30 de gener, 2007

De qui és la culpa?

No sé si és conseqüència de la tradició religiosa, però tinc la impressió que massa sovint ens centrem més en buscar els culpables dels problemes que no pas a pensar-ne les solucions. I si abans es deia que CiU, amb les seves reivindicacions permanents, era la culpable que Espanya no avancés cap a l’estadi plurinacional, ara es culpabilitza el tripartit que Catalunya tendeixi a ser una simple autonomia més.

Si hem de buscar culpables, no acabarem. De qui és culpa que durant la presidència de Pujol no es fos prou valent com per fer el salt de paret que plantejava la Declaració de Barcelona? Qui fou el culpable de l’expulsió de Carod del Govern i qui de que no retornés durant tota la legislatura? A qui hem d’atribuir que el gran canvi que proclamava Maragall cap a l’Espanya federal i plurinacional hagi acabat en no res? I de qui és la culpa del nul resultat del suport gratuït d’ERC a Zapatero?

Al llarg dels darrers tres anys, els articles s’han succeït buscant culpables i acusant els uns i els altres. Però de culpables ho som tots. Som culpables d’acomodar-nos a la primera de canvi, de no ser exigents quan podem, d’acceptar els mínims i després les seves rebaixes. Ni ara ni mai no hem tingut la claredat d’objectius i de posicions dels partits de govern bascos; potser perquè no ens corre pressa solucionar res, qui sap. En qualsevol cas, per això m’agrada que un programa com Polònia, davant d’una classe política inconsistent i d’una ciutadania poc exigent, ens posi en evidència a través de la paròdia. Igual així ens n’acabem adonant.

Publica a Tribunacatalana (29 de gener)

29 de gener, 2007

Autogovern i universitat

L’exercici de l’autogovern comporta atrevir-se a decidir, tot i que en molts casos resulti còmode que el govern espanyol decideixi per nosaltres per no assumir els costos. Un atreviment va ser l’aprovació el 2003 de la Llei d’Universitats, que va obrir les portes a exercir l’autogovern en política universitària regulant una via fonamental en la qualitat del sistema: la selecció i l’accés del professorat.

Fem memoria. Fins aleshores, les universitats públiques només podien tenir professorat permanent funcionari, regulat en exclusiva pel govern espanyol. Els sous són iguals a tot l’Estat, independentment de la producció i de l’excel·lència del professor, desincentivant així la millora. A més, el sistema de selecció depèn del propi cos estatal de professors funcionaris, i no de la universitat, pel que aquestes no poden tenir una política pròpia de contractació de professorat.

La Llei 1/2003 aprovada pel Parlament va aprofitar un canvi de marc legal per a desenvolupar dues figures noves de professorat contractat permanent: el professor agregat i el catedràtic contractat, regulats en exclusiva per la Generalitat. Només depèn d’aquesta, a través de l’establiment sous, i de les universitats, a través de les contractacions, fer que la via contractual sigui millor que la funcionarial.

Els qui avui són professors funcionaris no haurien de sentir-se amenaçats per la irrupció amb força de la via contractual. És l’oportunitat d’or perquè les nostres universitats puguin fer una veritable política pròpia de contractació. I més, ara que s’ha anunciat que en breu hi haurà una important onada de jubilacions de professorat funcionari. Seria desitjable doncs que Govern i universitats pactessin una moratòria de places de funcionaris i que omplissin aquests buits amb professorat contractat permanent, en un exercici tant d’autogovern com d’autonomia universitària.

Publicat a l'Avui (30 de gener)

21 de gener, 2007

Reflexions de Carretero

L'exconseller Joan Carretero ha publicat a l'Avui un article de reflexió sota el nom "ERC, de planeta a satèl·lit", en dues parts (primera i segona), que té la virtut de no deixar indiferent. Val la pena llegir-lo.

20 de gener, 2007

Estratègies de partit, objectius postnacionals

El pacte de l’Estatut de la direcció de CiU amb Zapatero i l’aposta de l’aparell d’ERC per aliar-se amb PSOE i PSC, en ambdós casos sense conseqüències en la concepció plurinacional de l’Estat, sumats a la caiguda de Maragall, han contribuït a una desmobilització del vot en clau nacional al nostre país.

Semblaria que les cúpules dels principals partits tenen força per a imposar línies però no per a convèncer de la bondat de les decisions. S’ha vist les darreres setmanes a CiU, en la reacció contra la discrepància interna. I també a ERC, on es percep la calma tensa del partit davant el pacte a la Generalitat amb un candidat membre de la Comissió Executiva del PSOE que havia perdut les eleccions.

Els partits responen reprimint qualsevol mena de crítica. Però algú els ha de fer notar que part del seu problema prové de que, en aquests moments, totes les estratègies responen a interessos electorals, i no als objectius de transformar el model nacional imposat si vols per força en la transició. És per això que els seus objectius han esdevingut postnacionals.

