14 de novembre, 2015

Conferència com a padrí de la graduació UOC 2015

Conferència de graduació de la promoció 2015 de la Universitat Oberta de Catalunya



Estimada Promoció de 2015,

Abans que res, moltes felicitats. Avui és un dia de celebració. Heu treballat fort i el títol que rebreu vol certificar tant aquesta feina com l’aprenentatge que heu adquirit.

Felicitats també a les vostres famílies i amics, que han estat al vostre costat en aquest procés, i amb les que ara tindreu més temps per a compartir.

Heu acomplert doncs l’objectiu. ¿Però quin era, exactament? Deixeu que hi pensem compartint amb vosaltres un record d’infantesa.

Malgrat tenir el títol de doctor, el meu pas per l’escola no va ser gaire exitós. A partir de cinquè de primària, o sigui, des que tenia deu anys, vaig haver de fer exàmens a setembre cada any. Sempre. En tota la meva adolescència no vaig saber què era un estiu sense haver d’estudiar.

A la meva classe, però, hi havia nens que ho aprovaven tot al juny, i que, feliços, decidien llançar el seu llibre de text a la foguera de Sant Joan. Allò ja ho havien “passat”. De fet, també recordo algun mestre que feia exàmens per a “eliminar matèria”. Una imatge molt semblant a la de Sant Joan.

Quin era, l’objectiu? Passar curs? Treure una nota determinada?

Deixeu-me que vagi encara més enrere. En algun moment, la societat va decidir que era bo que totes les persones, sense cap diferència, estiguessin obligades a dedicar una part important del temps de tota una dècada de la seva vida a anar a l’escola.

Voldríem pensar que l’ideal que hi ha al darrera d’aquesta idea és la que diu la UNESCO en el seu darrer i molt important informe, “Repensar l’educació”, publicat aquest 2015. Cito:

“L'educació ha d’empoderar tots els nois i noies amb competències per a la vida per a què siguin persones autònomes i amb una vida plena.  És, per tant, un instrument clau per a la igualtat real d'oportunitats i per a la creació d'una societat més justa i més pròspera i un país sense fractures”.

El problema dels objectius, però, rau molts cops en els indicadors que n’avaluen els assoliments. I així, des de fa més de cent anys els indicadors avaluatius de l’aprenentatge se centren tan sols en els elements cognitius.

No és pas que no faci temps que s’insisteix en el contrari. L’informe de la UNESCO sobre educació dirigit per Delors el 1996, va establir els quatre pilars de l’aprenentatge: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser, i aprendre a viure junts.

És això el que possibilita persones autònomes i amb una vida plena. Però els instruments avaluatius, molt limitats, s’han acabat centrant fonamentalment en el primer: conèixer. I en alguns casos, confonent ‘conèixer’ amb ‘recordar’.

Així, des de molt abans que cap de nosaltres nasquéssim l’educació formal, tant l’escola com la universitat, ha posat sobretot pes d’avaluació en aquells coneixements que som capaços de demostrar a través de la memòria.

Ho escrivia fa poc un eminent professor a un diari de gran tirada: “llenemos las cabezas de nuestros pequeños, deseosas de verse llenas, procurando que el material sea bueno, sin preocuparnos demasiado  de  que lo entiendan o no”.

Aquesta imatge ens ajuda a entendre una mica més d’on venim: d’un sistema educatiu creat partint de la base que tots els infants tenen el cap “buit” de coneixement, i als que els hem de donar les mateixes dosis d’informació a cadascun sense preocupar-nos de si els interessa o no.

I així, poc a poc, copsaran que el que valorem no és el seu amor per l’aprenentatge, per la lectura, per la curiositat, per la creació, pel pensament crític, pel treball en equip, o per la iniciativa. El que valorem és quin resultat treuen en base als indicadors que tenim. Per això, quan preguntem a un infant: “com et va a l’escola?”, no esperem que ens digui: “he après que els simis són molt més intel·ligents que la majoria d’animals i que en canvi la llei encara deixa que la gent els tingui en captivitat”, com em deien ahir nens de vuit anys d’una escola avançada.

El que esperem que ens digui és el percentatge de notables o excel·lents que ha tret, o no.

I vosaltres? Quin era el vostre objectiu?

Els models de producció industrial de l’educació, l’escola dissenyada el segle xix imitant les fàbriques, amb sirenes de fi de jornada incloses, van tenir una excepció.

