de la imatge pública d’ERC en els darrers deu anys veurem com l’argumentari de Carod ha alimentat progressivament el discurs d’Esquerra i dels seus dirigents: desacomplexament, proximitat, obertura, integració, honestedat, humanitat.

La coherència entre aquests elements i la pràctica del propi Carod van fer que moltes persones s’anessin incorporant al seu projecte. Persones normals, ciutadans i ciutadanes que aspiraven a un país més lliure, més humà, que no hagués de demanar perdó per existir. Ciutadans la vida dels quals no gira al voltant de la reflexió sobre el poder, sinó al voltant de les persones.

Tot partit però té un tàndem entre dirigents que impulsen el discurs públic i miren d’implementar-lo i un aparell que manté a punt la maquinària del partit: control de seccions locals, finançament, resolució de conflictes. I l’aplicació de la carta financera d’ERC als treballadors del Govern ha mostrat que hi ha un decalatge entre el discurs públic del partit i les pràctiques del seu aparell.

ERC és possiblement un dels partits amb un sistema de finançament més transparent. Però l’aparell comet un error fonamental en posar el partit per sobre de les institucions i confondre el rol dels càrrecs electes amb el rol dels dirigents governamentals. Perquè si bé els càrrecs electes com ara els diputats i regidors tenen la funció de promoure políticament els ideals del partit, els dirigents del Govern, a més de promoure els ideals, han de ser persones expertes amb capacitat de gestió. Confondre això és letal.

Tot i l’oportunisme de moltes crítiques, les pressions fetes perquè treballadors del Govern que no són militants ni alts càrrecs paguin part del seu sou a ERC, sumat a casos més greus, evidencien que es dóna més importància a la lleialtat al partit que no pas a l’eficàcia del projecte polític. Que el partit prioritza l’obediència dels càrrecs del Govern a les directrius de l’aparell per davant de la seva capacitat professional.

Carod es va esforçar a nomenar moltes persones que, independents o no, fossin professionals amb capacitat que coincidien amb el discurs d’ERC i que podien ajudar a transformar-lo en acció de govern. Posteriorment, moltes s’han trobat amb obstacles per part del partit i, en alguns casos, han acabat marxant. Segons diu Vendrell això no és un problema, perquè per a cada lloc hi ha moltes persones disponibles.

Si fos un observador d’un altre país, em limitaria a pronosticar que les pràctiques intransigents de control i exclusió per part de l’aparell d’ERC duran a un estancament del seu potencial de creixement electoral i, més endavant, a la seva davallada. Però resulta que, justament, ERC és l’únic partit que avui està donant resposta a aquest 47,2% de persones que volem estructures d’Estat per a Catalunya, i per tant el seu fracàs també ens afecta.

Un dels grans encerts de Carod a les eleccions de 2003 va ser reconèixer que s’havien comès errors en l’acció municipal, errors que calia corregir. Avui, els militants d’ERC, que en els darrers tres anys han patit una infinitud d’atacs majoritàriament injustos, haurien d’aturar-se un moment per a analitzar bé si alguna cosa està fallant en el seu projecte i en l’ampliació de la seva base social. Hi ha qui confon ampliar la base social amb ampliar les persones que depenen del partit. Però s’equivoca de ple.

Publicat al diari Avui (4 d'abril)

30 de març, 2006

Oportunitat perduda

L’estiu de 2004, un diputat socialista em deia il·lusionat que en aquesta legislatura Maragall i Zapatero podien solucionar l’encaix a Espanya de les dues principals comunitats nacionals diferenciades: Catalunya i el País Basc. La via, deia, era demostrar amb la reforma de l’Estatut català que l’Espanya plurinacional era possible, i abordar aleshores el conflicte basc a través d’un major reconeixement nacional d’Euskadi.

