15 d’agost, 2014

Education: what country for what people

There is a motto written below the official sign at Singapore's Ministry of Education: "Moulding the Future of our Nation". Indeed, discussing education requires considering what sort of country we want and what values, attitudes and aptitudes we feel that our citizens should have.
Education is not just about schooling: family and the sociocultural environment play a very important role. But schools are the institution that our society must give itself to ensure that all children can realise their full potential and define their life project successfully. To find out whether schools are doing a good job, we have progressively brought in tools to assess the achievements of our education system. But if we look closely at what is measured, we will also notice what we understand by success.
For instance, according to the PISA education rankings, which were first introduced in 2000 by the Organization for Economic Cooperation and Development (OECD), Singapore is the world leader in education. However, the government of Singapore is concerned about the effects of "kiasu", the fear of failure that schoolchildren experience. The pressure to excel academically, which begins well before adolescence, is so great that "kiasu" leads to a systematic refusal to cooperate with one another, a wish that your peers will fail so that your individual performance will rank higher.
When you talk to Catalans who reside in Hong Kong, Shanghai, Taiwan and Singapore, they all express their admiration for the pace at which their economies have grown. But, at the same time, they are afraid of the resulting lifestyle that this imposes on children and infants. These children live under the constant pressure of competitiveness and have a full day of "productive" extra-curricular activities after school from an early age, starting at 7 am through to the evening and up until bed time, including Saturdays.
In Catalonia there is a feeling that this is not the model we want. Evidence of this can be found in the warm welcome given to "Ara és l'hora" ("Now is the Time"), a clever initiative to reform our daily routine so that people can enjoy some quality time during their day. Besides, the obsessive education systems of the Asian countries topping the ranks don't necessarily lead to a more prosperous economy or a society with a better quality of life.
There is no doubt that reading comprehension, maths and scientific knowledge are essential for a successful career and these must be taught well. At the same time, though, knowledge isn't enough if it's not accompanied by initiative, autonomy, curiosity, creativity, persistence, diligence and the capacity to adapt. This is what economist and Nobel prize winner James Heckman has proven for over two decades: the decisive role of non-cognitive skills and their acquisition in the future success of children and the reduction of inequalities.
Education in schools is being rethought all over the world. But, particularly in developed countries, we know that the education system we choose will give us the definition of success that we want for our children, the notion of welfare that we have for our citizens and the concept of prosperity and equality that we would like to prevail in our society.
In the last decade Catalonia has undergone an important demographic shift: over one million newly-arrived migrants have changed the makeup of our neighbourhoods and schools. In ten years we could either have a better prepared, more cohesive nation, with good professionals who are life-loving citizens, or we may find ourselves living in a divided society. It all depends on whether today we can come to broad agreements to improve public education and its organisation, funding and accountability, as well as teacher training.
Rather than becoming depressed inner cities, our neighbourhoods may turn into the breeding ground for the future Maya Angelou, Amartya Sen, Zaha Hadid, Rubén Blades or Malala Yousafzai. In fact, the Mayor of New York has just picked the brilliant Brooklyn-born Carmen Fariña, whose parents originally emigrated from Galicia, for the job of overseeing the city's education policies. There are nearly as many schoolchildren in New York as in Catalonia.
We have a number of important challenges ahead. Catalonia is one of the European nations with the highest school failure rate: 24.7 per cent (that's twice the European average: 11.9 per cent). This percentage is on a par with our child poverty rate. It is imperative to break the vicious circle that perpetuates poverty and it is equally important to think about educating children to become free citizens and building a nation with the kind of welfare and progress that we hope for. Catalonia has a long pedagogical tradition and good professionals. In addition, now that we are getting ready to set up a new State, we must avoid partisan policies in education and face the necessary reforms in order to build an ambitious, widely shared education model, like Finland did thirty years ago.

Educació: modelar el país que volem

Sota el rètol del ministeri d’Educació de Singapur s’hi pot llegir el lema: Moulding the future of our nation [Modelant el futur de la nostra nació]. I, en efecte, parlar sobre educació ha de comportar pensar quin país desitgem i quins valors, actituds i aptituds creiem que haurien de tenir els seus ciutadans.

