09 de juny, 2008

Aposta per l'excel·lència universitària

Els rànkings en el món universitari varien segons els objectius. Així, per exemple, en el món de les escoles de negocis, els rànkings acostumen a valorar el full time MBA, amb indicadors que inclouen l’èxit professional dels graduats. En els rànkings més genèrics d’universitats, com el de Shanghai, té molta importància la producció científica agregada i, per tant, la massa crítica d’investigadors d’alt nivell.

La utilitat d’aquestes classificacions és establir un criteri de diferenciació que permeti destriar què és de qualitat i què no en un escenari global massificat. Igualment, serveixen d’incentiu perquè les institucions i països que han perdut avantatge competitiu puguin generar iniciatives per a recuperar-lo. És el que està passant darrerament a Europa en l’àmbit universitari i de recerca.

Fa temps que les universitats nord-americanes lideren les posicions mundials d’excel·lència acadèmica, en especial pel que fa a la producció científica. En això, un factor fonamental ha estat la importància i recursos que el món tant públic com privat dóna a l’ensenyament superior i a la recerca de punta als Estats Units. Antics alumnes, empreses o institucions filantròpiques contribueixen amb els seus diners a mantenir l’estela ascendent de les grans universitats nord-americanes.

Si bé és cert que Cambridge i Oxford resisteixen, Europa és conscient que necessita fer canvis molt més profunds per a recuperar la distància perduda. D’aquí provenen tant l’estratègia de recerca de Lisboa com el procés d’educació superior de Bolonya, les dues principals iniciatives europees en aquest àmbit. Però a més de la iniciativa europea, aquesta línia estratègica també es dóna en casos concrets.

Oxford, per exemple, ha impulsat recentment la campanya “Oxford Thinking”, amb l’objectiu d’aconseguir 1.250 milions de lliures que els permeti finançar els millors estudiants, i dotar millor les posicions acadèmiques, els programes de recerca i les infraestructures. Tot i que Oxford i Cambridge són universitats finançades en gran part per l’erari públic, saben que només sumant-hi aportacions privades i creant fons patrimonials forts –com els que ja tenen els colleges– podran dur a terme estratègies exitoses i estables a llarg termini.

Però no són només els grans noms. Molt aprop, al Midí, aquest dilluns es va inaugurar la Toulouse School of Economics, una institució que aplega un grup prominent d’acadèmics de la Université Toulouse 1, de la EHESS, del CNRS i de l’INRA. L’impuls inicial prové de ser un dels guanyadors fa dos anys de la iniciativa competitiva del govern francès que va crear dotze fundacions de cooperació científica, amb governança pública-privada i fons patrimonial propi, que a Toulouse va ser de 14 milions d’euros.

Dilluns, en l’acte d’inauguració, els responsables de la nova institució presentaven els resultats del compromís privat: 33 milions d’euros per al fons patrimonial, més del doble del que havia posat l’Estat. Entre els partners: Total, EDF, el Banc de França, la Caisse des Dépôts, BNP Paribas, Suez, Orange, La Poste... Al seu torn, l’empenta privada va generar un nou compromís públic. I així, la ministra d’Universitats i Recerca va anunciar que el Govern feia un matching de l’aportació privada, i atorgava 33 milions d’euros més per a l’endowment de Toulouse. En total, doncs, 80 milions de fons patrimonial. No hi ha dubte: en molts punts d’Europa el món públic i privat s’està adonant de la importància de tenir institucions universitàries que juguin a primera divisió mundial.


Publicat a Expansión (9 de juny)

07 de juny, 2008

Atracció de talent, malgrat tot

Una bona combinació per a fugir de la tendència oscilant entre l’autocomplaença i el derrotisme és plantejar-se objectius ambiciosos i estar disposats a ser autoexigents i constants per a assolir-los. És el que ens recordava fa un any una exposició al Metropolitan Museum de Nova York, quan deia que el 1900 “els catalans somniaven en transformar Barcelona en un centre a escala mundial, rivalitzant amb París i Londres, una ambició que tan sols s’assoliria a través d’un compromís permanent amb la modernització i el progrés”.

Aquest somni es dóna avui al nostre país en l’àmbit de l’educació superior i la recerca, en el qual els darrers quinze anys s’ha donat un salt important, sumant esforços rellevants des d’àmbits públics i privats que han treballat per a transformar Barcelona i el seu entorn en una àrea líder en coneixement. La Barcelona Graduate School of Economics és una de les darreres iniciatives en aquest sentit.

I és que més enllà del discurs, molts no perceben els retorns de la inversió en recerca i educació superior. I així, cal insistir en la importància per a la producció econòmica i l’activitat intel·lectual de disposar d’institucions capdavanteres en els estudis universitaris i en la recerca. Europa en el seu conjunt ho ha entès, i és per això que s’estan impulsant iniciatives que volen reduir la distància que ens separa dels Estats Units i, alhora, evitar ser avançats per l’Àsia emergent.

L’atracció de talent acadèmic –estudiants graduats i recercadors– requereix d’una combinació de tres elements. Primer, institucions sòlides que s’hagin guanyat reputació. En segon lloc, massa crítica amb la que el talent s’hi senti còmode; i finalment, absència d’incertesa sobre el futur d’aquestes institucions. A casa nostra podem dir que ja hi ha un nombre important d’institucions solvents i que la massa crítica va en augment; el repte més gran es troba en esvair la incertesa.

L’empenta pública i el compromís de les universitats ha generat en els darrers anys centres de recerca punters que en poc temps han situat l’activitat científica catalana al mapa internacional, com s’ha vist amb les recents Starting Grants del European Research Council. Recordem-ho: en una convocatòria competitiva d’escala europea, amb més de 9.000 joves candidats per a 300 grants, 16 d’elles han estat d’institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%). La resta de l’Estat ha tingut 9 escollits.

La força d’aquestes institucions de recerca, punta de llança de les universitats i del sistema científic català, també ha contribuït a incrementar la massa crítica d’investigadors de primera línia que decideixen fer de Barcelona la seva llar acadèmica. A això s’hi suma l’acció valenta dels departaments que han fet polítiques no endogàmiques de contractació, generant cercles virtuosos amb programes doctorals de prestigi que atrauen bons estudiants i professors internacionals. I també el treball intens de les escoles de negocis, referents en els estudis graduats.

El repte principal de l’atracció de talent, doncs, rau en esvair la incertesa. És fonamental poder garantir que les institucions acadèmiques que s’han creat per a competir internacionalment puguin seguir gaudint tant d’un compromís pressupostari estable, públic i privat, com de la imprescindible flexibilitat de gestió. Només així s’aconseguirà que Barcelona i Catalunya sigui cada cop més una àrea generadora de coneixement i capaç d’atraure talent.


Publicat a Dossier Econòmic (7 de juny)