22 de febrer, 2006

Catalunya, Estat?

Un dels arguments esgrimits per a frenar les reivindicacions nacionals catalanes ha estat que la classe política no pot anar més enllà del que vol la ciutadania. Però aquest argument potser s’hauria de revisar, en vista dels resultats de l’estudi de la cultura política dels catalans, presentat divendres passat i que ha tingut un ressò molt discret als mitjans de comunicació.

Segons aquest estudi, un 47,2% de la població catalana major d’edat voldria que Catalunya tingués estructura d’Estat. Aquesta afirmació es desglossa en un 32,4% que voldria que fos un Estat dins una Espanya federal, i un 14,8% que voldria que Catalunya fos un Estat independent. Davant d’això, un 36% voldria que seguís sent una comunitat autònoma d’Espanya, i un 10,1% optaria perquè fos una regió espanyola.

L’estudi, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, creat fa poc més d’un any dins l’Idescat (Departament d’Economia) i dirigit pel politòleg de la UAB Gabriel Colomé, es va fer a finals de desembre i té un marge d’error del 3,16%. Entre altres qüestions d’interès, indica que un 54,5% de la població està d’acord amb definir Catalunya com a nació, i també que el sentiment de pertinença catalana creix notablement en els fills de pares immigrats.

Si apliquem al procés de reforma estatutària els resultats d’aquest estudi d’opinió, el primer de les seves característiques fet amb les garanties de comptar amb un Comitè de Supervisió i Seguiment que presideix Joan Rigol, podríem arribar a algunes conclusions. La primera, que mentre la proposta aprovada el 30 de setembre mirava de trobar un terme mig entre el 36% que opta per la comunitat autònoma i el 47,2% que vol estructures d’Estat, l’acord del passat gener dóna indubtablement l’esquena al 47,2%. I la segona, que més enllà de les xifres sobre la manifestació de dissabte, un 54,5% de la població no té cap dubte sobre la definició de Catalunya com a nació, una definició que en l’acord del gener no queda ni tan sols recollida en el redactat ple d’ambigüitats del preàmbul.

Publicat a Tribunacatalana.org

08 de febrer, 2006

Falsos transversals

Llegeixo en un article recent d’un amic que l’anomenat quadripartit “és una fal.làcia d'aquelles que tant agraden als falsos transversals”. Es refereix a la unitat de plantejaments nacionals assolida el 30 de setembre, quan tots els grups parlamentaris de tradició democràtica van aprovar una proposta de reforma de l’Estatut amb què una majoria del nostre país, en aquell moment, es podia sentir identificada.

“Fal.làcia” vol dir argumentació defectuosa o predisposada a enganyar, i em pregunto perquè cap dels ultrarealistes que aquests dies proclamen que era obvi que tot acabaria així, que la unitat era falsa, que el PSC sempre estarà sotmès al PSOE, i que Madrid mai “no ens deixarà”, no ho va escriure quan tothom feia celebracions, o quan tan orgullosos estàvem de Mas, De Madre i Carod representant el Parlament davant el Congrés espanyol.

“Fals”, al seu torn, vol dir que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat. Qui són, doncs, els falsos transversals a qui els agrada la fal.làcia del quadripartit? Són tots els qui es felicitaven el 30 de setembre i ara diuen que el nou acord és magnífic? Són tots els qui escrivien que els tres representants del Parlament havien honorat la política catalana amb la seva intervenció conjunta al Congrés, mentre ara demanen que el quadripartit es reediti en base a la renúncia?

Els falsos transversals són els qui demanen unitat però corren a arrenglerar-se en posicions de partit quan pinten bastos. Perquè els qui corren el risc d’exercir de transversals són aquells que no prejutgen pel partit amb què es simpatitzi, i que posen més atenció als parers i als arguments que no pas a les consignes disfressades de realisme. A Espanya, són aquells que propugnen que PP i PSOE pactin els temes d’Estat, com tan sovint fan. A Catalunya, però, som aquells a qui sembla que sempre vingui de gust titllar d’imbècils. Encara que només sigui per a evitar mirar-se les pròpies vergonyes.

Publicat a tribunacatalana.org (6 de febrer)

05 de febrer, 2006

Quatre raons per al no

En democràcia cal poder debatre sobre decisions polítiques més enllà de les postures dels partits. Per això, potser imprudentment, vull mirar d’argumentar les quatre raons per les quals crec que l’acord de reforma de l’Estatut tancat aquest gener per Zapatero i Mas, amb l’aval de Saura i Maragall, és un mal acord que no hauria de tirar endavant.

