08 d’abril, 2007

El preu de la llibertat

M’hauria agradat que l’exabrupte de calçotada hagués estat una proposta seriosa formulada al Parlament. Molts creiem que aquest país mereix autogovernar-se plenament, davant l’evidència que els successius règims i governs espanyols no ens han tractat mai en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat, tracte que els anys de democràcia no han canviat.

Però ara que he demanat deixar aquesta columna no em puc estar de recordar que, tot just fa un any, l’exabrupte va ser exigir a empleats de l’administració pública que paguessin part del seu sou al partit. Avui ja ningú en parla, si bé els amics d’un treballador honest que va ser acomiadat per negar-se a pagar seguim avergonyits que el fiscal, amb dades, escrits i mig centenar de testimonis, digués no trobar cap prova. Com ho estem d’un partit i un govern que, sabent-ho, no van fer res.

L’independentisme parlamentari no s’adona com les pràctiques autoritàries del seu aparell li erosionen la credibilitat i perjudiquen el treball honest de tanta gent. Sembla que amb l’excusa del patriotisme tot s’hi val: sectarisme amb periodistes que discrepen de la línia oficial, premiar la fidelitat militant amb càrrecs públics o reprimir la dissidència interna de forma poc democràtica. L’obediència per sobre els ideals.

Molts responen que això passa a tots els partits, i que “l’important és la independència”. Però aquí rau el problema. Per a ser algun dia membres de ple dret de la Unió Europea caldrà el suport d’una ciutadania il·lusionada, motivada i confiada, i no pas decebuda o amenaçada. Per això, mai no es podrà optar per la llibertat del país a costa de menysprear la llibertat dels seus ciutadans. I encara que es pogués, citant Llach, “serem sols un país lliure / si som lliures els seus fills”.

Publicat a l'Avui (8 d'abril)

01 d’abril, 2007

Ambició, decisió, audàcia

Nova York és una capital mundial des de la qual es pot veure tant la nostra irrellevància com tota la força del nostre potencial. Lluny dels efectes dels calçots, la magnífica exposició “Barcelona and Modernity”, al Metropolitan Museum, desgrana els somnis catalans a través de les arts plàstiques, l’escultura, l’arquitectura i l’urbanisme, de la Renaixença al 1939.

L’excepcional mostra comença explicant que, el 1900, “els catalans somniaven en transformar Barcelona en un centre a escala mundial, rivalitzant amb París i Londres, una ambició que tan sols s’assoliria a través d’un compromís permanent amb la modernització i el progrés”. Llegir això a Manhattan, la setmana que la frivolització sobre els nostres drets nacionals ha arribat al seu punt més alt, produïa una barreja de vergonya i de coratge. Vergonya d’una política que queda ben lluny d’aquella ambició. I coratge de veure que va ser la societat la que va liderar el país, i que avui, en diverses i discretes iniciatives, segueix bategant aquella mateixa ambició.

Al prestigiós Baryshnikov Center, la veu ferma de Patti Smith aclaparava un auditori a vessar en llegir el Manifest Groc de 1924: “Denunciem la manca absoluta de decisió i d’audàcia”. Com commovien aquelles paraules sentides avui! Perquè és ben clar que hem entrat en una fase en què cap horitzó polític no genera ni la més mínima il·lusió. Qui sap on durà, tot plegat, a banda d’engruixir l’abstenció i el cinisme. Però no ens podem permetre que aquesta manca d’ambició, de decisió, d’audàcia, ens distregui del somni que ha estat el nostre motor nacional: fer una aportació de qualitat al món. El dia que deixem perdre aquest somni, que tant manca a la política catalana, haurem esdevingut definitivament una simple regió.

Publicat a l'Avui (1 d'abril)