I l’excepció va ser com generar aprenentatge entre els infants que no podien seguir el ritme industrial. I ves per on, d’aquí van sortir aproximacions educatives radicalment diferents  a principis de segle xx, com la de Maria Montessori o, a casa nostra, les públiques Escola del Bosc de Rosa Sensat, o Escola del Mar de Pere Vergés.

Amb l’excusa que havien de tractar infants “diferents”, van desenvolupar metodologies que pensadors avançats com John Dewey ja havien propugnat, des de la base que els infants ni són iguals, ni aprenen de la mateixa manera.

De fet, si pensem en la universitat, la UOC va néixer d’una manera similar. Va ser pensada per a estudiants que no podien seguir el ritme tradicional de la universitat presencial. I per això va néixer sent a distància, amb la genialitat d’avançar-se al temps sent també on-line.

Cent anys després, el mètode Montessori continua tenint vigència, i de fet més vigència que la majoria d’escoles que repliquen aquell model industrial pensat per a una societat que ja no existeix.

I el model UOC? Quina vigència té, vint anys després?

Quan parlem d’educació, avui tenim dues grans diferències respecte fa cent anys. La primera, que l’avanç de la recerca, i en particular la de les ciències cognitives, ens permet saber com aprenem els humans. I la segona, que la irrupció d’internet i dels avenços tecnològics associats marquen un abans i un després. Desenvolupo breument ambdues coses.

Anem a la primera diferència: avui tenim coneixement de com aprenem les persones. Però l’educació encara no ho posa massa a la pràctica.

Fa cinc anys, l’OCDE va sintetitzar aquest coneixement en el que anomena “els set principis de l’aprenentatge”, que són els següents:

(i) El centre de l’aprenentatge són els alumnes, i no la instrucció; (ii) l’aprenentatge és de naturalesa social, o sigui, sobretot cooperatiu; (iii) les emocions i les motivacions són part integral de l’aprenentatge; (iv) l’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals que hi ha en cadascun dels infants; (v) l’esforç dels estudiants és clau per a l’aprenentatge, evitant la sobrecàrrega, la monotonia, i la por; (vi) l’avaluació contínua afavoreix l’aprenentatge, i té com a objectiu que els estudiants es regulin autònomament; i (vii) aprendre és construir connexions horitzontals, superant la divisió entre disciplines i a través d’accions globals enfocades a les competències per a la vida.

Si hi penseu, veureu que moltes de les pràctiques educatives de les escoles que avui els mitjans anomenen “innovadores” són, simplement, pràctiques basades en el coneixement de com aprenem els humans. I pràctiques, a més, que fa cent anys les escoles més avançades ja tenien. Més que innovadores, per tant, són pràctiques avançades: pràctiques que haurien de generalitzar-se.

Però anem ara a la segona diferència respecte fa cent anys: l’aparició d’Internet.

Internet impacta doblement en l’educació, tant perquè transforma la manera en què les persones tenim accés a la informació i el coneixement, com perquè “transforma la manera com les persones interactuem i les pràctiques de la gestió pública i les empreses”. És a dir: d’una banda, internet comporta una transformació radical per a l’educació similar a l’aparició de l’impremta:

Avui, l’accés a la informació, i la generació de coneixement, ja no té en el llibre de text i l’oratòria del mestre la via principal. I d’una altra, internet està transformant la manera com les persones interactuem i les pràctiques de la vida pública, professional i personal.

Penseu-ho bé. Fa només vint anys de la primera pàgina web en català. En fa només quinze de la generalització del correu electrònic. I en fa menys de quinze de Napster, que va enfonsar el mercat de cds; Skype, que va colpejar les telefonies; Youtube, que ha canviat la televisió; Facebook, que ha modificat la interacció personal; Spotify, que està relativitzant la pràctica de descàrregues; Twitter, que ha canviat la comunicació; Instagram, que reformula el rol de la fotografia; Linkedin, que està transformant l’obtenció de feina; Whatsapp, que modifica la manera com interactuem; i tants altres canvis: com comprem els bitllets d’avió o les entrades de teatre? Com busquem pis? Com decidim on ens estarem per vacances?

I ara pregunteu-vos: si en només quinze anys hem viscut aquesta transformació, ¿quines competències necessitarà una nena que avui en té cinc, d’aquí quinze més?

