27 de setembre, 2006

Equidistància

Un dels elements positius de la irrupció d'ERC a les darreres eleccions va ser que va aturar la tendència bipartidista del país i va permetre una gamma més gran de grisos davant el blanc o negre. Aquell 2003 alguns periodistes van batejar la posició d'Esquerra com a equidistant, perquè ja no era un satèl·lit de CiU, com ho havia estat fins al 1987, ni tampoc era un apèndix del PSC, com ICV.

L'aposta de govern d'ERC amb el PSC i ICV, després que els socialistes perdessin en escons, li va comportar crítiques fortes, però alhora molt del seu electorat va defensar que possibilités l'alternança política, així com l'estratègia d'incorporar els socialistes al procés de reforma de l'autogovern. Ara que l'alternança ja s'ha donat i la reforma estatutària s'ha acabat -insatisfactòriament, val a dir-, és hora de veure si l'opció estratègica d'ERC es manté o ha canviat.

Dins del partit, els qui van aplaudir la decisió d'investir Zapatero i votar-li els pressupostos sense res a canvi busquen de nou que el món socialista els reconegui com a progressistes. Però altres quadres d'ERC, inclosos dirigents municipals, creuen en la necessitat de dibuixar un projecte propi, amb capacitat real de negociar amb el candidat guanyador. Ambdues postures són legítimes, però són contradictòries i caldrà optar.

Si es vol evitar la tendència bipartidista de subsumir ERC dins el bloc progressista, caldria que els republicans fossin igual de crítics amb una CiU que va pactar a la baixa un mal Estatut i amb un PSC que va ser incapaç de resistir les envestides jacobines del PSOE. I que sabessin superar la pressió dels qui volen tornar al govern a qualsevol preu, clarificant estratègia i prioritzant un desplegament estatutari –iniciativa legislativa i acció de govern– que pal·liï, en la mesura del possible, la precària reforma aprovada en referèndum.

Publicat a l'Avui (24 de setembre)

18 de setembre, 2006

El ridícul del president

Aquest Onze de setembre, el president Maragall va afirmar en declaracions televisades que “no pretenem la independència, perquè no serviria de res i seria ridícul a l’Europa d’avui”. Deixant de banda el molest costum de voler dir què pensem els ciutadans, és curiós que Maragall oblidi que si ell és president ha estat, justament, gràcies als vots dels diputats d’un partit explícitament independentista.

Però més enllà de la curiositat, sobta que el president parli de “ridícul” en un possible procés d’independència, i s’oblidi de tota la resta. Que s’oblidi, per exemple, que els elements jurídics federals que defensava com a fonamentadors de l’Espanya plural han estat descartats tant en la modificació de l’Estatut com en la reforma constitucional que ara promou Zapatero. O que s’oblidi de la supeditació de la nostra política exterior als interessos puntuals del Ministeri de torn, o del menyspreu al Parlament del delegat del Govern espanyol. Com sobta també l’oblit de l’enorme cost per a la nostra competitivitat que suposa el dèficit infraestructural generat pels propis executius socialistes, al costat de l’AVE Madrid-Sevilla o de la quarta terminal de Barajas. I és que, ben mirat, no és més ridícul defensar un Estat que recapta molt per sobre dels mals serveis que ens presta que voler-ne un de propi?


En els països seriosos, els dirigents polítics analitzen sense frivolitzar totes les opcions possibles. Tan sols cal mirar com es prenen a Bèlgica, Canadà o al Regne Unit un eventual procés de separació de Flandes, Quebec o Escòcia. I justament per això, duen a terme accions de govern per a intentar pal·liar els motius que provoquen l’independentisme. Ben al contrari del que passa a casa nostra. Potser és que aquest no és un país seriós. O potser és que hauríem de començar a demanar més seriositat als nostres representants institucionals, començant pel president.


Publicat al diari Avui (16 de setembre)

13 de setembre, 2006

Projecte polític

Quan les paraules han quedat ofegades en interpretacions intencionades i adjectius grandiloqüents però buits, és hora de començar a concretar parlant de projectes. Davant d’una nova convocatòria electoral presidida pels retrets d’uns partits que mereixen tots ells un suspens en la seva gestió de la reforma estatutària, cal establir indicadors per a evitar que segueixi la paràlisi dels grans projectes que aquest país necessita.

Ho ha fet l’Eduard Voltas amb els seus dos
articles “Un conseller sobiranista?” al diari Avui, fent una primera proposta de grans línies en política cultural basades en l’ambició, l’excel·lència i la internacionalització. I caldria seguir per la política universitària i de recerca, que quan ha apostat per l’excel·lència amb bons resultats ha rebut un clar reconeixement internacional, o per la política econòmica, facilitant la iniciativa empresarial i potenciant la seva expansió europea i mundial.

En el moment de rendiment de comptes de les formacions polítiques, que són les eleccions, als ciutadans ens calen indicadors per a mesurar l’èxit o el fracàs de les seves accions. I per poder abandonar el vot de la por, de la resignació o del desencís ens cal ser exigents i no acceptar ambigüitats. Són els projectes polítics i les seves implementacions, el que hem de valorar, i no la verborrea saturadora.


Publicat a tribunacatalana

09 de setembre, 2006

Clarificar el debat

Més enllà del protagonisme explícit que els aparells dels partits juguen en les pròximes eleccions catalanes, una novetat important és que per primer cop un dels candidats amb possibilitats reals de ser elegit president és nascut fora de Catalunya.

Seria absurd obviar que la candidatura de Montilla planteja un dels dubtes clàssics en comunitats amb identitats nacionals en competència: quina lleialtat nacional es prioritza. Tradicionalment, ha estat recorrent fer-se aquesta pregunta de persones nascudes fora de Catalunya, oblidant la lleialtat prioritzada per exministres com Borrell o Piqué. La qüestió, per tant, no és la catalanitat de Montilla, sinó el seu projecte.

Un cop evidenciat el fracàs del discurs maragallià de l’Espanya plural, que havia de resoldre el debat nacional, l’aparell del PSC ha decapitat precipitadament el propi Maragall impulsant una candidatura que assumeix com a projecte posar la persona per sobre el col·lectiu, amb una crítica implícita a la discussió estatutària a l’entorn de temes nacionals.

Si el debat, doncs, ha de parlar de les persones i no d’identitat nacional, ens caldrà analitzar quin escenari polític beneficia més les necessitats els ciutadans catalans. Un Govern tutelat per la política espanyola i subordinat al projecte de Zapatero? O un Govern amb projecte propi que tingui capacitat d’imposar-s’hi?

Comparativament, els rèdits del model basat en la tutela són minsos, i al PSC li ha mancat autocrítica de la influència en un Govern espanyol del seu mateix color que ha seguit finançant el centralisme amb el dèficit fiscal català, que es nega a quantificar. Si volem un debat seriós, el PSC no ha de convèncer amb retòrica, sinó amb xifres, i explicar-nos on va el global d’inversions de l’Estat que financen els nostres impostos. Aquest és el debat, i no l’origen dels ciutadans.

Publicat al diari Avui (9 de setembre)