1. Perquè no resol cap dels problemes que el justifiquen. Els països del nostre entorn tenen com a prioritats polítiques equilibrar Estat del benestar i creixement econòmic, gestionar la immigració en un entorn multicultural i construir la Unió Europea com a subjecte i actor mundial. En el cas català, però, encarar-les demana resoldre abans tres problemes que són els que justifiquen la reforma estatutària:

El primer és el reconeixement nacional, per a establir si Catalunya és un país amb dret a ser i capacitat de decidir dins un Estat format per comunitats nacionals, o bé és una simple descentralització d’un Estat unitari –tal com ho entén el discurs de fons de l’Espanya autonòmica. I l’acord no afronta aquest problema, sinó que el posposa.

El segon és el canvi de model de finançament, per a garantir que haver nascut a Catalunya no comporti que tinguem pitjors serveis socials, ni més dificultats per al creixement econòmic, que els que ens correspondrien pels impostos que paguem. Però l’acord no canvia de model, només modifica l’actual i, per tant, manté el problema.

I el tercer és el blindatge de competències, per a impedir legalment que les institucions de l’Estat envaeixin el marc competencial de l’autogovern català –més enllà, doncs, d’ampliar competències, que com fins ara es podia fer via transferències. En canvi l’acord no garanteix en absolut el blindatge: el problema doncs també resta obert.

2. Perquè vol amagar el fracàs dels partits. Una reforma estatutària és un procés complex i costós, que a més de les majories al Parlament i al Congrés requereix un referèndum. Per això només es justifica pels tres grans objectius esmentats, tant quan els partits van iniciar el procés com quan van tancar l’acord del 30 de setembre.

Però els partits i els seus líders tenien apostes addicionals. El PSC s’hi jugava demostrar que l’Espanya plural era possible si ells governaven aquí i allà. CiU, la seva renovació superant el peix al cove. ERC que l’acord tripartit i el suport a Zapatero permetrien el salt a la plurinacionalitat. I ICV que tenia utilitat política.

Amb l’acord no tan sols no s’assoleixen els tres grans objectius que justifiquen la reforma, sinó que les formacions polítiques també han fracassat en les seves apostes. Per això hi ha tan interès en acceptar l’acord i pretendre que res no ha passat: si hi ha Estatut no hi ha fracàs i, per tant, líders i partits deixen d’assumir-ne els costos.

3. Perquè autoperpetua un discurs negatiu. La tradició intel·lectual catalana insisteix que “el país és així”: el seny, el pacte i la resignació. Però abans d’aquest acord molta gent havia optat per rebutjar els atacs i insults que hem rebut i dir desacomplexadament que Catalunya és una nació que mereix ser tractada com a tal. Em temo que és el propi discurs impossibilista el que actua com una profecia autocomplerta.

Desvirtuar frívolament el projecte del 30 de setembre no tan sols envia el missatge que vivim en una democràcia tutelada o que els polítics poden faltar a la seva paraula sense rendir comptes. Sinó també que l’estructuració política de Catalunya sempre serà insatisfactòria i que no val la pena defensar els mínims nacionals que ens marquem (contràriament a la pràctica espanyola).

4. Perquè hipoteca una generació. En la presentació de Debat Nacionalista, el juliol de 2003, Maragall deia que davant el descontent català només hi havia dues alternatives democràtiques: o Espanya esdevenia de veritat un Estat plurinacional, on Catalunya s’hi sentís reconeguda; o Catalunya optava per separar-se’n. El procés de reforma, deia, havia de possibilitar la primera per a evitar la segona.

És ja clar que l’acord no servirà per a això. Ni per al canvi de model de finançament. Ni per al blindatge competencial. El que conté l’acord es pot aconseguir amb un pacte d’investidura. Però fer-ho com a Estatut també hipoteca la legitimitat d’una o més generacions per a solucionar aquests tres problemes. Per a tota una generació, la nostra, el que podia ser política en majúscules esdevindrà simple administració del descontent.

Aquests dies, possibilistes i desanimats diuen que millor això que res, que és un salt endavant. Siguem seriosos: no és cert. Els resultats no justifiquen una reforma de l’Estatut. És per això que aquest mal acord no hauria de tirar endavant. Zapatero, que ha mentit, no ha estat millor que Felipe González. O sigui que ja hi haurà oportunitats similars per a reformar l’Estatut. Si ara sabem dir no.

Publicat al diari Avui (6 de febrer)