Fins el 2004, la tradició comuna de l’Assemblea de Catalunya es concretava en una visió compartida del desenvolupament de l’autogovern català i en una concepció plurinacional de l’Estat, que amb els anys els partits van promoure de maneres distintes: CiU des de la Generalitat i el PSC des dels ajuntaments. El nefast procés estatutari, del qual ningú és lliure de culpa, ha tancat en fals aquella visió.

Però les veus discrepants a CiU, el descontent creixent a l’entorn d’ERC i el ressentiment de catalanistes del PSC no és aliè a aquest tancament en fals. Les direccions de les formacions polítiques es centren en estratègies partidistes perquè han decidit desistir dels objectius nacionals en un moment que semblava idoni per a un salt qualitatiu de veritat. La qüestió és si els seus militants i simpatitzants ho acceptaran.

Publicat a l'Avui (21 de gener)

13 de gener, 2007

Franquícies amb noms de partit

Fa temps que al nostre país la lògica dels partits que recollien una coherent tradició ideològica i també un mínim comú de les seves bases ha anat esvaint-se. Una raó fonamental ha estat la creixent lògica dels partits com a col·locadors dels seus militants en llocs de treball públic, ja advertida per Max Weber en una memorable conferència el 1919. “Tota lluita de partit persegueix no tan sols un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs”, deia; i per això, “els partits polítics senten més una reducció de la seva participació en els càrrecs que una acció dirigida contra els seus propis fins objectius”.

Això ho hem pogut presenciar fa poc en les tres principals formacions, en decisions generadores de perplexitat. D’una banda, el pacte a la baixa de l’Estatut tancada per la direcció de CiU amb Zapatero. D’una altra, la substitució de Maragall per Montilla sense primàries imposada per l’aparell del PSC. I finalment, el precipitat pacte postelectoral que va fer la cúpula d’ERC, poc després d’haver estat expulsada del Govern, sense contemplar ni un sol moment restar a l’oposició si no s’acceptaven les seves prioritats programàtiques.

Per reforçar les seves decisions, els dirigents dels partits apel·len a l’enemic exterior, acusant qualsevol discrepància de donar munició a l’oponent i repetint consignes amb insistència. Com que això es dóna en tots els partits, no hi ha incentius perquè els dissidents que volen una política nacional seriosa i desacomplexada canviïn de formació: seria sortir del foc per a caure a les brases. Tampoc cap escissió ha triomfat mai, i per això l’avís per a navegants: si vols que un partit reculli les teves idees, treballa amb els qui pensen com tu per a apropiar-te’l. Com altres han fet abans. No hi ha espai per al romanticisme: els partits són franquícies en un mercat polític advers a marques noves.

Publicat a l'Avui (14 de gener)

07 de gener, 2007

El tarannà no ho és tot

El millor que el catalanisme pot fer davant del conflicte basc és no immiscir-s’hi. Però el rol que hi ha jugat Zapatero s’assembla al jugat en el cas català. El nacionalisme excloent del govern Aznar havia generat una esperança desmesurada en la seva alternativa: un Zapatero embolcallat amb la mitificada tradició federalista republicana, fonament del discurs reformista del PSC.

La realitat, però, ha estat ben diferent. Amb Zapatero, el federalisme i el reconeixement de la plurinacionalitat no han anat més enllà de tarannàs que mai s’han arribat a concretar. Només cal contrastar la proposta Maragall d’explicitar a la Constitució les tres “nacionalitats” amb la decisió Zapatero de llistar-hi homogèniament la totalitat de comunitats autònomes.

Si bé la desunió i la manca de claredat d’objectius de la política catalana van dur a una reforma de l’Estatut tan costosa com insuficient, la poca alçada d’estadista de Zapatero va contribuir decisivament a deixar obert el procés català, amb unes ferides que un dia o altre tornaran a sorgir. Però el més desassenyat per part del president espanyol ha estat arribar a pensar que el procés basc es podia solucionar de la mateixa manera: amb paraules buides i inflexibilitat.

El procés de pau basc és inseparable del procés d’acomodació de la seva realitat nacional. Zapatero, com els seus antecessors, no ha entès que la demanda d’autogovern va més enllà del finançament: també inclou reconeixement i capacitat de decidir. Com deia el Financial Times fa un any, per a Zapatero la solució catalana obriria les portes a la solució del conflicte basc. L’únic problema és que no va entendre que la solució catalana no és una solució real, com saben els bascos, i que per tant la inflexibilitat que aleshores li va servir ara és una arma de doble tall que, finalment, se li ha acabaria girant en contra.

Publicat a l'Avui (7 de gener)