De fet, un any abans el candidat Maragall ja havia dit que davant el descontent català només hi havia dues alternatives democràtiques: o Espanya es transformava de veritat en un Estat plurinacional, on Catalunya s’hi sentís reconeguda; o Catalunya optava per separar-se’n i ser independent. Havia arribat doncs l’hora de demostrar amb fets i amb concrecions jurídiques que l’Espanya plurinacional era possible.

La diferència entre un Estat descentralitzat –federal o no– i un de plurinacional és que el segon reconeix la capacitat de decisió de comunitats amb identitat nacional diferenciada. Ferran Requejo ja ha explicat més d’un cop que l’aplicació d’aquesta plurinacionalitat requereix d’importants canvis constitucionals, en termes liberals de protecció i reconeixement de les minories nacionals i en termes democràtics de la seva participació en el sistema polític.

Però els diputats catalans, pressionats pels compromisos electorals, van iniciar una reforma d’Estatut deixant de banda la de la Constitució. La raó, deien, era que el PP no acceptaria la modificació constitucional. I malgrat això, es mantenia l’objectiu de reconèixer Catalunya com a nació en una Espanya com a Estat plurinacional, amb un sistema de finançament diferenciat i amb les competències protegides.

Justament aquest va ser l’èxit de l’acord de reforma aprovat pel Parlament: per primer cop, una proposta de mínims del 90% de diputats explicitava el caràcter nacional de Catalunya i la condició plurinacional d’Espanya. Intuïtivament, responia al que més endavant han mostrat les enquestes del CIS i del Centre d’Estudis d’Opinió: la majoria de catalans consideren Catalunya una nació, i gairebé la meitat vol que tingui estructures d’Estat –sigui federat o independent.

No cal ser un expert per a veure que la reforma de l’Estatut que finalment s’aprovarà al Congrés ja no respon a aquella lògica i no solucionarà el descontent català de què parlava Maragall. El reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya no ha estat possible ni amb les millors condicions. Que ningú s’enganyi doncs amb el final feliç: ERC ha fracassat i el PSOE ha guanyat, sí. Però més enllà dels partits, el descontent català seguirà amb més força que mai, i creixent.

Publicat a Canvi 16 (30 de març)

24 de març, 2006

Democràcia

S'ha donat a conèixer públicament a Londres l'informe Power to the People, que un grup d'experts ha estat elaborant en el darrer any i mig per tal de donar resposta al que es percep com signes de debilitació de la democràcia (aquí podeu llegir el resum executiu). Vist amb ulls d'un català la preocupació fa somriure: a la Gran Bretanya, els militars no discuteixen les decisions del govern democràtic, els mitjans de comunicació són crítics i solvents, al govern democràtic i al parlament no hi ha antics ministres de dictadures i hi ha un respecte escrupulós pel perfil professional de la funció pública. Però potser justament per això, es prenen seriosament la baixada progressiva de participació electoral i la militància en partits. De fet, aquesta és una de les conclusions: la crisi afecta el sistema clàssic de partits i la seva dinàmica, i no pas la consciència política dels ciutadans, com ja havia demostrat Pipa Norris en l'estudi Critical Citizens publicat fa uns anys. Potser algun dia els partits de casa nostra se n'adonaran, esperem que no sigui massa tard.

16 de març, 2006

De galls, penells i mitjans

De tant que l’amic Quico Homs parlava de gallines, he recordat quan de petit ens ensenyaven que si a un gall l’agafes pel cos i l’inclines a una banda i després a la banda contrària, veuràs que sempre manté el cap dret, amb un equilibri impassible al balanceig del cos.

És doncs paradoxal que hagi estat el gall l’animal representat als penells que giren cap allà on va el vent, al revés del que s’esdevé en l’animal: mentre el cap del gall mai no perd la seva orientació, el penell no té altra orientació que la del vent que bufa.

Si pensem en la funció dels mitjans de comunicació en una democràcia, possiblement arribarem a la conclusió que hauria de ser més pròxima a la dels galls, mantenint la seva orientació per molt que la política faci giragonses de tota mena, que no pas a la dels penells, canviant de línia segons els vents que bufin.

