29 d’octubre, 2006

Del somni a la realitat

Molts dirigents polítics es troben, emprant l’expressió de l’Antoni Vives, entre la perplexitat i el somni. D’una banda, la perplexitat de la incertesa postelectoral que provoquen alguns lideratges i les circumstàncies generades per les estructures dels partits, molts cops en contradicció amb el projecte i valors que diuen defensar. I d’una altra, el somni a realitzar que és motor de tot polític honest, el d’una societat que minimitzi les injustícies, maximitzi el benestar i expandeixi al màxim tot el seu potencial.

Com explicava divendres Jordi Sànchez, aquesta campanya s’ha centrat en l’eix dreta-esquerra oblidant que el nostre no és encara un país normal, en la mesura que nacionalment no hem estat ni reconeguts ni institucionalment dotats. Jo hi afegiria que els països normals són els que tenen capacitat raonable de decidir sobre la gestió dels propis recursos i sobre el model de societat que volen. El nostre, en canvi, ha de seguir resistint la tendència a imposar-nos models anquilosats i a tutelar i racionar els recursos que generem.


La política catalana és complexa, i no es deixa reduir a la simplificació de les comunitats autònomes on impera el bipartidisme espanyol. No hi ha Zaplana, ni Matas ni Fraga, com molt bé saben la gent del Bloc, del PSM i del BNG. Per això, la polarització entre dreta i esquerra, que tant agrada als profetes de la fi de la història nacional, amaga un cert conformisme amb l’estructura institucional de Catalunya, basada en la Constitució espanyola de 1978.


Més enllà del desplegament estatutari els pròxims deu anys, s’ha d’exigir un full de ruta nacional que inclogui objectius mínims a assolir –finançament inclòs– i passes institucionals a donar. Defensa CiU encara el model d’Estat plurinacional aprovat amb PNB i BNG? Com i amb quin calendari el pensa implementar? És capaç el PSC d’elaborar indicadors amb data del procés cap a un Estat federal? Què pensa fer si el PSOE s’hi oposa? Té ERC alguna estratègia gradual d’assoliment del seu horitzó nacional?


Per a passar efectivament del somni a la realitat ens calen respostes a aquestes preguntes. Vist des dels respectius somnis, sembla que tot ens ho juguem el dia 1. Però vist des de la perplexitat d’un panorama desalentador, el moment important comença el dia 2, exigint respostes convincents i establint un bon sistema de rendiment de comptes per a penalitzar els qui les incompleixin.


Publicat a l'Avui (29 d'octubre)

22 d’octubre, 2006

Abans de saltar la paret

Darrera el debat sobre els possibles pactes postelectorals hi ha visions distintes del país. Els qui defensen que en el nostre hi ha dos grans blocs, de dreta i d’esquerra, que representen models socials diferents, mantindran que la sociovergència no és recomanable i que el pacte nacional és anti-natura. Els qui en canvi defensen que aquest no és encara un país normal, preferiran el pacte nacional o un govern en minoria de CiU.

No cal ser un observador gaire hàbil per a descobrir que aquestes aproximacions teòriques tenen una aplicació molt distinta depenent de les persones al capdavant de cada una de les àrees de govern. Ja fa temps que els programes electorals han esdevingut documents de baix valor, perquè les decisions polítiques depenen més de qui hi ha al davant de cada àrea, i també de qui dirigeix efectivament l’executiu, que no pas de les sectorials dels partits.

Si bé és cert doncs que els compromisos electorals són rellevants, ho és encara més quines persones es trien per a governar. Molts cops, la lògica de les necessitats del país està contraposada amb la lògica de les necessitats dels partits, i sembla que això darrer ha estat un dels grans inconvenients del tripartit, on enlloc de l’esperat govern fort i prestigiós hi ha hagut massa compartimentació entre partits i faccions de partits, que ha eclipsat l’acció d’alguns bons governants.

Els reptes del nostre autogovern són de dos tipus: l’increment d’autogovern i el salt qualitatiu en les polítiques públiques. Pel que fa al primer, el peix està venut per deu anys: amb l’Espanya plurinacional promesa pel PSC que s'ha vist inviable, el salt a la paret nacional promesa per CiU ha acabat amb un Estatut reformat que Mas vol desplegar en dues legislatures. I pel que fa al segon, els partits haurien de poder veure que al país li cal un gran acord per a definir les polítiques que en aquests deu anys han de posar la societat catalana en cotes molt més altres de benestar, d’infraestructures, d’educació i ciència i de competitivitat econòmica.

Potser algú hauria d’anar pensant quines són les persones amb autoritat i capacitats suficients com per a dirigir aquesta dècada de canvi, i tal vegada s’arribaria a la conclusió que un govern en minoria no seria suficient. Mentre tant, unes altres generacions s’haurien d’anar preparant per a definir el país que volem quan, després d’aquests deu anys, toqui saltar la paret.