Quines competències necessitarà, si hi afegim el que s’anomena “l’internet de les coses”, l’ús de big data, el desenvolupament de la intel·ligència artificial, la robotització o la impressió en 3D?

Per això, aquest nou informe de la UNESCO “Repensar l’educació” diu:

“El coneixement requerit no es transmet i prou, sinó que s’explora, s’investiga, s’experimenta i es crea segons la necessitat humana. És un coneixement utilitzat per desenvolupar un llenguatge bàsic i habilitats comunicatives; per resoldre problemes; i per desenvolupar competències més sofisticades, com el pensament lògic, l’anàlisi, la síntesi, la inferència, la deducció, la inducció i el pensament hipotètic. És un coneixement al qual s’arriba per vies que nodreixen el que potser és la competència més important de totes: la capacitat per accedir i processar críticament la informació. Aprendre a aprendre no ha estat mai tan important com avui.

Ens cal, doncs, replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge per a poder navegar per el nou escenari.

Pel que fa a l’organització de l’aprenentatge, ja hem dit que tenim unes bones bases que ens expliquen com aprenem els humans. Ens cal però una actualització disruptiva del nostre sistema educatiu, que costa posar en marxa. Per això fa dues dècades que molta gent parla de competències però pensa en les matèries clàssiques; que parla del currículum competencial i pensa en els continguts del llibre de text; o que diu que el rol del mestre ha de ser d’acompanyant en el procés d’aprenentatge, però té pànic quan veu escoles on el pupitre del mestre ha desaparegut...

Però el quid de la qüestió està en el primer element, en el propòsit. Quin és avui el propòsit de l’educació? I com n’avaluem el seu assoliment?

I això em du de nou a la pregunta inicial: quin era el vostre objectiu?

Sabreu si podeu celebrar de veritat el vostre èxit quan, amb el títol a la mà, tingueu activat el tresor de no deixar mai d’aprendre. De preguntar-vos coses, de llegir, de fer, de no deixar de banda la curiositat que us ha guiat en aquest trajecte.

Perquè hem entrat de ple en un escenari d’incertesa, de canvi. No tan sols no sabem les competències que necessitarà aquesta nena de cinc anys quan sigui gran. Tampoc no sabem les que necessitarem nosaltres d’aquí quinze anys.

I aquí ve l’interessant. Intueixo que, igual com va passar amb Montessori, el model amb què es va crear la UOC genera unes habilitats més pròximes a com ha de ser l’aprenentatge en la nostra era que no el model tradicional: les habilitats d’uns estudiants capaços d’aprendre de forma autònoma.

No és casualitat que les principals universitats americanes hagin posat a internet totes les classes magistrals dels seus millors professors: el seu valor afegit ja no es troba aquí.

L’informe de la UNESCO ens adverteix: “L’escenari educatiu del món actual està patint una transformació radical pel que fa als mètodes, el contingut, i els espais d’aprenentatge. Això és així tant per a l’escolarització com per a l’educació superior. L’augment de la disponibilitat de l’accés a diverses fonts de coneixement està expandint les oportunitats per a l’aprenentatge, que pot ser menys estructurat i més innovador, i afectar l’aula, la pedagogia, l’autoritat del mestre i els processos d’aprenentatge”.

Vosaltres heu navegat el món de l’educació superior en una institució que ja va néixer en la fase embrionària d’aquests nous escenaris.

I estic convençut que en aquest repte d’enormes dimensions que comporta la necessitat de repensar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge, la UOC tindrà l’agilitat per a poder reinventar-se i contribuir així a dibuixar quin haurà de ser el model de l’educació superior del futur.

Però mentrestant, vosaltres avui celebreu que heu aconseguit en un els tres objectius que us vau marcar: l’objectiu d’activar els ressorts per a aprendre autònomament a nivell superior per a la resta de la vostra vida; l’objectiu d’endur-vos el títol que us recordarà i acreditarà aquesta experiència; i l’objectiu de desenvolupar “competències per a la vida per a què sigueu persones autònomes i amb una vida plena”.

Perquè de fet, l’educació és sempre un mitjà. La vida plena, amb vosaltres i amb els altres; el mirar-se al mirall al matí amb un somriure, és el veritable objectiu.

Moltes felicitats, i moltes gràcies.


Eduard Vallory i Subirà


Barcelona, 14 de novembre de 2015