Tristament, com que vivim en una democràcia amb peus de fang, fundada sobre la legitimació d’una dictadura mai no jutjada i que mai no ha hagut de demanar perdó, els nostres mitjans de comunicació no són equiparables als de les democràcies de llarga tradició. L’episodi històric que recull el film “Good Night and Good Luck” ens sembla ciència ficció.

No és estrany. Dins els quaranta anys de censura i repressió franquista (30.000 desapareguts, segons el Consell d’Europa) hi ha l’època d’eclosió dels mitjans de comunicació de masses, i diverses generacions de periodistes, polítics i ciutadans del nostre país han crescut en la por, en el pensament dirigit, en la mirada acrítica i, com a molt, en el cinisme.

El debat sobre l’Estatut ha estat una ocasió magnífica per a comprovar la possibilitat d’aquesta funció crítica. En els darrers dos anys, els partits catalans han anat canviant d’arguments sense pudor, i han exigit als mitjans que s’adaptessin en cada moment a la nova realitat. Han demanat penells que no posessin en evidència les seves contradiccions.

Així, als qui elogiàvem que el president Maragall volgués reformar la Constitució i diferenciar nacions i regions, ens van dir filosocialistes. Als qui vam criticar que ERC acceptés reformar l’Estatut en base a la Constitució del 78, regalant la investidura a Zapatero, ens van dir dissidents. I als qui vam celebrar que abans del 30-S CiU es plantés dient que o es feia un Estatut de nivell o no es feia, ens van dir convergents.

No ha passat tant de temps com perquè ens n’haguem oblidat. I ara que els ziga-zagues dels partits han dut a un consens de reforma de l’Estatut que, objectivament, desvirtua l’acord aprovat pel Parlament, als qui ara discrepem se’ns acusa de fer el joc a Esquerra i de participar en una “guerra” dins el catalanisme. Tot i mantenir la mateixa postura que fa dos anys era maragalliana i fa sis mesos era convergent.

L’esquema de la democràcia és que els ciutadans tenen unes idees sobre com s’ha d’organitzar la societat i donen suport a les forces polítiques que són capaces de traduir-les en projectes polítics. I entre d’altres, la funció dels mitjans de comunicació és esdevenir l’espai públic de debat d’aquestes idees i analitzar quina és la coherència dels respectius projectes polítics.

En el cas de l’Estatut, les forces polítiques catalanes ens van explicar els objectius d’impulsar-ne la reforma i també els límits a negociar. Tot i així, a l’hora de la veritat el resultat de la negociació a Madrid ha estat que la majoria parlamentària espanyola no s’ha mogut ni un milímetre, mentre que la majoria parlamentària catalana ha desistit dels seus objectius i els ha canviat per uns quants rèdits.

Com indicava Jaume Sobrequés, els partits catalans han demostrat que la definició de nació que tots ells incloïen en les seves propostes, que el Parlament va aprovar i que Manuela de Madre va defensar al Comitè Federal del PSOE, era un simple objecte de regateig que ningú no es creia. I això malgrat que les enquestes recents mostren que la majoria de catalans consideren Catalunya una nació.

Què hem de fer ara, els mitjans i els ciutadans? Hem d’aplaudir acríticament? O hem d’analitzar si paga o no la pena un Estatut sense definició de nació ni nou finançament? Ens hem d’adaptar a les posicions dels partits, com fan els penells segons el vent? O bé hem de veure fins a quin punt s’han apartat de les idees que volíem que defensessin?

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió del Govern, un 47,2% de la població vol que Catalunya tingui estructura d’Estat, sigui federat a Espanya (32,4) sigui independent en l’Europa unida (14,8). Els qui compartim aquesta idea política hem d’exigir als partits una actuació que la faci possible, premiant la coherència i castigant la incoherència en cada moment, inclús als referèndums. Potser això incomodarà al tacticisme, però de ben segur beneficiarà la nostra cultura democràtica.

Publicat al diari Avui (16 de març)