Publicat a l'Avui (22 d'octubre)

20 d’octubre, 2006

La lògica amic/enemic

Sembla que a la política catalana s’hi ha instal·lat còmodament la tesi plantejada per Carl Schmitt a finals dels anys 20 que diu que la política només es pot entendre des de la lògica amic/enemic. Segons Schmitt, en política no hi ha competidors, com en l’economia; ni adversaris de debat, com en l’ètica. Simplement, és confrontació contra l’“altre”.

L’aplicació d’aquesta lògica és molt pràctica per a les maquinàries electorals. Es premien els fidels, es castiguen els eclèctics. I així, es disminueix la dissidència, es dissimulen els errors propis i es magnifiquen el dels altres. Excel·lent. Amb una excepció, però. I és que la lògica amic/enemic, tan útil davant les convocatòries electorals, té efectes devastadors en el dia després, quan els partits que han de governar es troben que poques persones amb perfil professional alt vulguin deixar la seva feina per incorporar-se a l’acció de govern.

La campanya electoral està sent tensa. Ningú accepta cap crítica i es parla més de les errades dels altres que dels projectes propis. Ningú haurà pactat un mal Estatut. Ningú haurà fet una mala gestió del Govern. Ningú haurà menystingut la presidència de la Generalitat. Però si volem que algun dia puguem tornar a anar a votar estimulats perquè ens proposin un projecte de futur realista i il·lusionador alhora, no podem deixar de combatre la reduccionista lògica amic/enemic a què les maquinàries electorals, que marquen els ritmes dels partits, ens volen condemnar.

Publicat a Tribuna Catalana

15 d’octubre, 2006

I les propostes de Mas?

En aquest diari hauran trobat una còpia del dvd “ConfidencialCAT” editat per CiU, que he visionat a internet. És un producte ben fet, que enlloc de recordar-me l’estil de la dreta americana, com diu Montilla, em recorda el vídeo socialista de l’època González on la veu d’Aznar es fusionava amb els lladrucs de gossos violents. Tot un estil.

A mida que les setmanes avancen, les enquestes mostren una tendència a l’alça de CiU, sigui per mèrits propis o per demèrits dels altres. I els escons de diferència amb el PSC determinaran si es reedita el tripartit o si CiU pot presidir el Govern. Per això, pensen, tot s’hi val per a esgarrapar fins l’últim dels vots, inclòs cremar els fràgils ponts.

Suposo que Mas s’ha sentit a dir molts cops que l’estil agressiu i aïllacionista que ha implantat el secretari d’Acció Electoral de CiU, David Madí, li feia més mal que bé. Però té la convicció que aquest estil tan criticat és el que ha possibilitat que ara estigui a les portes de la presidència que va veure tancar-se ara farà tres anys. I no dubta en seguir-lo.

El seu dvd mostra situacions reals amb un to apocalíptic que un bon publicista hauria pogut fer per als seus contraris –explotant la por a la dreta, el pacte amb el PP, els negocis amb la màfia o la crisi de Govern quan Duran va plantar Mas. Però hi ha dos punts en particular que voldria destacar.

Un és l’atac de nou a Miquel Sellarès per l’informe apòcrif de mitjans tot i saber que va ser un cap de turc. Dimarts Mas li va dir per què el tornaven a atacar: havia de pagar el seu suport a Carod. Per si fos poc, és ben cínic que sigui Madí qui al dvd s’escandalitzi per aquell informe. Mas sap prou bé com creu Madí que s’han de tractar els mitjans de comunicació des del govern, i no és precisament amb independència.

L’altre punt és que el dvd explica per què cal evitar el tripartit i Montilla, però no les propostes que ofereix Mas. Segur que molta gent de CiU té idees i il·lusions que van més enllà de xecs i de l’odi visceral al tripartit i a Carod. Però potser caldrà esperar un dvd on Mas expliqui consistentment quina acció de govern proposa i poder valorar llavors si mereix el vot no perquè els altres ho facin malament, sinó perquè ell ho pot fer bé.

Publicat a l'Avui (15 d'octubre)

12 d’octubre, 2006

Una frase que mai no va existir?

Aquest dimarts, el Grup Parlamentari d'ERC al Congrés va publicar una carta a la Bústia de l'Avui on es deia amb paraules dures que la cita de Joan Tardà que reproduïa al meu article "De la independència a la dependència" mai no va existir.