L’educació no és responsabilitat exclusiva de l’escola: la família i l’entorn sociocultural hi juguen també un rol molt important. Però l’escola és la institució de què s’ha dotat la nostra societat per garantir que tots els infants puguin assolir el màxim del seu potencial i definir el seu projecte de vida amb èxit. Per tal de saber si l’escola fa bé la seva feina, s’han anat introduint sistemes que mesuren els resultats de l’educació. Però, si mirem amb detall què es mesura, també podrem percebre què entenem per èxit.

Els rànquings PISA sobre educació creats l’any 2000 per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), per exemple, situen Singapur al capdavant dels sistemes educatius de tot el món. En canvi, el govern del país constata avui l’efecte del kiasu, pànic al fracàs, entre els nens i nenes. La pressió a la qual estan sotmesos per treure bons resultats acadèmics ja abans de l’adolescència és tan intensa que el kiasu comporta la no-cooperació sistemàtica, el desig que els altres no se’n surtin per estar més ben posicionat.

Quan a Hong Kong, Xangai, Taiwan o Singapur parles amb catalans i altres europeus que hi viuen, tots s’admiren del ritme de creixement econòmic d’aquestes comunitats. Però, alhora, els espanta el model de vida que s’imposa als seus infants i joves, que viuen sota la pressió constant de la competitivitat. Des de petits tenen una agenda plena d’activitats extraescolars “productives”, que comencen a les set del matí i s’estenen fins abans d’anar a dormir, dissabtes inclosos.

A Catalunya ja intuïm que aquest no és el model que volem. Es veu en la bona acollida que està tenint l’encertada iniciativa per la reforma horària "Ara és l’hora", amb l’objectiu que les persones puguin gaudir d’un temps de qualitat. A més, tampoc res diu que l’obsessiu sistema educatiu dels països asiàtics que lideren els rànquings generi una economia més pròspera ni una societat amb qualitat de vida.

No hi ha cap dubte que la comprensió lectora, les matemàtiques i el coneixement científic són fonamentals per a l’èxit laboral i s’han d’ensenyar bé. Però sense iniciativa, autonomia, curiositat, creativitat, persistència, diligència i capacitat d’adaptació, els coneixements cognitius esdevenen insuficients. Això és el que l’economista i premi Nobel James Heckman està demostrant des de fa més de dues dècades: el pes determinant de les habilitats no cognitives i la seva adquisició en l’èxit futur dels infants i en la disminució de les desigualtats.

L’educació escolar s’està repensant arreu del món. Però, en particular, als països desenvolupats sabem que el sistema educatiu pel qual optem ens dirà la definició d’èxit que volem per als nostres infants, la concepció del benestar que tenim per als nostres ciutadans i la idea de prosperitat i igualtat d’oportunitats que ens agradaria que prevalgués en la nostra societat.

En l’última dècada, a Catalunya hem viscut un canvi demogràfic important: més d’un milió de nouvinguts que han canviat la composició dels nostres barris i escoles. De com siguem capaços de generar, avui dia, grans acords per millorar l’educació pública, la seva organització, dotació i rendiment de comptes, i la formació dels mestres, se’n derivarà que d’aquí una dècada tinguem un país més cohesionat i preparat, amb bons professionals i ciutadans que sàpiguen estimar la vida o, al contrari, una societat segregada.

En lloc d’esdevenir llocs de marginació, dels nostres barris en poden sortir futurs Maya Angelou, Amartya Sen, Zaha Hadid, Rubén Blades o Malala Yousafzai. De fet, l’alcalde de Nova York acaba de nomenar la brillant Carmen Fariña, nascuda a Brooklyn, filla d’immigrants gallecs, directora de la política educativa de la ciutat, amb gairebé tanta població escolar com la catalana.

Els nostres reptes són importants. Catalunya se situa entre els països europeus amb més fracàs escolar, un 24,7% (el doble de la mitjana europea, que és de l’11,9%), un percentatge pròxim al que tenim de pobresa infantil. Trencar el cercle viciós que perpetua la pobresa és fonamental, com ho és pensar en l’educació de ciutadans lliures i en el país de benestar i progrés que volem. Comptem amb una llarga tradició pedagògica i amb bons professionals. D’altra banda, ara que hem de preparar el nou estat cal evitar el partidisme en les polítiques educatives i encarar les reformes necessàries per fer realitat un model educatiu ambiciós i de consens, com va fer Finlàndia fa tres dècades.


Publicat al diari Ara, 15 d'agost de 2014