Però, tristament, sí que va exisitir, i no només aquesta. Tan sols cal anar a buscar el Diari de Sessions del Congrés, núm. 647, del passat 25 de setembre, on es pot llegir la transcripció de les paraules de Tardà defensant la posició d'ERC en favor de la Llei de Dependència, que concretament van ser les següents (pàgina 8, paràgraf 6):

«Decía que las coincidencias han sido totales y absolutas con Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds y también debo decirles que estamos muy satisfechos de la relación que hemos mantenido con el Grupo Socialista. Creo que este es el camino para superar cualquier tipo de susceptibilidad e ir consolidando una correlación de fuerzas de izquierdas que se vaya visualizando y materializando en todas las leyes. Vamos a empezar por las sociales y, poco a poco, llegar al federalismo».

A mi també m'hauria agradat que aquesta cita, i tot el que significa, no existís i fos "lluny de la realitat"; però en alguns llocs, les paraules no se les endú el vent.

08 d’octubre, 2006

De la independència a la dependència

Una de les fal·làcies clàssiques dels socialistes espanyols és dir que progressisme i nacionalisme són incompatibles, amagant que l’imaginari nacional, fonament de l’Estat, és l’eina que s’ha emprat per a generar comunitats de solidaritat àmplies. I és que l’Estat no pot ser neutre culturalment, donat que opta en qüestions com la llengua, els símbols o les demarcacions. Per això, no cal ser gaire espavilat per entendre que la verborrea del PSOE és una estratègia per a amagar el seu nacionalisme d’Estat pretesament neutre.

L’aprovació dijous al Congrés espanyol de la Llei de la dependència és un triomf d’aquest model. Tants anys el PSOE ha acomplexat les esquerres catalanes dient que eren ostatges ideològics del pujolisme que ara, tot i que el nou Estatut estableix competències exclusives en aquest camp, PSC, ERC i ICV han votat una llei que permet a l’Estat legislar-hi impunement. Tan sols CiU, PNB, EA i NB s’han oposat a aquest acte de menyspreu a l’autogovern.

Si bé era sabuda la inexistència del PSC al Congrés, no s’entén que ERC s’apliqui aquesta autocastració competencial. Com és possible que un partit independentista, que fa quatre dies parlava de gradualitat nacional, voti amb PSOE i PP una llei indubtablement centralista? Aquesta acceptació de la invasió competencial només s’entén llegint la intervenció que va fer el diputat Tardà: “Vamos a empezar por las leyes sociales para, poco a poco, llegar al federalismo”.

La incapaç frivolitat de plantejaments com aquest perpetua la situació de minoria d’edat del nostre país. Si tenim un legislador espanyol que té bon criteri, ¿per a què hem de voler un legislador català? I l’Estat aplica aquesta lògica des de la política d’immigració a la reforma de la LOU o al recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Comunicació Audiovisual. Que lamentable i costosa l’obsessió de voler sentir-se acceptats pels factòtums de Madrid!

Publicat a l'Avui (8 d'octubre)

01 d’octubre, 2006

Quin escenari deu ser el mal menor?

A excepció feta de persones implicades en partits o en institucions públiques, em costa trobar qui estigui il·lusionat per cap de les candidatures al Govern del país. És cert que hi ha qui té clar quina opció és la seva i quina no, però fins i tot així no es pot dir que imperi la motivació.

Tots els partits tenen part de culpa. D’una banda, per les accions: CiU amb el pacte de la Moncloa del que ja en patim conseqüències; el PSC amb la incapacitat de resistir els dictats del PSOE; i ERC havent sobreestimat les seves forces i capacitats tant al Govern com al Congrés. Per no parlar d’ICV, que ha seguit sent l’apèndix còmode.

Però d’una altra, també, per les formes. Si bé els convergents han fet una oposició del tot s’hi val, sense respecte institucional al Govern, alhora els socialistes han menystingut i liquidat sense miraments el seu únic president de la Generalitat, mentre que els republicans no han estat a l’alçada de la responsabilitat que els van donar les urnes.

Quin resultat caldria desitjar, doncs? Premiar la rebaixa pactada per Mas fent-lo president? Recompensar a Montilla per l’eliminació de Maragall i per la seva lleialtat al PSOE en el procés estatutari? O guardonar les decisions errònies d’ERC conseqüència, en gran part, de la pugna interna permanent de Puigcercós amb Carod?

Ara els partits estudien escenaris. CiU confia governar en solitari si treu més de deu escons que el PSC. Els socialistes, al seu torn, parlen del tripartit però no descarten sacrificar Montilla si això evita repetir l’error de 1980 deixant governar CiU sola. I ERC, somniant la clau, oscil·la entre els tripartidistes a mort i els qui pensen que encara hi ha espai per a un projecte propi, al Govern o a l’oposició.

I mentre, a les portes de la campanya i sense que els partits se n’adonin, molta gent es limita com a màxim a preguntar-se quin d’aquests escenaris deu ser el mal menor.


Publicat al diari Avui (1 d'octubre)